Crònica d’una polèmica al Parlament: El greu error de l’esquerra que representa David Cid
La línia entre la confrontació política ideològica i la desqualificació personal ha tornat a desdibuixar-se a l’hemicicle català. L’últim episodi protagonitzat pel portaveu dels Comuns, David Cid, contra la líder d’Aliança Catalana, Sílvia Orriols, ha tornat a obrir el debat sobre el nivell de la dialèctica parlamentària i els criteris de moderació a la cambra.
Durant la sessió, Cid va acusar formalment Orriols d’afalagar o “acariciar-se” pels passadissos amb diputats de formacions de dreta i ultradreta com Vox i el PP, buscant una complicitat entre bastidors que contrasta amb el seu discurs públic. Més enllà del contingut de la insinuació, l’impacte va créixer quan la líder d’Aliança Catalana va sol·licitar l’emparament de la presidència del Parlament.
El president de la cambra, Josep Rull, va rebutjar intervenir de manera contundent. Va resoldre la qüestió afirmant que les paraules del diputat dels Comuns entraven perfectament dins dels “paràmetres” acceptables de la llibertat d’expressió i del xoc polític habitual entre grups.
L’efecte bumerang d’un cordó sanitari mal entès
Aquesta decisió ha encès immediatament les xarxes socials i els entorns d’Aliança Catalana. El partit ha aprofitat el dictamen de Rull per a bastir, una vegada més, un eficaç relat de victimització. Des de les files del partit de l’alcaldessa de Ripoll es denuncia una doble vara de mesurar de caràcter institucional. S’assegura que si afirmacions d’aquest caire —vinculades a rumors de passadís sobre el comportament físic o flirtejos de diputades— haguessin anat dirigides contra representants de Junts, ERC, el PSC o els mateixos Comuns, s’haurien activat immediatament els protocols contra el masclisme i la violència política. Diferents persones allunyades d’AC s’han mostrat molts critiques amb les paraules de David Cid.
Més enllà de la polèmica puntual, analistes i cronistes polítics coincideixen en el fet que aquesta mena d’actituds desinhibides i l’absència d’un arbitratge neutral per part de la mesa acaben sent contraproduents per als partits tradicionals. En lloc de combatre les propostes d’extrema dreta d’Aliança Catalana amb dades econòmiques, demogràfiques o socials, l’esquerra parlamentària recorre sovint a l’atac personal o la insinuació.
Josep Rull permet que un diputat m’acusi gratuitament de flirtejar i tocar-me pels passadissos amb diputats de vox i pp. Diu que entra dins els “paràmetres”.
Si algú ho hagués dit contra una diputada de Junts, ERC, CUP o comuns, parlarien de “masclisme” i “violència política”.. pic.twitter.com/BvzKlsAciK
— Sílvia Orriols (@orriolsderipoll) May 21, 2026
Aquesta estratègia no només estalvia a Orriols haver de defensar les febleses del seu programa, sinó que li atorga la centralitat absoluta del focus mediàtic. En l’ecosistema de la política actual, el paper de “víctima del sistema” actua com un potent combustible electoral, convertint els atacs desmesurats dels Comuns en el millor argument de campanya per a Aliança Catalana.
