Dijous, 3 de desembre de 2020 - Edició 861
La República

Santiago Abascal i el caporal de Bohèmia

Potser és que no s’ha acabat res sinó que ben pel contrari estem en l’inici d’un llarg trajecte cap a una involució política que ens ha de gelar la sang

Francesc Viadel
Francesc Viadel 24/10/2020
Pla mitjà de Santiago Abascal (Vox) intervenint durant el debat de la moció de censura el 21 d'octubre del 2020. (Horitzontal)

El 1931 la periodista i feminista americana Dorothy Thompson va aconseguir una entrevista amb Adolf Hitler que es va publicar a la revista Cosmopolitan i de la qual també en va donar compte en el seu llibre, I Saw Hitler!. Ho havia estat intentant des de 1923, any del fracassat colp d’Estat de Munich pel qual el futur dictador d’Alemanya va ser condemnat a presó. Pel que sembla, la gestió de la trobada no va ser gens fàcil i, a més, a Thompson només se li va concedir la possibilitat de fer tres preguntes.

Bona observadora com era, va escriure: “(…) quan finalment vaig entrar al saló d’Adolf Hitler en el Hotel Kaiserhof, estava convençuda que estava coneixent al futur dictador d’Alemanya”. La impressió que li va donar però en tenir-lo davant seu, li va fer canviar ràpidament d’opinió: “(…) En uns cinquanta segons estava bastant segura que no. Em va costar quasi el mateix temps mesurar la sorprenent insignificança d’aquest home  que ha fet embogir el món”.

Tot plegat, va descriure l’austríac com un tipus “informe”. Com una persona, “quasi sense rostre, un home l’estructura del qual sembla cartilaginosa, sense ossos.”  I, encara: “(…) És inconseqüent, voluble, mal equilibrat, insegur. És el prototipus de l’Homenet. Un floc de cabell llis cau sobre el seu un front insignificant i lleugerament retret… El nas és gran, però mal format i sense caràcter. Els seus moviments són incòmodes, quasi indignes i poc marcials… els ulls només són notables. Gris fosc i hipertiroïdes: tenen la lluïssor peculiar que sovint distingeix a genis, bojos i histèrics”.

“Hi ha alguna cosa irritantment refinat en ell. Aposte que doblega el dit petit quan beu una tassa de te”, va sentenciar amb un cert sarcasme.

El cas és que Thompson, no li va veure cap recorregut polític i menys encara quan Hitler mateix li va assegurar que arribaria legalment al poder i que quan ho fes acabaria amb la democràcia a Alemanya aconseguint que a tot arreu hi haguera, “responsabilitat i autoritat a dalt, disciplina i obediència avall”.

La periodista nordamericana no va ser, és clar, la única que va percebre la idiotesa del personatge tot i que haver-se  equivocat terriblement sobre el seu futur polític.

Altres periodistes, molts escriptors, també van fer aproximacions molt semblants o fins i tot més punyents. De tots, el més conegut és Fritz Gerlich, un conservador i catòlic, que va comprendre de seguida que calia evitar com fora que aquell personatge arribés al poder. Editor del setmanari Der Gerade Weg, els seus abrandats articles contra el nazisme el van posar en el punt de mira. Gerlich no va estar-se de qualificar Hitler d’assassí. “El nacionalsocialisme” va escriure, “s’entén com l’enemistat amb les nacions veïnes, la tirania interna, la guerra civil, la guerra mundial, l’odi, la mentida, el fratricidi i els desitjos il·limitats”.

El 9 de març de 1933, va ser detingut per la Gestapo i dut al primer camp de concentració del règim nazi, Dachau, on poc temps després acabaria sent assassinat.

D’altres intel·lectuals, artistes, dibuixants, també van combatre aquell tipus ridícul que es feia fotografiar amb vestits tradicionals i que pronunciava discursos carregats de tòpics que semblaven pensats només per a idiotes en un país culte com l’alemany.

Dibuixants com Erich Ohser que després de l’arribada al poder dels nazis va tenir tantes dificultats per a trobar faena que no va haver d’acabar acceptant treballar per a ells. Com siga, va continuar les seues activitats anti-nazis per la qual cosa la Gestapo el va detenir 28 de març de 1944. El caricaturista, finalment, es va llevar la vida.

O com l’artista berlinès John Heartfield, conegut pels seus fotomuntatges, que va saltar per la finestra del seu apartament el 1933 just quan anaven a detenir-lo i que, sortosament, va fugir a l’estranger.

Els uns i els altres, van veure de seguida el costat fosc, grotesc de Hitler, la seua estúpida cosmovisió del món, el perill d’encendre el ressentiment en un país desmoralitzat per la derrota, immers en una crisi econòmica terrible. El mateix militar i estadista que el va nomenar canceller d’Alemanya, Paul von Hindenburg, li va posar el malnom de caporal de Bohèmia. Hitler no era ningú. Un xarlatà de cerveseria, fanatitzat, ressentit, mentider sense escrúpols, que no havia treballat en la seua vida.

I, a la última, el gran capital terroritzat pel possible ascens del comunisme, les desesperades classes populars i les porugues classes mitges el van acabar per encimbellar al poder.

Fa res en viscut a Madrid la xarlotada de la moció de censura impulsada per Santiago Abascal. En l’hemicicle espanyol n’ha dit de molt grosses. Idioteses de l’alçada d’un campanar, comparacions delirants, acusacions molt greus. Tant bestial ha estat el seu histrionisme que els columnistes asseguren que Casado -un altre caporal, aquest d’Aznar– ha respirat tranquil en el sentit de confiar que els votants de dreta més moderats tornaran a casa.

El trànsfuga del PP no ha arribat ni a ser caporal perquè no ha fet la mili mai encara que té nombrosos seguidors confessos entre militars i forces de seguretat. Com l’austríac tampoc no ha treballat en la seua vida. També, com el caporal de Bohèmia, vol salvar Espanya de la seua destrucció, de la consumació d’una decadència nacional, que en deia Hitler. També atribueix nacionalitat o identitat als virus, ensuma traïdors i conspiradors contra la pàtria sagrada, juga hàbilment amb els sentiments i les pors en un moment d’extrema incertesa col·lectiva, promet la redempció dels més desvalguts.

I en això, les xarxes s’han omplert de memes, de caricatures enginyoses, els humoristes en fan acudits. Certament, Abascal ens fa riure molt, quasi tant com Albert Rivera en els seus dies d’ira en Altsasu o com la marquesa Cayetana Álvarez de Toledo quan parla de la Constitució amb la inspiració d’una Santa Teresa de Jesús o com Casado mateix, o Aznar el de les Açores i el “estamos trabajando en ello” amb accent chicano

D’altra banda, molts han celebrat la derrota d’una moció que era impossible d’eixir al davant, el to moderat de Pedro Sánchez, la victòria d’Espanya sobre l’astracanada d’Abascal. Es com si l’altre dia, de colp, s’hagués acabat el malson d’una extrema dreta d’òpera bufa que encara viu en l’any de la monarquia alfonsina, que es desperta sentint els trets de la guerra civil, que orgasme amb el record de l’imperi espanyol, que manté la flama d’un odi a Catalunya només per la seua obstinació a no ser assimilada.

Potser no ens hauria de fer tanta gràcia. Potser és que no s’ha acabat res sinó que ben pel contrari estem en l’inici d’un llarg trajecte cap a una involució política que ens ha de gelar la sang. Que no ens passe que com a Thompson. Sobretot que no ens passe com a Gerlich. Puta gràcia el caporal de Bohèmia.

 

Relacionats