Dilluns, 25 de maig de 2020 - Edició 669
La República

Última carta al meu pare: “No ha estat fàcil, oi papa?”

“Preveient el final, de l’últim que vàrem parlar tu i jo va ser sobre el procés: em vas preguntar i jo et vaig dir que ho donava per perdut. La teva resposta va ser que no i que no. Que no seria ara, que trigaria cinc o deu anys, però que seria inevitable”

Sara Sànchez
Sara Sànchez 22/05/2020
Cel blau i núvols

Aquesta vida que vas començar dotze dies abans del cop d’estat del 18 de juliol del 1936, en una casa amb ànima revolucionària i molta fam, l’has acabat amb un càncer, avui, al ben mig d’una pandèmia mundial. Deu ni do!, que diria aquell, però sobre tu, que podria semblar que has estat un supervivent feliç, he de dir que no ha estat així perquè, ja des de nadó, vas haver de passar per tots els estats d’alerta, el que et va portar a viure una existència plena de pors que mai no et vas treure de sobre i que, fins i tot, ens vas transmetre a les filles.

Apolític, ateu i decebut de la raça humana, hipersensible, però protegit sota una capa invisible de formigó per evitar que ningú no et pogués tornar a fer mal, moltes vegades et defensaves a cop de mala llet com un crit de supervivència. Vas patir una infantesa terrible, que mai no vas superar i sempre estaves alerta per quan jo, de vegades, em sortia del guió de la “normalitat”. Em deies que no em signifiqués perquè estaria sola, que els partits i els sindicats van a la seva i et deixen abandonat pel camí. Això m’ho deies cada cop que veies els meus ulls il·luminats per una proposta de país.

No podíem dialogar de res perquè no tenies paciència i menys si era de política. Jo era molt rebel i volia menjar-me el món, santa innocència, perquè tu tocaves de peus a terra i deies que jo era una somiadora com l’avi, la tieta… I et feia patir.

Però és ben cert que, ja preveient el final, de l’últim que vàrem parlar tu i jo va ser sobre el procés. Em vas preguntar i jo et vaig dir que ho donava per perdut. La teva resposta va ser que no i que no. Que no seria ara, que trigaria cinc o deu anys, però que seria inevitable, tot i que el primer que hauria de passar és que Europa canviés de rumb.

També em vas preguntar pels meus articles, i aquest últim cop si et vaig veure amb una mirada de complicitat, cosa que no feies mai, tot i que sé que em llegies sol, al despatx, i ho mig comentaves amb la mare, per criticar i mai per felicitar, perquè deies que la feina ben feta era una obligació, no un premi.

Les últimes paraules que et vaig dir per videoconferència va ser T’ESTIMO PAPA, i vas apartar el mòbil de la meva germana amb la mà perquè no veiés que estaves plorant. Fins al final has reprimit el que senties.

Sempre amagant els sentiments perquè ningú pogués veure que estaves debilitat, perquè a la primera part de la teva vida et van fallar qui més et deia estimar-te. Mai no van saber com es feia i un cop vas tenir tu la teva pròpia vida, la por que fos certa la teva desconfiança, la por a l’abandonament psicològic et van marcar per sempre i ni al caliu de la família que vas construir ho va poder solucionar. I saps que, si he escrit aquestes paraules de comiat, és perquè ja no ets viu.

Això d’escriure em ve de família. Tu vas escriure un llibre mai no publicat, dibuixaves molt bé i vas enamorar la mama amb aquells poemes d’amor i tendresa que després mai no li vas expressar en veu alta. Fins ara he respectat el teu silenci de la por, ara jo he de seguir vivint i ho faig parlant del meu dolor i necessito que surti del foc que em crema per dins.

Sé que en els fons ho entens papa, perquè vaig ser la nineta dels teus ulls, tot i que no m’ho vas dir mai. Al final, no he arribat a temps de dir-te adéu i quan he arribat ja estaves adormit, però t’he agafat la mà fins al final definitiu.

Ara ja pots descansar papa, ara estàs en pau amb tu mateix i nosaltres amb tu. Però no ha estat fàcil, oi papa? Oi que no?

Relacionats