El ministre d’afers exteriors, García Margallo, ha acurat la seva descripció del destí d’una possible Catalunya independent malgrat ha errat el tret final. Sembla ser que després d’enviar a Gulliver a vagar per l’espai en la nau dels Bobobobs a la recerca del Principat, Gulliver va trobar Catalunya en el seu tercer viatge. Malauradament no és a Lil·liput com diu el ministre, sinó a Laputa. No riguin, no; el cert és que en el tercer viatge de Gulliver, el personatge és rescatat d’un naufragi pel reialme de l’illa de Laputa, una illa que està suspesa a l’aire. Ara que ens havíem fet il·lusions que vagaríem per l’espai infinitament fins que la Sandra Bullock ens vingués a rescatar, ens haurem de conformar amb un simple exercici de levitació nacional.
Malgrat el titular, el ministre ha demostrat tenir un mínim de cultura literària i un cert enginy a l’hora de crear metàfores exagerades. Però el mirall és més sarcàstic encara, fixin-se. Margallo ha volgut donar a entendre que la petitesa no fa l’Estat. Espanya tracta de ficar-nos al cap que ser territorialment petits és dolent, malgrat que els Estats que millor funcionen a Europa ara mateix són els petits. Però per què? El ministre diu que la fragmentació dels Estats és el gran somni humit de les multinacionals, i que en el nostre cas ens imposarien “decisions parapolítiques”. Deixant de banda l’habitual acarnissament de les mil plagues apocalíptiques, i que potser caldria que definís primer el terme “parapolític”, Margallo concreta que les multinacionals van aprofitar la tempesta de la crisi per endur-se per davant països com Irlanda, Xipre o Islàndia. Oblida però afegir que Islàndia, per exemple, va aprofitar l’huracà per sanejar el país de corrupció i avui es poden vantar de tenir un atur del 4% amb aspiracions de reduir-lo a la meitat. Paranormal és, però, que sempre ens comparin amb aquests països i no amb d’altres com ara Dinamarca o Holanda.
Passant al pla seriós de l’actualitat, ahir dimecres el president d'Extremadura, José Antonio Monago, va reconèixer el dèficit fiscal català estimat en 16.000 milions. Justament l'impost revolucionari que s'endú l'Estat espanyol sota l'etiqueta de “solidaritat” de la qual després se n'aprofiten les comunitats com Extremadura que viuen dels subsidis que els arriben d'arreu. Ho va reconèixer en exigir que Espanya no cedeixi un concert econòmic a Catalunya perquè si no a ells no els sortirien els comptes i haurien d'aplicar polítiques d'austeritat. El president extremeny va portar la gosadia al límit i va afegir que això seria un espoli fiscal a la seva comunitat. Monago reconeix implícitament que el seu superàvit és el nostre dèficit fiscal. Ara que han fet bo el tòpic, algú els hauria de dir amb claredat: “pues trabajen un poco más, y dejen de vivir de los subsidios”.
Ens permetran acabar avui amb un darrer apunt sobre el Dietari 2014. A partir d’avui podran trobar els nostres articles també a la pàgina de Facebook del Dietari 2014, un nou espai per a què segueixin compartint, comentant i enraonant els nostres testimoniatges diaris. Començant per l’article d’avui, podran fer les seves contribucions amb respecte al voltant dels articles mateixos o de l’actualitat sobre el procés que ens ha de dur a un referèndum d’autodeterminació el 9 de novembre. Fem bullir l’olla!
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari 2014
