Diumenge, 23 de Febrer de 2020 - Edició 577
La República

Un acord de mínims que ho dinamita tot

Per què he de jugar-me una multa, una presó, un judici, un embargament si després qui ha de representar aquest esperit combatent a les institucions pacta amb l’Estat repressor?

Gerard Sesé
Gerard Sesé 03/01/2020
Pla d'un moment de la reunió dels equips negociadors del PSOE i ERC que miren a les càmeres. Imatge del 10 de desembre de 2019. (Horitzontal)

L’abstenció d’ERC per facilitar un Gobierno espanyol és del tot incoherent amb la lluita independentista i, sobretot, un greuge a la ciutadania que s’ha partit la cara malgrat l’actual situació de repressió estatal, coerció judicial i virulència policial contra Catalunya.

A més, aquest intent de subordinació per part d’Espanya a Catalunya per totes les vies possibles té com a còmplice central i necessari el PSOE, garant del 155 i que en nacionalisme espanyol va de la mà de PP, Cs i Vox.

Aquest pacte de mínims destrossa la feina feta fins ara, dilapida la unitat independentista i entrega el relat independentista un altre cop a l’Estat i l’aparta del mapa internacional ara que tornàvem a tenir-hi força. No en va, mitjans com la BBC ja parlen que aquesta Espanya de Sánchez practica el “sit and talk”.

Però si l’Estat crearà una mesa de negociació! Sí, és clar..! Però per negociar què? Es pot asseure i parlar del temps que farà demà a Madrid, això és també “sit and talk”. No es parlarà d’un referèndum d’autodeterminació, avui l’Abalos ja ho deixava clar (amb la típica prepotència castissa), no s’aconseguirà una llei d’amnistia per alliberar els presos polítics i el retorn dels exiliats (perquè s’havia de pactar quan es tenia força, és a dir, abans d’investir Sánchez) i no es parlarà de govern a govern perquè ja hem començat malament: el text de l’acord només s’ha publicat en castellà. No em puc imaginar un acord bilateral entre dues nacions on una de les dues llengües quedi apartada: seguim sent una colònia. L’esclau no podrà pactar mai amb l’amo fins que aquest no sigui lliure.

S’ha desaprofitat una situació històrica, s’ha tingut una estranya pressa per arribar a un acord, s’ha marejat als militants amb una pregunta que deixava clarament la porta oberta al pacte amb el PSOE i s’ha parlat en nom del govern quan qui negociava era un sol partit. Tot plegat em recorda a la fatídica reunió d’Artur Mas amb Zapatero d’amagatotis on es va pactar l’Estatut de dalt a baix, 14 anys enrere hem anat.

El mateix Oriol Junqueras a les classes que em donava a la UAB es va fer un fart de recordar que l’Estat ha enganyat perpètuament els catalans al llarg dels tres últims segles (en posava diferents exemples i diferents interlocutors, sempre amb un mateix trist final) i que, sempre, sempre i sempre havia incomplert tota promesa i havia acabat fent i desfent com volia en unes negociacions que no deixaven de ser un escenari de subordinació.

S’ha traït a la gent del carrer, que ara ja segur que no sortirà al carrer. Per què haig de jugar-me una multa, una presó, un judici, un embargament si després qui ha de representar aquest esperit combatent a les institucions pacta amb l’Estat repressor? Hem tornat a perdre la comunió entre carrer i partits.

I això s’ha de revertir. Ara cal, doncs, que es reordeni l’espai polític independentista català. Cal ja una reacció ferma de Carles Puigdemont decidida a dotar la Crida Nacional de tota la força perquè es converteixi en el pal de paller de l’independentisme, on són benvinguts tots els descontents d’ERC, que s’hi sumen els cupaires que entenen que les polítiques més d’esquerres no es podran fer si no és amb un Estat propi, així com l’entorn de Fachín i Pirates, el sector més sobiranista dels comuns i que hi continuïn tots aquells del PdeCat inequívocament independentistes que n’hi ha, i molts i són tan necessaris com els altres.

D’aquesta manera, tornar a tenir una gran força política que neixi des baix i que penetri a les institucions convertint la força de l’independentisme en un Scotish National Party i començar a tramar un full de ruta comú per a la independència que, en el fons, és l’únic camí que ens portarà la llibertat dels presos, el retorn dels exiliats i el benestar que el poble de Catalunya es mereix.

Relacionats