Dimecres, 27 de gener de 2021 - Edició 916
La República

L’Espanya d’Erdogan

Tres anys després de l’1-O, la repressió soferta per 2.850 independentistes demostra que el govern d’Espanya no ofereix ni treva ni solució al conflicte català

Toni Strubell i Núria Bassa
Toni Strubell Núria Bassa 18/12/2020

Més enllà de les condemnes de l’octubre de 2019 als 9 líders independentistes catalans (set consellers del govern i dos líders dels moviments socials), la repressió contra el moviment independentista català dels darrers tres anys ha estat i continua essent d’una gran  escala. El cert és, però, que ha estat en gran manera ignorada pels mitjans de comunicació internacionals i ha quedat lluny de la percepció de la gent. La UE ha estat molt crítica amb la justícia a Polònia i Hongria, però a Espanya s’ha limitat a renyar l’escandalosa demora de dos anys en la renovació del totpoderós Consell General del Poder Judicial, un ens controlat per un nacionalisme de dretes que xoca amb l’administració  democràtica de la justícia. Això explica que Espanya s’hagi vist força lliure de qualsevol pressió de la UE o l’ONU a l’hora de per continuar perseguint els catalans que exigeixen els seus drets.

La percepció que poden tenir molts europeus mancats d’informació veraç és que la repressió contra els catalans es va limitar al moment del Referèndum de 2017 i al judici de 2019 que va condemnar els seus organitzadors. Però aquests fets no són sinó la punta de l’iceberg d’una repressió que, per altra banda, no ha deixat de créixer. Tots aquells que pensaven que un govern de PSOE-Podemos a Madrid eliminaria la tensió entre Espanya i Catalunya van poder veure que això era una fal·làcia el passat 4 de desembre en produir-se la retirada de la llibertat condicional a l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell i a la ministra de Treball, Dolors Bassa. Sabem que no era altra cosa que un cruel i calculat acte de venjança quan constatem que el pas es va donar a petició dels fiscals de l’Estat, els quals va presumir el president Sánchez de tenir a les seves ordres fa uns mesos. Per tant, el futur no mostra cap indici significatiu que hi haurà una solució política al conflicte català on encara hi domina una repressió despietada. Aquesta és la situació actual.

L’únic govern empresonat i exiliat d’Europa

En aquest moment, la majoria dels membres del govern català condemnats a presó fa més de 1.000 que estan entre reixes. El gener de 2019, el nou govern català – que té el poder de fer-ho – va confirmar la condició de “segon grau” per a tots els empresonats. Com en el cas de qualsevol intern, això implica l’aplicació de l’article 100.2 del Codi Penitenciari que permet als presos l’opció de treballar o seguir cursos de rehabilitació fora de la presó uns dies a la setmana. Però el sistema judicial espanyol, lluny de respectar el que diu la llei, simplement va canviar-ne el reglament. El ministeri públic va sol·licitar al Tribunal Suprem -el mateix tribunal que va condemnar el govern català-  que retirés les competències a les audiències provincials i assumís ell mateix la potestat de decidir a qui es concedeixen els permisos. No cal dir que el Tribunal Suprem va suspendre immediatament el règim de semillibertat als presos polítics catalans. La qual cosa porta a preguntar: per què la justícia de la UE no ha dit res sobre l’adopció de mesures arbitràries i fetes a mida, que xoquen frontalment amb el que s’entén com a pràctica jurídica regular?

Tornant enrere en el temps, va ser el juliol de 2019 que es va atorgar el tercer grau a aquests presos. La Fiscalia de l’Estat va presentar immediatament un recurs contra aquesta mesura rutinària. En un temps rècord, a set dels condemnats se’ls va suspendre el tercer grau i són empresonats sense permisos, ja que tot i retornar al segon grau, se’ls va negar els avantatges de l’article 100.2 a què tenien dret. La raó exposada pel fiscal de l’Estat era que els presos polítics catalans no s’havien penedit de la seva participació en el “delicte” de sedició (per cert, un “delicte” que la majoria dels països democràtics no  reconeixen). El fiscal va argumentar que si els concedien el tercer grau, els generaria una “sensació d’impunitat”. També va especificar que era la primera vegada a la història d’Espanya que es cometia un delicte “tan greu” i que mereixia un “rebuig significatiu”, la qual cosa es posaria en dubte si es concedia tan ràpidament el tercer grau. El contrast no podria ser més dramàtic entre allò que en repetides vistes judicials els tribunals alemanys, escocesos i belgues no consideraven un delicte i el que el Tribunal Suprem espanyol veia com un delicte greu. Quedava evident que el concepte de justícia a la UE pateix de tanta incoherència interna com tolerància envers l’actuació de judicatures esbiaixades que es vanten d’actuar amb criteris “patriòtics”, com ara l’espanyola.

