Dijous, 21 de gener de 2021 - Edició 910
La República

Visca la Republica.cat!

“Avui és el meu últim dia a La República i no nego que demà tindré un buit existencial, però crec que és el moment de fer un pas en la meva vida laboral i entomar nous reptes”

Gerard Sesé
Gerard Sesé 31/12/2020

“Tu em fas moltes preguntes i algunes incòmodes”. Aquesta va ser una de les primeres vegades que Oriol Junqueras va dirigir-se cap a mi a la classe d’història de la facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB.

Després de vacil·lar, aquell professor que aconseguia mantenir durant tota l’hora docent els alumnes callats i amb els ulls com taronges escoltant les seves classes, va afegir: “i això m’agrada”.

Així va començar el que es podria dir una bona amistat amb l’actual pres polític víctima de la repressió estatal i líder d’ERC, Oriol Junqueras.

A partir d’aquí, tot va anar encadenant-se. Primer el vaig acompanyar a la seva aventura a TV3 amb “El Favorit”, després a les diferents col·laboracions radiofòniques que feia, fins a fer-li els guions de les seves seccions (que després mai no llegia, però li donaven seguretat i una espurna que li despertava alguna idea que desenvolupava amb el seu do de paraula) i, fins i tot, el vaig acompanyar en la presentació de la seva tesi per a tenir plaça fixa a la UAB.

Ell mateix va ser qui em va proposar a l’equip de Tirabol i de l’entorn d’ERC, capitanejat per en Joan Camp, per a dur a terme un projecte periodístic: un digital independentista i decantat cap a l’esquerra. En aquell moment, a part de Vilaweb, hi havia ElsingularDigital i poc més, i es pretenia fer-li la competència cap a l’esquerra.

Allà va néixer el directe!cat: en unes oficines al carrer Padilla de Barcelona i amb dos únics redactors a mitja jornada, jo amb 19 anys i l’altre el periodista Albert Forns, ara prolífic escriptor de novel·les i que acumula premis.

A poc a poc, aquell projecte es va anar fent gran, tant per les visites com per la repercussió, i de seguida van començar a voltar personatges que en volien treure profit.

Sigui com sigui, puc dir amb orgull que el primer article del directe!cat de l’abril del 2006 és meu i, ara que l’he cercat i rellegit amb motiu d’aquest escrit, m’hi he vist perfectament reflectit: un periodista que explicava les coses amb una personalitat marcada, amb tocs d’humor i que aportava una nova manera de fer i explicar. No tinc cap dubte que hem creat escola i que els altres mitjans han anat abraçant el nostre estil (encara que ho pugui semblar, no és massa presumptuós) i n’estic orgullós.

Ben bé tres anys els vam passar així, fins que la cosa es va anar fent encara més gran. En Joan Camp va deixar de fer de director i ho va fer el mateix Oriol. Amb el tripartit, es va optar per Miquel Gamisans, actual secretari de Difusió i Atenció Ciutadana de la Generalitat, fins que, la irrupció al Govern d’Artur Mas després d’aquells “7 anys de travessia pel desert” va fer trontollar les arques d’aquell humil digital.

Jo tenia 23 anys i encara em creia molt capaç de menjar-me el món. Que triomfaria com a músic, com a cantant de pop (podeu trobar tota la meva música a Spotify que segueix allà sense pena ni glòria) o que trobaria algun lloc en el món de la TV o Teatre.

En aquell moment, Joan Puig va comprar el directe!cat i, es pot dir així, el va salvar de la desaparició.

Anys després, cap al 2014, a les acaballes de la gran crisi econòmica mundial iniciada a l’Estat l’any 2009, ens vam retrobar en Joan Puig i jo al programa de ràdio ‘Nous catalans’ de l’Èric Bertran a RKB Ràdio. Allà vam acordar que jo m’incorporaria de nou al directe!cat, a poc a poc, fent algunes col·laboracions. Mesos després, m’hi afegia del tot com a redactor.

L’any 2017 el directe!cat, amb un equip molt ben forjat i capitanejat pel mateix Puig i el periodista Joan Solé, va transformar-se, modernitzar-se i va fer un pas de gegant en l’espai comunicatiu català passant-se a dir La República. Des de llavors, no ha parat de créixer en visites, notorietat, impacte i influència.

Als meus 34 anys puc dir que, per tant, treballar al directe!cat i a La República no només ha estat el que més feliç m’ha fet sinó que ha ocupat bona part de la meva trajectòria laboral, més de 8 anys en total.

Estic molt satisfet del camí recorregut, de la gent que he conegut i de tot el que he après. Estic content d’haver aportat un important granet de sorra al panorama informatiu català amb notícies que han girat per arreu dels Països Catalans, que han provocat reaccions polítiques, que han ajudat col·lectius desemparats, que han visibilitzat persones i causes represaliades, injustícies o que, fins i tot, per què no dir-ho, que han desencallat investidures tan crucials com la del mateix Carles Puigdemont.

No cal dir que també hi ha hagut errors, patinades i altres problemes que amb dignitat i amb l’aval de la feina ben feta dia rere dia, quedaven solucionats.

I és que sovint, per les pressions polítiques, decisions de dalt i altres variables, hem fet un autèntic periodisme de trinxera i, més d’un cop, de supervivència. Per alguns hem estat incòmodes: com s’explica que La República no tingui presència en tertúlies i mitjans de comunicació si ens atenim al seu nombre de lectors? M’agradaria oferir-vos una resposta, però també m’agradaria seguir treballant a Catalunya i sincerar-me em tancaria moltes portes.

És un autèntic èxit, quasi a l’altura del miracle, que La República tingui les visites que té i la notorietat i impacte que projecta amb els pocs recursos de què disposa. I només s’entén per l’esforç i l’entrega de la gent que fa possible el projecte. Algun economista hauria d’estudiar com amb tan poc es pot fer tant. L’eficiència al seu màxim exponent. L’explicació és senzilla: el talent de la gent que la fa possible i la seva entrega incondicional.

Avui és el meu últim dia a La República i no nego que demà tindré un buit existencial, però crec que és el moment de fer un pas en la meva vida laboral i entomar nous reptes. Avui és un dia trist i engrescant a la vegada i tot plegat m’embolcalla en un cúmul de sensacions que no sé descriure. Any nou, vida nova, que diuen!

Vull agrair a totes les persones amb qui he compartit aquest projecte amb un especial afecte i gratitud per en Joan Puig, una persona que ha cregut en mi i m’ha projectat laboralment, així com a l’Helena Ullastres. Moltes gràcies de tot cor. També a La República i al directe!cat que m’han fet el que avui dia sóc. També, paraules d’agraïment als centenars de milers de lectors que alguna vegada han llegit i compartit les notícies que hem anat fent i publicant amb passió. La República segueix forta i ja hi ha gent nova entomant el projecte amb molta empenta. Us desitjo tots els encerts i èxits.

Moltes gràcies i visca LaRepúblca.cat!

Relacionats