Des de l’edat moderna s’ha consolidat una idea molt estesa: que l’Estat, especialment en les anomenades democràcies liberals (estrictament, només Suïssa manté aquest perfil), ha de protegir les llibertats, garantir drets i prestar serveis com l’educació, la sanitat, la seguretat o les infraestructures.
Però des de l’òptica liberal clàssica —i especialment des de la meva, la de l’escola austríaca d’economia—, aquest enfocament ha degenerat en una gran confusió de funcions i una pèrdua progressiva de la llibertat individual.
L’Estat no pot ser alhora garant de llibertats i proveïdor universal de serveis. Quan es converteix en prestador, assumeix un rol que distorsiona el mercat, elimina la competència i crea dependència. L’Estat que diu voler “garantir drets” acaba decidint qui té accés a què, com i quan, alterant completament l’ordre econòmic i social.
Això no és garantir llibertats; és substituir-les per privilegis decidits per funcionaris a sou i buròcrates. Aquests, sovint allunyats de la realitat productiva, desconeixen on i com es genera la riquesa. Tenen el vici d’intervenir, distorsionar i condicionar els fluxos econòmics i empresarials segons criteris arbitraris.
L’escola austríaca sosté que la funció legítima de l’Estat hauria de ser molt més acotada: protegir la propietat privada, garantir el compliment dels contractes i assegurar la llibertat individual i les oportunitats. Tot allò que excedeix aquestes funcions hauria de quedar en mans de la societat civil, l’emprenedoria privada i l’intercanvi voluntari entre persones lliures.
Ho vull puntualitzar perquè estic convençut que aquest error conceptual és l’origen de moltes de les debilitats estructurals de la societat catalana actual. (El dia que Pujol defenestra Trias Fargas.)
Quan l’Estat monopolitza serveis com l’educació o la salut, no ho fa pel bé comú, sinó per controlar el relat, els incentius i la dependència. La qualitat cau, els costos es disparen i la llibertat d’escollir desapareix. Fins i tot la seguretat, que hauria de protegir la llibertat, es converteix en un instrument de control.
El progrés no neix de l’Estat, sinó de la llibertat. De l’acció humana, com deia Mises. Quan les persones poden emprendre, innovar i intercanviar sense coerció, emergeix la prosperitat. Quan l’Estat es retira, la societat floreix.
Cal redefinir el paper de l’Estat. No és un pare protector, ni un proveïdor universal. És —o hauria de ser— un garant de llibertats. Ni més, ni menys.
No és una qüestió d’«estat del benestar sí» o «estat del benestar no», ni d’«immigració sí» o «immigració no».
Només cal mirar la història del nostre país per veure que la prosperitat sempre ha estat fruit de la llibertat, de l’esforç i del treball.
La riquesa social no és fruit de l’atzar, sinó del compromís, de la responsabilitat individual i de la voluntat de construir sense coaccions.
Prescindir de l’Estat és ser —i voler ser— tractats com a adults responsables, no com a nens petits als quals un ens eteri diu contínuament què han de fer i què han de pensar.
L’Estat i els estatistes són, per a mi, la gran perversió del model actual: hem construït una societat on la llibertat ha deixat de ser un valor central i on la iniciativa privada és vista amb absolut recel. Cal capgirar aquest relat si volem recuperar la vitalitat econòmica i moral del nostre país.
És la nostra essència.
Àlex Fenoll i Cruells
Membre del Comitè Executiu de la Cambra de Comerç i Indústria de Sabadell
I si parlem dels estats-nació, ja podem apagar el llum
És a dir, cal garantir que tothom tingui tots els drets i les oportunitats…. que sigui capaç de pagar. I qui no pugui pagar, a dependre de la “caritat”. Comença per pagar els impostos que sempre has evadit, defraudador, mesquí, ploramiques, avar!
Un punt de vista molt interessant i ben argumentat.
Gràcies Àlex per ser-hi!!