L’hegemonia del junquerisme

Aquests dies, amb permís de la campanya electoral, hem tornat a parlar del que va passar l’any 2018. Les demandes al Comitè de Drets Humans de l’ONU i al Tribunal Europeu de Drets Humans comencen a donar els seus fruits, constatant les greus vulneracions de drets polítics que es varen produir al Parlament. Bàsicament, com denunciàrem aleshores, ens estan reconeixent que Espanya va subvertir les normes de la democràcia per neutralitzar la victòria de l’independentisme.

L’Estat no preveia una revàlida a les urnes dels polítics que havien protagonitzat el referèndum de l’1O i la seua gestió posterior. Per això es va afanyar a convocar eleccions el 21D. I com que les va perdre, va desplegar tot tipus d’estratègies il·legals per impedir que la nostra victòria es traduís en allò que es tradueix guanyar unes eleccions democràtiques. Va optar per suspendre i inhabilitar les persones que havien de governar i va prohibir al Parlament les idees que havien obtingut el suport majoritari de la ciutadania. Poca broma!

Davant la virtual suspensió de la democràcia a Catalunya, hi havia dues opcions. Resistir o normalitzar-ho. Resistir vol dir quelcom més que protestar. És no acatar i dificultar tant com sigui possible l’aplicació de les mesures repressives. Fins i tot si comporta mesures repressives contra més gent, evidentment. La lògica és clara: com que la repressió no es pot incrementar indefinidament, la resistència pot portar l’Estat a haver de triar entre rectificar o col·lapsar.

Normalitzar-ho és el que ha passat. Una cadena d’acataments tan descarada que requereix d’una gran dosi de cinisme i manipulació del relat per fer-la digerible. Això és bàsicament el junquerisme. Acatar i normalitzar la repressió amb una estratègia i un discurs que permeti treure’n profit polític. Junquerisme és el marc retòric per vendre la submissió a l’Estat tot convertint-la en una oportunitat per a la conquesta del pseudo-poder autonòmic.

Res no il·lustra millor l’hegemonia del junquerisme que el pacte dels indults. Avui ja ningú no nega que els indults són el resultat d’un acord amb l’Estat per acatar el marc constitucional. És allò que en els acords de la taula de diàleg es va denominar “desjudicialització” i que clarament diu que si no fem res il·legal l’Estat ens perdonarà i no ens castigarà més. En definitiva, allò tan vell de “no se meta en política y no le pasará nada”.

Tota aquesta història ja és coneguda i des d’aquesta columna n’hem denunciat molts dels pitjors episodis. Ara la urgència és sortir d’aquest marc que institucionalitza la submissió. Això requereix, òbviament, derrotar políticament el junquerisme. I per fer-ho, és imprescindible entendre bé com aquesta ideologia de l’acatament i la submissió ha arribat a ser hegemònica.

El primer que cal dir és que el junquerisme no seria tan fort si no tengués còmplices entre els seus suposats adversaris. Reduir el junquerisme al seu partit i als minsos 33 diputats que té ens impedeix calibrar la seua força real. Aquesta hegemonia pràcticament total que ha assolit la ideologia a les institucions autonòmiques només s’explica per la sòlida penetració que té a tots els partits independentistes amb representació parlamentària.

Per entendre’ns, Junqueras no s’hauria atrevit mai a pactar els indults en solitari si hagués pensat que tots els seus companys de Lledoners, i suposats adversaris polítics, hi estaven realment en contra. ERC no s’hauria atrevit mai a emprendre el camí de la rendició si no hagués sabut que tendria complicitats més enllà del seu partit. Hi ha qui, com el PDCAT actual, no ha deixat mai de practicar la ideologia de la submissió. De fet, el junquerisme és, si fa no fa, una reformulació moderna de l’autonomisme pujolista.

A Junts també hi ha quedat junquerisme, però a vegades costa més de distingir. Fa temps, un dels mantres d’ERC era dir que Junts tenia la mateixa estratègia de rendició que ells i que simplement protestava una mica més. Jordi Sànchez, quan jo encara era a Junts, em va intentar convèncer que calia competir amb ERC pels votants moderats. Segons ell, els vots de l’1O ja estaven assegurats. Això, a nivell pràctic ja s’ha vist en què consisteix: ERC fent de Convergència i els convergents autèntics lluitant per evitar que els robin la cartera.

Tot plegat em porta a la conclusió que la imprescindible derrota del junquerisme no s’aconseguirà simplement quan ERC perdi les eleccions. El que cal és derrotar-lo ideològicament, prenent-li l’hegemonia que ha assolit. El que cal és trencar la lluita per les engrunes autonòmiques que el caracteritza i a la qual ha arrossegat l’independentisme. I res d’això no s’assolirà votant una altra expressió electoral d’aquesta mateixa ideologia.

(*) Josep Costa és politòleg i advocat.