Una altra contradicció greu del cas va ser la discriminació amb què es van tractar les dues dones condemnades al judici, la ministra Dolors Bassa i la presidenta del parlament, Carme Forcadell. Tot i que van continuar gaudint del tercer grau durant diversos mesos més que els homes – gràcies a la sentència d’un jutge diferent – els seus col·legues van haver de tornar a un règim penitenciari que consistia en un confinament a la cel·la durant 21 hores al dia. Aquella mateixa setmana, les situacions d’uns i altres es van igualar quan el Tribunal Suprem va dictaminar que el tercer grau també era “prematur” per a elles. També se’ls va negar els beneficis de l’article 100.2 la qual cosa que els impedia de sortir de la presó per treballar o col·laborar en tasques de voluntariat.

Privats dels beneficis de la condició de tercer grau i de l’article 100.2, els presos polítics catalans tenen ara els ulls posats en els permisos de presó de 36 dies/any a què tindran dret un cop hagin complert la quarta part de la condemna. En Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez ho han pogut fer des del gener, en Joaquim Forn des del juny i en Josep Rull des del mes d’octubre. De la resta de presos, Carme Forcadell serà la primera que obtindrà aquests beneficis a partir del 28 de gener. Després vindran l’Oriol Junqueras, el 30 de gener, la Dolors Bassa i en Raül Romeva, l’11 de febrer i, finalment, en Jordi Turull el 16 de febrer. Com es pot comprovar, doncs, els estan aplicant les mesures més estrictes possibles, cosa que, en tractar-se de presos polítics, fa que el silenci de la UE sigui encara més escandalós.

Més enllà dels membres del govern presos, quina és la situació dels que són a l’exili: el president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín, Meritxell Serret, Lluís Puig i Clara Ponsatí? Els quatre primers van optar per quedar-se a Brussel·les, on ara fa més de 1.140 dies que hi resten exiliats mentre que Ponsatí ocupava la seva càtedra a la Universitat de Saint Andrews a Escòcia. Quan el fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, va cridar el president Puigdemont a declarar davant l’Audiència Nacional de Madrid, l’advocat belga del president, Paul Bekaert, va dir que el president català no compareixeria davant aquell tribunal perquè sabia que no hi tindria un judici just. Els dies següents, el president Puigdemont i els seus ministres van acudir davant les autoritats belgues per demostrar que no tenien “cap intenció d’eludir l’acció de la justícia”. Van aclarir que tenien la intenció de defensar-se en un judici just i imparcial. Un jutge de Brussel·les els va deixar en llibertat immediatament apuntant que “la presó preventiva els hauria causat un dany irreparable”. La justícia belga no els va veure cap activitat criminal com tampoc la van veure a diversos països europeus dels quals Espanya n’exigia l’extradició.

Malgrat tot, Espanya estava obsessionada amb la idea de condemnar Puigdemont i els consellers exiliats. Poc abans que el jutge belga pogués decidir sobre la sol·licitud d’extradició a Espanya, el murri jutge responsable del cas – Pablo Llarena – va retirar l’ordre europea de detenció, però no l’espanyola. L’últim que volia era que la justícia belga decidís sobre la condició de Puigdemont i els seus col·legues i que fossin jutjats tan sols per malversació, ja que a Bèlgica no existeix el delicte de sedició ni rebel·lió. Aquesta i altres mesures preses pels jutges espanyols no sols demostren la debilitat dels seus arguments sinó que són una admissió que la justícia espanyola i l’europea no són equiparables.

