Dissabte, 28 de novembre de 2020 - Edició 856
La República

Birbeu Barcelona

“Mentre estàvem tancats a casa, la intervenció municipal ha estat ràpida i amb una certa traïdoria”

Joan-F. Camí i Latorre
Joan-F. Camí i Latorre 08/11/2020

Durant els mesos de la primera onada de la pandèmia es va produir el fenomen que les progressies governants anomenen renaturalització de la ciutat. Els escocells dels arbres del carrer Balmes es van omplir de llucs i si els veies mirant cap a mar, feien un estrany goig. L’escocell es pot tapar amb una reixa –fa elegant- o amb productes sintètics porosos per no caure-hi i haver de demanar danys i perjudicis a l’ajuntament. També s’hi pot plantar flors, llavors rep el nom d’escocell vegetalitzat. Ara bé, qualsevol fill de pagès sap que són “xupons” que surten del peu de l’arbre, i és convenient de treure’ls perquè absorbeixen molta sàvia.

Per instagram abundaven fotografies de les escales de Montjuïc d’on brotaven herbes de les juntes de les pedres. Els poetes han fet formoses composicions a aquesta victòria de la natura vegetal sobre les pedres mortes. Els jardins de davant de casa, dedicats a l’escriptor i amant de la natura Joaquim Ruyra, tot just es podien veure els baladres tapats per les males herbes: blets i catxurros usats per a penjar-los com llufes a la roba o emprenyar les noies llençant-los-hi a la cabellera.

Mentre estàvem tancats a casa, la intervenció municipal ha estat ràpida i amb una certa traïdoria que fins i tot puc compartir en la seva finalitat: hem d’humanitzar la ciutat, hem de destronar el regnat del rei automòbil. Metafòricament se’n diu pacificar la ciutat. Ja ho deien ells romans, Si vis pacem para bellum. Ni que sigui amb caràcter provisional de no se sap quant de temps, han omplert la ciutat de trinxeres fetes amb tanques New Jersey grogues, pilons fàl·lics delimitadors de terreny per mirar de guanyar espai per a les activitats socials que necessiten una distància segura. Els carrers comencen a semblar una combinació entre el joc de l’oca i un tauler de parxís a vuit. Són vistosos i perillosos: boles gegants com bombes de catapulta, bancs com sepulcres paleocristians, rases i cràters convexos destrossa-amortidors. Tot va bé per fer una vida lenta a 30 quilòmetres per l’hora com a molt.

Aviso, no farem una república sense automòbils. De moment ens haurem de conformar amb uns vehicles que no facin gaire soroll i no treguin fum. Diuen que el 2022 faran a Barcelona unes proves de taxis voladors per a persones i per a repartiment. Ja ho veurem, o no. Escepticisme. Els vehicles sense rodes ara els podeu veure a la sèrie The Mandalorian, us la recomano. Només per sentir: “Un home d’honor no té per què viure a l’exili” (T1, cap.7), ja paga la pena.

A empentes i rodolons anem construint el futur. Però fa l’efecte que tots els treballadors municipals que estan fent de pintors són els jardiners que no cuiden els parcs. Només demano que Birbeu Barcelona, arranqueu les males herbes amb aixadetes o amb les eines que considerin els titulats de l’Institut Rubió i Tudurí (aquest sí que en sabia de fer jardins) que veig que el 2019 s’ha traslladat de Montjuïc al barri del Bon Pastor, ben trobada la nova ubicació, tot torna a la natura agrícola o ramadera. Contracteu jardiners joves que han estudiat “Operacions Bàsiques per al Manteniment de Jardins, Parcs i Zones Verdes. No val a demanar voluntaris entre els veïns, tot i que no em semblaria malament que hi poguessin col·laborar amb la direcció d’un professional. Encara acabareu demanant que també siguin els veïns els que baixin amb l’escombra a agranar la vorera com feien les nostres mares al poble. I dic veïns perquè m’agrada la dièresi i perquè no penso desdoblar el gènere o escriure veïnat (reclamacions a la lingüista Maria Carme Junyent i Figueras que és la que en sap).

Barcelona sempre ha estat una ciutat bruta. Les fulles de plataner cauen a la tardor/hivern perquè és el que li toca a un arbre caduc. A l’estiu també cauen per estrès hídric, que vol dir que falta aigua. Tot i ser abundants, no puc dir que em molestin les fulles -són un indici de naturalització, a vegades excessiva, de la ciutat. El que no m’agrada és la merda, l’olor de pixum, els papers, les andròmines de mides diverses i el que se sol dir brutícia que no és exclusiva de la capital marítima de Catalunya. La capital de la Terra Ferma em diuen que també bruteja. En dos paraules, falta neteja. Podem discutir de colors, artefactes decoratius o d’agendes 2030 de l’ONU pel desenvolupament sostenible, però, per favor, la cara neta, les mans netes, els carrers nets com després d’una manifestació.

Per a molts viure a la ciutat és una neurosi urbana col·lectiva, necessiten escapar si no estan confinats, retornar a la natura originària. Viure-hi es faria més portador si no passegem en un entorn abandonat, deixat. Els matolls fora de lloc no ens faran més lliures ni ens salvaran de res. He mirat de no entrar en profunditats d’antropologia filosòfica entre si és més convenient la naturalització de l’home del sociòleg Max Weber o la humanització de la natura que deia el filòsof Ernst Bloch. En tot cas, el resultat hauria de ser el mateix: un paisatge urbà net, que em cuidi i em consoli tant si passejo pels Camps Elisis d’estil francès o romàntic anglès, pel Jardí Botànic amb la vegetació de les cinc regions del món amb clima mediterrani o per la més humil zona verda del barri. Sospito que estic començant a patir algun símptoma de la fatiga pandèmica. Disculpeu, però birbeu tota mala herba.

Relacionats