Divendres, 5 de juny de 2020 - Edició 680
La República

M’he topat amb Soto i Osborne

“Aquesta pandèmia sembla ben bé dissenyada per eliminar majoritàriament a qui tingui complicacions físiques, sigui per ser població “en risc”, pensionista o pobre”

Sara Sànchez
Sara Sànchez 06/04/2020

No vull pensar que tot això sigui una conspiració per acabar amb una part de la raça humana, però aquesta pandèmia sembla ben bé dissenyada per eliminar majoritàriament a qui tingui complicacions físiques, sigui per ser població “en risc”, pensionista o pobre. En definitiva, als “socialment” crònics, que o gasten molt o se’ls ha de pagar cada mes, els que no produeixen.

“Els pobres de necessitat que no fan res més que demanar de tot, sense fotre brot i que ni tan sols tenen cap assegurança privada” deuen pensar aquests líders que, sense disparar un sol tret, ens porten al genocidi mundial, mentre fan mítings de solidaritat en prime time. És un virus que no toca als animals i col·loca la natura al seu lloc original. Ho sabrem ben aviat, quan els governs ens abandonin o ens salvin, no només de la pandèmia sanitària sinó també de la pandèmia econòmica salvatge, que ens ve al damunt.

Volia desconnectar de tant dolor, mort i frustració, de tantes misèries humanes i de tanta rabiosa incompetència i, mentre anava remenant per la xarxa, m’he topat amb SOTO i OSBORNE, “la gran esperanza hispánica”. Ells sempre són trending topic ibèric en tot el que diuen, no sé si reivindicant la “España y olé” o propagant als quatre vents que viuen de la bandera “que todo lo abarca”, i que sense una copa a la mà, ni són res, ni saben de què parlar. Tot sabem, a més, que són amics del Campechano, i per tant també del Preparao, perquè aquests, que diuen parlar com el poble, són més de Cayetanas i festes exclusives amb besamans, que de l’alcalde Gordillo, ja m’enteneu.

També he trobat la història de Catalunya, ara remasteritzada pels mecenes de l’unionisme, que ja ens explicaven a classe fa molts anys, davant del crucifix i darrere els Reyes Godos, quina era la nostra història “real” i com l’havíem d’aprendre. També l’esdeveniment fantasmagòric d’en Felipe de divendres passat, vestit de militar amb mascareta i guants, que només li faltava anar arrossegant el bitxo, el virus és clar.

Vist el panorama, vaig decidir transitar pel camí de la música, la de les veus i no les del “cante” de barra del bar i m’he topat amb un recull a Internet de programes de “La Voz” d’arreu del món. Em venia de gust escoltar veus meravelloses, però la meva mirada s’anava recreant en els escenaris, calculant la quantitat de diners invertits, les posades en escena espectaculars, els centenars de persones de públic, els jurats que també són veus increïbles, escoltant a centenars de veus que et poden portar al cel directament o voler pactar amb diable per tenir-la. I m’he trobat reflexionant sobre com ho hem dimensionat tot de manera estratosfèrica, fins a convertir, per exemple, les finals de concursos com aquests en una mena de ventafocs en el que la prioritat del finalista serà aconseguir fer la millor nota musical i, si ho aconsegueix, això li representarà portar la sabata de cristall, però, si en desafina ni que sigui una, aleshores sonarà el rellotge de les dotze i la carrossa es convertirà irremeiablement en una carabassa.

Ara no sabrem on posar tants centenars de milers d’Ed Sheeran o Lady Gaga que vindran perquè el món està a punt de canviar i no crec que ni la música, ni els escenaris, ni les concentracions musicals les veurem de la mateixa manera. Qui sobreviurà i qui haurà mort en aquest nou món musical és una incògnita. Ara mateix, però, jo tinc un desig, una esperança, una il·lusió per la vida en general i és que els dolents no tornin a guanyar, que aquest cop no se’n surtin, com tampoc no ho farà la pandèmia. Perquè ha quedat demostrat que anar contra la natura ens posa la natura en contra.

I si d’alguna cosa estic completament convençuda, és que ens continuaran caient les llàgrimes i se’ns seguirà posant la pell de gallina quan sentim cantar veus privilegiades, siguin celestials o d’ultratomba, i ens arribaran al cor.

Relacionats