Sense acabar de resoldre-la obertament -fet que encara la fa més suggerent-, sembla enderrocar els murs que han aïllat els rols d’elector i candidat, i que han sucumbit, per una banda, a la mera contemplació i apatia de l’electorat; per l’altra, a l’egocentrisme i la promiscuïtat dels candidats.
La major part de les arts desplegades fins al moment per les altres sigles responen a un argumentari rígid i del tot previsible. Basades en un branding poc efectiu que més aviat aconsegueix l’efecte contrari, tot allunyant la campanya de la societat. Una campanya de “política tetra-brick” que canvia constantment el disseny del continent, però redueix el contingut al mateix discurs a l’engròs de sempre, incapaç d’adaptar-se a la quotidianitat i a les seves petites coses.
L’Oriol Junqueras, en canvi, ha sabut erigir-se com el candidat al natural. Ha dirigit un procés de proximitat amb el territori que l’ha dut a establir una xarxa de complicitats estranyament repetible. Executa unes línies de campanya basades, fonamentalment, en la coherència i el respecte per les diferències. I sobretot, sap imposar el seu perfil a les temptacions personalistes que assolen qualsevol polític: en Junqueras és espontani, sense colorants ni conservants. Sense additius. Actiu i preparat per emmotllar-se a les realitats canviants que, implícitament, determinen la política dels temps que corren. Amb unes condicions de treball i d’intel·lecte inqüestionables i desbordants, virtuts que el capaciten com el millor candidat per afrontar l’estudi, anàlisi i evolució de les decisions que afecten a la societat.
Oriol Junqueras, i per tant Esquerra Republicana de Catalunya, una vegada més, innoven en el fons i en la forma del panorama polític català, i l’aproximen a una més que probable reformulació de les relacions amb la societat. Perquè ha arribat el moment de viure la política naturalment. Perquè ha arribat el moment d’aprendre a capbussar-nos i gaudir del mar polític en la seva plenitud.
