Dijous, 3 de desembre de 2020 - Edició 861
La República

On són els consellers Vergés i El Homrani?

Ho dic de debò, que estem en un moment tan important que potser no mirem les coses tal com són. Cal tenir una mirada curta i una certa ètica per decidir quines decisions prenem

Sara Sànchez
Sara Sànchez 26/10/2020

Ho dic de debò, que estem en un moment tan important que potser no mirem les coses tal com són. Cal tenir una mirada curta i una certa ètica per decidir quines decisions prenem.

Què està passant entre el govern independentista i l’epidemiòleg Oriol Mitjà? Doncs que un professional, expert en virus, els ha passat la mà per la cara per incompetents i prepotents. Ras i curt. És el que té ser un professional que treballa dient les coses pel seu nom i no, com els polítics, que viuen a força de fer tot el contrari del que prometen.

També estem veient com ens estem enfrontant. Vivim moments molt greus, amb problemes gravíssims que no estem enfocant de manera prou edificant, Si no som messiànics, com diu en Jordi Cuixart que no ho hem de ser, hem de veure que els nostres no ho estan fent tot bé. Potser no tots, però la gran majoria està evidenciant que ho estan fent més o menys bé, quan el vent bufa de cara, però que, en moments de crisi, són uns “paquets”. Dic no tots que, amb l’expertesa d’aquests mesos, bé pot dir-se que el MHP Torra, com a bon activista, ha fet tot el possible per resoldre la crisi posant al davant a qui ell veia com a millors professionals, però, per culpa de la repressió, no ha estat capaç de finalitzar el que havia planejat de fer, agreujat per les pressions dels dos partits que governen la Generalitat que discrepen en el tema de la independència. Puc entendre que ara no són moments adequats per fer-la, però sí que hi hauria d’haver unitat en el tema pandèmic.

En una entrevista a TV3 de fa unes setmanes, se li va preguntar al MHP Torra, un cop inhabilitat, si estava content amb les conselleries de Salut i Benestar Social. Va respondre que sí i, per tant, és evident que el president Torra no va dir la veritat, com també és evident que no estava content ni tenia el poder, pel pacte d’investidura, de fer-los fora del govern Aquesta cotilla, en forma de pacte d’investidura i que li va impedir destituir consellers d’ERC, no va ser respectat pels republicans quan no van investir telemàticament el MHP Puigdemont. Servidora, el que li recrimino al president Torra és que, ja alliberat del pacte, ho havia d’haver dit almenys en aquell moment de l’entrevista, però no ho va fer.

Semblantment, un cop fetes les darreres entrevistes a Oriol Mitjà en les que l’epidemiòleg no s’ha mossegat la llengua, ni Junts per Catalunya ni al president Torra no han dit ni una paraula. Suposo que resignats i/o avergonyits han admès les crítiques d’un professional i callen, qui sap si per covardia. Potser també sigui perquè davant l’evidència el més elegant és callar. Però el que ha passat amb l’altra part del govern és per preocupar-se, i molt, quan tot d’una, a les mateixes crítiques del doctor Mitjà a la consellera Vergés es va posar en marxa tota la maquinària sectària i a tots els nivells, emplenant totes les tertúlies i entrevistes de la CCMA d’afins d’ERC amb el consegüent empatx de groc ibèric de la ciutadania. Segons les enquestes electorals s’emportaran la Grossa per Sant Valentí, però crec que hauran de donar el condol a tots els votants que ja no podran posar el vot a l’urna perquè ja hauran marxat d’aquest món. Es tractava d’eixamplar la base, no de reduir UCIS.

Doncs, com deia, es van disparar tots els ressorts de la maquinària “èrquica” i van aparèixer articles difamatoris i insultants sobre qui només estava fent la seva feina i dient les coses clares. Articles difamatoris, fins i tot de persones que són la mà dreta de la cúpula, amb molts bons sous i, per contra, no he escoltat ni una piulada del MHP Torra negant res del que va fer, dir o proposar el metge expert. Són maneres de fer diferents, l’elegància de no respondre quan algú et diu que no has estat prou valent per decidir i, encara més, intentes seguir ajudant ni que sigui des d’un altre vessant, davant la utilització de les xarxes i els mitjans subvencionats, com si fossin la màfia, amenaçant i demanat purisme i lleialtat partidista.

