Diumenge, 5 de desembre de 2021 - Edició 1228
La República

Simplicitat narrativa del (des)amor: El tiempo que te doy

La senzillesa i la narrativa amb l’efecte mirall del temps et fa inevitablement repassar el sentit de l’amor i del desamor

Rafa Sans
Rafa Sans 08/11/2021

Sense buscar-ho, no sé com, m’he topat amb “El tiempo que te doy” (Netflix, 2021) estrenada fa pocs dies. Es tracta d’una sèrie narrativament molt interessant i simple que recorda en part a la filmografia d’Isabel Coixet, la directora de pel·lícules que em solen agradar molt i d’idees que em desagraden encara més.

Són 10 capítols d’11 minuts en què sempre hi ha, paral·lelament, fets de l’enamorament del passat d’una parella jove hetero i del trencament i l’evolució de la protagonista avui dia. El primer capítol és “1 minut de present i 10 minuts de record” i, llavors, cada capítol guanya 1 minut de present i en perd 1 de record.

Cap mena d’artifici més enllà de la història rasa i del joc narratiu amb efecte mirall entre els dos moments. Un no pot sinó fer una anàlisi dels seus moments d’enamorament i de dolor, i entén per on circula internament la Lina, que és la protagonista interpretada amb gran bellesa per Nadia de Santiago.

De ben segur que hi ha històries més interessants, complexes o fascinants, però la senzillesa i la narrativa amb l’efecte mirall del temps et fa inevitablement repassar el sentit de l’amor i del desamor. No és aquest el motor de la vida? Per això, sens dubte, recomano aquests 110 minuts d’història (en realitat, pels títols de crèdit, són més aviat 80). Si he de buscar-hi un però, són els segons finals, però vaja, també dona joc.