El País defensa la destrucció del patrimoni català per complaure l’espanyolisme

Una vergonya d’un mitjà que dona cobertura al pacte de les esquerres espanyoles amb Rufián per imposar la recentralització cultural. Aquesta editorial de El País és un exercici descarat de biaix i servilisme a l’unionisme. En lloc de defensar la preservació d’un Bé d’Interès Cultural (BIC) —les pintures murals romàniques del segle XII de la sala capitular del monestir de Sixena, de 134 metres quadrats—, el diari ataca els cinc exconsellers (Lluís Puig, Joan Manuel Tresserras, Ferran Mascarell, Laura Borràs i Àngels Ponsa) per presentar una querella criminal al TSJ d’Aragó contra la jutgessa Rocío Pilar Vargas i els responsables aragonesos.
Els querellants, assessorats per Jaume Alonso-Cuevillas, no busquen “pressionar” ningú (com acusa El País), sinó evitar un delicte contra el patrimoni (art. 321 del Codi Penal): la destrucció o alteració greu d’obres històriques insubstituïbles. Múltiples informes tècnics del MNAC i experts independents adverteixen que qualsevol manipulació per al trasllat provocarà danys irreparables. El museu català ha declarat reiteradament que no està preparat tècnicament per fer-ho sense risc. Però El País ho redueix a una “ingerència política” del sobiranisme, ignorant que la sentència del Suprem (2025) ordena el retorn sense garantir la seguretat de les obres. És més fàcil acusar d’independentisme” que debatre si Espanya està disposada a sacrificar patrimoni universal per un simbolisme aragonès.
Aquesta línia editorial no és casual: s’alinea amb el relat recentralitzador que defensen sectors de les esquerres espanyoles, inclòs el pacte que Gabriel Rufián ha impulsat per unir forces contra la dreta. Un pacte que, en matèria cultural, passa per ignorar la fragilitat de les pintures i prioritzar la “unitat” estatal per sobre de la protecció real del llegat històric. Defensar que les pintures es quedin al MNAC, on estan conservades en condicions òptimes des de fa dècades, no és “pressionar una jutgessa”: és responsabilitat institucional. Titllar-ho d’intolerable mentre es blanqueja el risc de destrucció és periodisme militant, no informació.
El País torna a triar bàndol: el de qui prefereix veure com es malmet un tresor català abans que qüestionar una sentència que, en nom de la “justícia històrica”, pot acabar en una catàstrofe patrimonial. Lamentable i previsible.