Dimarts, 3 d'agost de 2021 - Edició 1104
La República

Llarena guanya la primera partida al Parlament

Per entendre el punt on es troba el republicanisme parlamentari ens funciona la metàfora del vaixell amb dos capitans i dues rutes marítimes. El que ahir va passar al Parlament […]

Joan Solé
Joan Solé 05/10/2018

Per entendre el punt on es troba el republicanisme parlamentari ens funciona la metàfora del vaixell amb dos capitans i dues rutes marítimes. El que ahir va passar al Parlament és la il·lustració d’aquest estira-i-arronsa entre Junts per Catalunya i ERC per veure qui escenifica més una desobediència que, si fos real, es veuria reflectida amb accions tan concretes com, apuntem baix, l’aplicació de les mesures socials suspeses pel Tribunal Constitucional.

Ahir Llarena va guanyar la partida, i és quelcom que es podia evitar com ja va explicar el col·lectiu Drets donada la naturalesa de l’acció del magistrat del Tribunal Suprem. Llarena s’acull a la l’article 384 bis de la llei d’enjudiciament criminal, llei orgànica aprovada l’any 1984, que determinava en quins casos es podia actuar amb el que l’article 55.2 de la Constitució considera un Estat de setge. En aquest text s’introduïa el terme rebel per descriure els càrrecs públics que poden ser suspesos, i fou elaborat durant l’etapa més dura del terrorisme d’ETA. El cas, però, és que el parlament basc i català van recórrer al Constitucional perquè concretés què volia dir “rebel”. La resposta va arribar el 1987, quan va sentenciar que el concepte només es pot aplicar a l’ús il·legítim d’armes de guerra, munició i explosius terroristes que pretenen trencar la unitat de l’Estat. Aquesta és l’única interpretació, per tant, que és aplicable a la situació dels presos i exiliats republicans. I d’armes, munició i explosius, tot i la imaginació del jutge, no n’hi ha hagut.

La resolució de la justícia alemanya sobre l’extradició del president legítim, Carles Puigdemont, on descarta la rebel·lió, desmunta encara més la teoria de Llarena que buscava amb la seva resolució precisament això, un espectacle deplorable entre JxCat i ERC que de nou fan ús de la situació dels presos, preses i dels exiliats i exiliades per justificar un ridícul parlamentari difícil de defensar. Ja fa quasi un any que el país viu amb el cor encongit pels presos. Ja fa quasi cinc mesos que tenim Govern. Ja fa dos que el Parlament ha de concretar com actua davant la resolució de Llarena. Per tant, de temps n’hi ha hagut i molt.

Malauradament JxCat i ERC s’han enquistat en una batalla pública per evidenciar la seva manca de concreció estratègica, obliden el mandat democràtic de l’1-O, el 27-O i el 21-D amb una facilitat esfereïdora. La desconnexió amb el carrer és esgarrifosa, i potser alguns volen atribuir a una minoria el que va passar als carrers a principi de setmana, i tampoc ho magnificarem, però no ho reduirem al debat absurd sobre si els manifestants han d’anar amb la cara tapada o no quan la Tamara i l’Adrià són perseguits judicialment per participar en accions dels CDR. Hi ha malestar, frustració i una sensació d’engany que és molt difícil de gestionar.

La pregunta que ens hem de fer és, a què juguem? Què fem? Com ho reconduïm? Anem a eleccions i ens plantem a les urnes amb diferents fulls de ruta sincers i que guanyi el millor? El president Torra ha de destituir els consellers que no gaudeixen de la seva confiança i fer un executiu que, per exemple, sigui exclusivament de Junts per Catalunya i busqui al Parlament les aliances que permetin avançar la legislatura? Al PSOE li ha funcionat.

El republicanisme no es pot permetre el luxe de caure de quatre grapes en la trampa de Llarena, quan els precedents ens diuen que cada vegada que el republicanisme l’ha confrontat ha guanyat: Alemanya, Suïssa, Bèlgica, Escòcia. La situació d’excepcionalitat no és una excusa per justificar el guirigall parlamentari, és un deure per asseure’s a la taula i concretar a què es vol jugar en aquesta legislatura. Els diputats són inviolables, siguin independentistes o unionistes, i si no es treballa d’aquesta premissa i ens centrem en el debat de si aquests són substituïts, designats o delegats, de nou, la desafecció anirà en augment.