Dimarts, 27 d'octubre de 2020 - Edició 823
La República

L’abraçada que ens farem

“Demano, si jo ja no hi sóc, que porteu davant la Justícia de la Haia per delictes de lesa humanitat a aquest Estat espanyol que per la seva nefasta gestió de la pandèmia és còmplice de les morts en massa que s’estan produint”

Sara Sànchez
Sara Sànchez 25/03/2020
Abraçada

De totes les mostres d’afecte, una abraçada és la que més trobo a faltar. Potser perquè és la més global: serveix per a familiars, amors, amics i fins i tot nous coneguts. Les abraçades no discriminen ningú.

Ara les estem fent de manera virtual, com podem, amb més o menys dedicació, i quan algú amb les seves paraules t’arriba al cor el primer que fas és retornar el reconeixement amb les emoticones que més s’aproximen al que volem, i ja és trist, com un ós fent una suposada abraçada o una cara groga amb un cor.

Les mostres de suport i amor virtuals també les fem quan creiem que algú està patint i no té cap consol possible perquè o està sol o perquè té por d’estar-hi. La soledat és, segurament, una de les pitjors coses que algú pot sentir i més durant una quarantena. Estar sola a casa és dur sobretot quan un té pànic de patir la malaltia, que sembla que segueix avançant.

Una abraçada té una simbologia i una càrrega global i que s’entén a tot el món. És internacional. No necessita el llenguatge oral, només el dels sentiments. Els mateixos que compartim amb tota la humanitat, com a éssers humans que som.

I aquest article d’avui ha nascut del sentiment virtual en llegir un fil de Twitter de la @mireiapujol quan descriu un somni que en realitat és un malson, que de fet és la realitat que ens envolta ara mateix.

Llavors en les respostes virtuals, de cop, ens hem unit espontàniament amics i coneguts com en @kaitomanker o en @pavilacas1 desitjant-nos de tot cor el millor possible i creant un vincle necessari que és la base de l’ésser humà: la necessitat de socialitzar i de respondre a estímuls en qualsevol circumstància.

És evident que en aquests mesos tan devastadors, per alguns ja no hi haurà mai més cap abraçada, els morts ni tan sols seran enterrats amb dignitat, perquè aquesta pandèmia no perdona, no sap de banderes ni de colors, encara que els que governen es creguin eterns en la seva estupidesa.

Demano, si jo ja no hi sóc, que porteu davant la Justícia de la Haia, per delictes de lesa humanitat a aquest Estat espanyol que es va construir a base de sang i corrupció i que està disposat a morir matant, per volguda incompetència i real corrupció endèmica. Per la seva nefasta gestió de la pandèmia és còmplice del virus i de les morts en massa que s’estan produint.

Feia hores que em sentia angoixada pel fet de no poder veure als meus i no saber si podrem tornar a veure’ls mai més, i fer-los a cada un d’ells i elles totes aquestes abraçades de les quals ja n’hem parlat, però llegint les respostes del fil de la Mireia ha nascut en mi un brot, un brot d’abraçades que em refermen que si segueixo viva, que m’ajudaran a seguir el camí de la justícia, la llibertat i l’amor i quan em retrobi amb les persones que estimo, les que continuïn vives com jo, ens farem una abraçada conjunta on amagarem sota els braços, les llàgrimes de les pèrdues també conjuntes que tots tindrem. I si no hi sóc, és que seré una d’aquestes llàgrimes.

Estigui amb vosaltres o no, recordeu, Visca Catalunya lliure!

Relacionats