La lliçó arriba del nord, però aquí molts prefereixen tancar els ulls. Mentre el Plaid Cymru a Gal·les i l’SNP a Escòcia demostren que la fortalesa nacional s’erigeix amb un discurs propi, sense complexos i confrontant el marc estatal, l’independentisme català s’ha lliurat a un tacticisme suïcida. Les xifres i les cadires no menteixen: el PSC ostenta avui un poder gairebé absolut —Generalitat, Ajuntament de Barcelona, l’AMB i tres de les quatre diputacions— gràcies, en gran part, a la miopia estratègica d’ERC i, en menor mesura, de Junts.
L’evidència és devastadora. Mentre Junts sembla haver entès, per fi, que cal endurir el preu de qualsevol intercanvi amb Madrid, ERC persisteix en l’error. Els republicans semblen viure en una cerca constant d’excuses per dir «sí» a uns pressupostos que són un insult a la ciutadania: sense finançament singular, amb un traspàs de Rodalies que és fum i sense la condonació real del FLA. L’última cortina de fum? Un tren orbital fantasma, una obra faraònica sense pressupost real, treta directament del programa socialista per salvar la cara a qui ja no té arguments.
Cal ser clars: Espanya no ens ha perdonat l’octubre de 2017. Ni indults parcials ni amnisties negociades als despatxos canviaran la naturalesa d’un Estat que ens vol com a colònia. Sense recuperar el control de les institucions clau —la capital, l’AMB, les diputacions i el Govern— la independència és una quimera. No es pot avançar cap a la llibertat del país mentre es regalen les claus de la gàbia al carceller.
És indignant el silenci d’antics dirigents d’ERC davant d’aquesta deriva. L’estratègia de Gabriel Rufián i Joan Tardà de supeditar el futur de Catalunya a unes suposades «esquerres espanyoles» és el fracàs més gran de l’última dècada. El mirall de Gal·les i Escòcia ens diu que l’extrema dreta s’atura amb autodeterminació i dignitat, no pas amb submissió.
Si Oriol Junqueras vol ser el líder d’un partit històric i no el marmessor del seu llegat, ha de fer un cop de puny damunt la taula ara mateix. Cal aturar la deriva, recuperar l’orgull i entendre una màxima que la realitat ens dicta cada dia: si vols governar un país, no pactis amb qui vol que segueixis sent una província.