El fet és que tot i estar acusats de delictes tan “greus”, segons la justícia espanyola, Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí avui són eurodiputats i tenen plena llibertat per circular per Europa. Ara bé, aquest fet no ha impedit que els partits espanyols de dretes hagin presentat una petició al Parlament europeu per demanar-ne la retirada de la immunitat parlamentària, motiu pel qual hauran de comparèixer davant la seva Comissió d’Afers Jurídics (presidida per un membre d’un partit notòriament anticatalà) el próxim 14 de gener. Aquest assumpte pot acabar sent una dura prova democràtica per al Parlament de la UE, on els eurodiputats hauran de triar entre la fidelitat al partit i el respecte als drets humans i polítics.

Per absurd que sembli, el cas és que l’humiliat règim espanyol mourà cel i terra per fer que Puigdemont sigui extradit a Madrid i enviat a la presó durant molts anys. Ho permetran el Parlament i el poder judicial de la UE? Tot i que en el passat Turquia ha acatat amb obediència les ordres del Tribunal Europeu de Drets Humans, Espanya ha deixat clar en repetides ocasions que no té cap obligació d’acatar les sentències del TEDH que no els agraden. Així cal entendre el fet que, des del 2004, Espanya hagi estat condemnada fins a onze vegades per violació dels drets humans. Però en tots els casos, la “sagrada unitat del regne” ha estat el criteri “jurídic” que hi ha prevalgut mentre la UE hi feia els ulls grossos. Per a molts, mantenint els 9 presos polítics a la presó, l’Estat espanyol ha pres efectivament ostatges polítics i ha obligat a exiliar-se diputats elegits democràticament als quals els seus drets polítics i la seva immunitat han estat reiteradament negats.

I les altres víctimes de la repressió?

Però la repressió patida pel govern de Puigdemont és només una petita part de la repressió exercida per l’Estat espanyol. És entre la població en general que se n’han fet sentir els efectes més devastadors. En l’aspecte de la repressió física exercida, la xarxa sanitària catalana va informar en el seu dia de 1.083 ferits per la policia espanyola entre els dies 1 i 3 d’octubre de 2017 (referèndum i vaga general). Per altra banda, i fins avui (desembre 2020), les entitats antirepressives han comptabilitzat 2.850 independentistes investigats o encausats per la policia i el sistema judicial espanyol. Pel que fa a les protestes, la supressió efectiva de la policia catalana com a organisme autònom i la seva subordinació política al govern de Madrid han provocat la paradoxa que sigui un cos molt més repressiu contra les protestes independentistes que no pas contra les accions de l’extrema dreta, amb la que fins i tot ha arribat a mostrar algun grau de connivència.

La major part d’aquesta acció repressiva es va produir sota l’aixopluc de l’Article 155 de la Constitució espanyola, els efectes del qual són encara molt presents. Una de les conseqüències en va ser que 259 càrrecs  governamentals fossin destituïts i 24 òrgans governamentals suspesos o dissolts. A més, es va intervenir de ple l’economia catalana i es van arribar a anul·lar 108 projectes i iniciatives polítiques importants. Fins ara, 78 dels alcaldes adherits a l’Associació de Municipis per la Independència han estat investigats. Pel que fa a les mesures econòmiques que Madrid ha imposat per reprimir el Procés, el Col·legi d’Economistes de Catalunya parla dels grans perjudicis causats per la retirada massiva de dipòsits dels bancs catalans, els efectes recentralitzadors de l’aplicació de la Llei 155 i la pressió exercida perquè les empreses retiressin les seves seus administratives del país, una operació en la qual Felip de Borbó va tenir-hi un paper personal actiu. Es calcula que l’efecte combinat d’aquestes mesures va provocar la retirada d’almenys 36.000 milions d’euros dels bancs catalans, un terç dels quals eren fons estatals.

Una altra de les característiques de la repressió al Procés va ser una severa retallada – sovint aplicada a tot l’Estat – dels drets humans. Diverses organitzacions han assenyalat importants restriccions a drets com el dret a un judici just (especialment pel que fa a l’abusiva elecció de tribunal per a judicis específics), al dret a la intimitat i a la correspondència privada, a la llibertat d’expressió (opinió, recepció i comunicació d’informació i idees), al dret de reunió, al dret a la integritat física i moral dels ciutadans, al dret a votar per no parlar del dret a l’autodeterminació.

