L’Esquerra Republicana de Catalunya, el partit més històric del país, es troba davant d’una cruïlla existencial que ja no admet més dilacions ni mitges tintes. L’estratègia de Gabriel Rufián a Madrid ha deixat de ser una simple tàctica parlamentària per convertir-se en un mal irreversible que amenaça amb la dissolució de la identitat mateixa de la formació.
L’acte celebrat amb Irene Montero, sota la benedicció de Jaume Roures i Xavier Domènech, no és un fet aïllat; és la confirmació d’una deriva. Rufián, secundat pel corrent Àgora Republicana de Joan Tardà, sembla més obsessionat a bastir un front d’esquerres espanyol que no pas a defensar l’agenda nacional que el va portar al Congrés. Aquesta submissió a l’eix madrileny és un insult directe a les bases independentistes que veuen com les sigles històriques es dilueixen en un magma d’esquerra confederal que no porta enlloc.
Cada vegada que Rufián insisteix en aquesta unificació de les esquerres espanyoles, ERC perd un tros de la seva ànima. El resultat és una decadència visible: el talent marxa, el votant independentista se sent traït i el partit corre el risc real de desaparèixer, fagocitat per una proposta que només beneficia els interessos de l’Estat.
L’actual direcció d’Oriol Junqueras i Elisenda Alemany no pot seguir mirant cap a una altra banda. O s’atura immediatament aquest despropòsit i es corregeix el rumb, o passaran a la història com els gestors que van permetre que l’aventurisme d’un portaveu i els seus acòlits liquidessin un llegat de gairebé un segle. ERC ha de triar: o Rufián o la seva pròpia supervivència com a partit nacional.
Postdata 1 Les enquestes fetes pel poder establert descriuen el que vol aquest poder, i ara volen que els dirigents republicans creguin que van bé. Els fets confirmen la manipulació d’aquestes enquestes.
Postdata 2 Com més tardin per aturar les propostes de Rufián de salvar Espanya, més patirà ERC en les pròximes eleccions i més forta serà la crisi interna.
Atenent la postdata 2, d’ençà de l’ampliació de les bases en que Rufián i Tardà ja es van anar proclamant espanyolistes, amb la pèrdua històrica de votants, ja s’ha tardat massa temps per aturar la previsible dissolució de la identitat mateixa de la formació que el mateix columnista preveu. I Junqueras ha perdut aquell carisma que en altra temps havia pogut tenir i ja no ès de confiança.