La llei de Murphy diu que si una cosa pot anar malament, acabarà anant malament. Per pessimista que sigui aquesta llei, jo sempre l’he trobada massa optimista. Per completar-la, jo afegiria: "…i fins i tot encara que no pugui anar malament". I és que cada dia constato aquest fet. L’últim ha estat la confusió inexplicable del meu nom.
Em dic Ricard, però al llarg de la meva vida han confós el meu nom per Enric, Ramon, o Rafel. Mai, però, m’havien confós per Marc, com ha estat darrerament el cas, i amb el mèrit insòlit afegit que qui s’ha equivocat només pot haver sabut res de mi a través del meu blog, en el qual hi ha escrit clarament Ricard Biel. És a dir, l’autor de l’error no ha sentit a parlar oralment de mi i, per tant, no s’ha pogut confondre en sentir pronunciar l’erra ben sonora dels noms esmentats, cosa que m’ha passat algunes vegades i per tant almenys tindria una explicació i s’adaptaria a la perfecció a la llei de Murphy. Però no. Algú ha llegit Ricard, amb totes les lletres, i tanmateix ha decidit anar més enllà de la llei i anomenar-me Marc. Sensacional. Com ha aconseguit equivocar-se? No m’entra al cap i em trec el barret. Sigui com sigui, suposo que deu saber que aquest error a internet es propaga de manera que la bola de la confusió es va fent exponencialment més gran. En fi, si comencem confonent-nos amb un simple nom, ja em diràs com ens podrem entendre. Després diran que parlant la gent s’entén.
I ara és millor que no digui res més i m’hi posi fulles, perquè amb aquest article aclaridor segur que encara hauré confós més algú i demà em trobaré a internet que em dic Enric, Ramon, Rafel, Marc, o vés a saber si tots quatre noms alhora.
