- Publicitat -
Ja ha passat una setmana del gegantí Dragon Khan de la política catalana. Després de baixar lentament durant tres mesos al punt més baix de la muntanya russa en només unes hores, una setmana si voleu, hem tornat a pujar al punt més àlgid del procés. En menys d’una setmana hem canviat els comandaments del Govern i dels partits polítics i hem tornat a animar, il·lusionar i donar confiança a la infanteria. Estem en el punt més alt de la muntanya russa, almenys en el punt més alt que hem trobat fins al moment. I la baixada no cal que l’esperem per demà ni demà passat, però no tindrem els 100 dies de gràcia i treva que s’acostuma a donar als nous equips, lideratges i projectes.
Estar a dalt significa que ens hem d’agafar fort, contenir una mica, agafar aire, preparar-nos. Saber dosificar al màxim la adrenalina i no deixar-nos emportar pel vertigen i és que alguns voldran saltar, de fet, alguns ja fa molt de temps que han marxat amb excuses diverses de si no els agrada el color de la camioneta que els ha tocat o el company al costat del qui els ha tocat seure. Ara som els que som els qui fem el procés, i haurem detenir paciència perquè segurament quan arribem al final la alcaldessa Colau s’oferirà a ser la primera presidenta de la república perquè dirà que ho hem aconseguit gràcies a ella, en Duran potser ens dirà que ho hem aconseguit gràcies al seu seny i la seva negociació secreta, l’Anna Gabriel potser etziba allò de que ella ho hauria fet millor i la Teresa Forcades s’oferirà a deixar els hàbits per il·luminar-nos el camí. Potser també hi serà en Pere Navarro que ens dirà que ho hem aconseguit gràcies a la seva visió política i al seu sacrifici. Ai que divertit que serà, ai que riurem aquell dia.
Però el cert és que cap d’aquests ve en la mateixa camioneta que la nostra. I tampoc no cal que els esperem per arrencar ja que només amb fum no farem res. I si em permeteu ser irònic sembla que la Colau esta just en una camioneta darrera nostra per si obrim el camí d’espines i el convertim en flors baixar corrent i intentar avançar-nos, en Duran està esperant a veure si fem marxa enrere o ens la fotem, l’Anna Gabriel ja és espiritualment al punt final tot i que físicament no sap com arribar-hi perquè el seu enfadament amb el món no li permet compartir viatge amb ningú que no sigui ella mateixa, i la Teresa Forcades està meditant la raó per la qual els catalans i les catalanes vam omplir la Meridiana per la independència i no per demanar que ella sigui la primera reina d’una hipotètica monarquia catalana. De’n Pere Navarro si que és cert que ningú no sap que fa.
La qüestió és que per fer el camí dificultós som els qui som, ni masses ni pocs, amb els altres ja ens hi trobarem quan haguem obert camí, quan haguem fet que allò impossible sigui realitat, quan haguem apartat les pedres del camí. Estem al punt més alt de la muntanya russa, en som molts, i cal que ens preparem i és que quan comencem a baixar baixarem de cop. Més ràpid que mai i tots els deures que no tinguem fets no els podrem fer mentre les clatellades del dia a dia no ens deixin temps ni d’analitzar el que està passant. I haurà una línia vermella en aquest trajecte on ja no hi haurà marxa enrere, on ja no hi haurà temps pel penediment, on fins i tot no hi haurà treva ni comprensió per part de l’Estat cap als seus propis aliats a Catalunya.
Som els que som, no cal que esperem a aquells que per estratègia, ego o por no volen pujar, com deia ja els trobarem al final. De nous ja se’ns sumaran, gent valenta pel camí trobarem que sense fer soroll s’hi sumarà quan vegi que això va seriosament. Portes obertes i arranquem.
www.ericbertran.cat
Publicitat