Per rematar-ho, dissabte ens apareix el vicepresident fent el ridícul més espantós, dient bajanades i no responent cap de les preguntes que se li van fer, com bé va dir la periodista Gemma Liñan, amb el beneplàcit, aquest cop si, de la magnànima Cris Puig que no va tenir necessitat d’esbroncar, de demanar-li respostes breus, ni ser inquisidora perquè l’entrevistat no era convergent, postconvergent o neoconvergent, tot i que cada ERC cada dia s’assembla més al president Pujol i el seu “peix al cove”.

Per als d’ERC que diuen que Juntsxcat es dedica a posar-los els metges en contra per raó de la guerra bruta electoral, els diria que són uns ineptes prepotents. O també una mica sords, o sordes, potser per tants mesos a Suïssa dedicada a la contemplació. A ERC n’hi ha que han perdut l’oïda i la concentració, només llegeixen al que els diuen que llegeixin i apareixen diumenge, a l’assemblea del partit, per fer l´homilia dominical. I potser ni això que ella no es mulla ni per anar a cap reunió a Brussel·les, ni per veure els seus companys. Tot se li ha de donar embolicat, amb un llac groc a sobre i, com sempre, els pocs suports que algun cop va aconseguir, la van desautoritzar.

Marta Rovira ha esdevingut un bluf, una decepció fins i tot per als que creiem que ella no era ni com en Rufián ni com en Junqueras. Marta Rovira ha demostrat ser una bona aliada del mentrestant, referèndum inclòs. Havia d’haver estat un puntal de l’exili, però s’ha deixat dominar pel mossèn. Ja sabem el que diu fins a l’extenuació, el vicepresident legítim Oriol Junqueras: “el partit primer”.

I arriba diumenge i ens posen el seny del lladre, de 22 h a 6 h del matí, i a la pantalla hi apareix el conseller d’interior i del PROCICAT per dir-nos QUÈ HEM DE FER però no veiem enlloc per enlloc els consellers del PERQUÈ HO HEM DE FER. Amb això vull dir que sabem que tenim una crisi pandèmica on ens donen ordres però no veig per enlloc l’organització, la solidaritat, la proposició d’oferir cap mena d’informació ni a nosaltres ni a la nostra gent gran, com es va fer en la primera onada.

Que passa amb els treballadors sanitaris a tots els nivells? Com estan? Com podran afrontar el que en ve a sobre i amb quins suports? I els pacients passats, presents i futurs, consellera especialista Vergés? On és vostè per explicar-me això? Vull saber que tinc un telèfon on trucar i que algú em podrà atendre. Vull saber si, tot i tenir dret a la SS i pagant una mútua mèdica des de fa més de cinquanta anys, puc acabar morta, sense assistència, en un passadís d’urgències o, simplement, al carrer per alguna decisió institucional que digui que no poden fer res més per mi i que la culpa era dels altres! Vull que el vicepresident Aragonès o qualsevol dels seus assessors ens informi diàriament del que està passant amb els EROS, ERTES i SEPE. Vull que el conseller d’empresa i coneixement, en senyor Ramon Tremosa, tot i que ha arribat fa dos dies, ens informi del que passa amb les universitats i la nostra llengua, i que informi de les travetes que posa l’estat espanyol en tot allò de crear llocs de treball i fugida d’empreses a Catalunya. Vull també que el conseller Bargalló deixi de treballar per al pròxim tripartit, treballi ara pel govern de coalició i ens expliqui com està preparant el tema escolar per als nostres infants. I tot i estar expectant del nou conseller d’interior, és cert que moltes de les coses que vol canviar em semblen molt bé, esperem d’ell la rapidesa que cal per resoldre els conflictes que es presenten respecte als drets bàsics en aquests moments d’incertesa.

Trobo a faltar al MHP Torra. Ho he de dir, tot i saber ara que no va ser capaç d’imposar-se als partits, però em donava informació de primera mà i ja s’intuïa que la seva voluntat anava més enllà del que la rigidesa institucional pot oferir. El cert que és que la voluntat tampoc no salva vides.

Anem enrere però certament això no vol dir que res no ens aturi. No hi ha res més perillós per al statu quo dels governs, central i autonòmic, que un poble cansat, sense sostre, amb gana i amb res a perdre….o potser sí que ho saben, i d’aquí ve el seny del lladre però SELECTIU.

Relacionats