Està clar que aquests dos darrers drets no es van respectar en el moment del Referèndum organitzat sota els auspicis del Parlament català, amb fosques operacions policials com ara l’Operación Cataluña, l’Operació Onubis o els 22 escorcolls realitzats a diversos ministeris en els dies previs al Referèndum amb l’objectiu evitar que es realitzés. En tot moment es perseguia la criminalització dels seus organitzadors malgrat que el codi penal espanyol en cap moment estipuli que organitzar un Referèndum sigui un fet punible. La posterior detenció dels líders socials Jordi Sánchez i Jordi Cuixart (l’únic “delicte” dels quals va ser convocar una manifestació i pujar a un cotxe de la policia – amb el permís de la policia – per desconvocar-la) i la seva condemna a 9 anys de presó és del tot equiparable a les monstruoses actuacions policials i judicials d’Erdogan a Turquia, tal com reiteradament denuncien tant Amnistia Internacional com diverses entitats vinculades a l’ONU. El processament de quatre membres de la mesa del Parlament català per haver permès un debat també s’ha de considerar com un greu atac a l’autonomia parlamentària. A més, és enormement injust que, mentre aquests tan sols rebessin una multa i una inhabilitació, la presidenta del Parlament fos condemnada a 11 anys i mig de presó pel mateix “delicte”. Cap tribunal europeu no pot veure en la seva condemna – i les de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez – cap altra cosa que no sigui un acte de venjança pel seu lideratge de les organitzacions populars de l’independentisme.

Tanmateix, aquest article seria incomplet si no esmentéssim les altres víctimes anònimes de la repressió que s’han produït en els darrers tres anys. Des de Tamara Carrasco – activista confinada durant un any a la seva població (van trobar una màscara de cartró de Puigdemont, missatges innocents al telèfon mòbil i un xiulet a casa seva, acusant-la de «terrorista») – fins a un nombre creixent de membres dels anomenats CDRs (Comitès de Defensa de la República), molts d’ells falsament acusats de terrorisme també. Diversos d’aquests CDRs van ser empresonats durant mesos sota l’acusació de fabricar uns explosius que al final no van aparèixer enlloc. Tot era un muntatge policial. Malauradament, les seves fotografies van aparèixer massivament a la premsa espanyola, com també ho van fer les fotografies de professors d’escoles a Sant Andreu de la Barca i de la Seu d’Urgell, acusats tots ells de “turmentar” els fills i filles de policies espanyols per la participació en la repressió del cos armat on treballaven els seus pares. Tot i que els jutges van aplicar immediatament mesures contra aquests professors, amb el greu perjudici que això significava, es va trobar que les acusacions contra ells també eren infundades. Com a màxim, i sempre amb un ànim pedagògic, s’havien celebrat debats a classe sobre els valors democràtics i l’ús de la violència contra votants en produir-se els atacs de l’1-O. Ara, per culpa d’aquests actes repressius, molts d’aquests professors han patit depressions i alguns han hagut de traslladar-se a escoles alternatives.

Es podrien referir centenars de modalitats més de repressió. Però la més significativa és el tractament que es dóna als manifestants. Mentre manifestants independentistes – molt majoritàriament pacífics – són sistemàticament agredits per la policia, les concentracions feixistes o  d’altra tipologia són tolerades i rara vegada comporten detencions o condemnes. És significatiu, per exemple, que mentre una llarga protesta de taxis bloqués la Gran Via de Barcelona durant setmanes el gener de 2019, sense cap mena d’intervenció policial ni jurídica, els manifestants que bloquegen carreteres en nom de la independència s’enfronten a fortes càrregues policials, multes contundents i penes de fins a quatre anys de presó. També podem parlar de l’activista Jordi Pesarrodona que ha estat multat i inhabilitat pel simple fet de portar un nas de pallasso en la proximitat d’un agent de la Guàrdia Civil mentre aquest estava de guàrdia.

Amb quina finalitat?

Més de tres anys després de l’escalada del conflicte català, és evident que l’objectiu d’Espanya és acabar amb les aspiracions democràtiques de milions de catalans i prendre mesures per legitimar la persecució de qualsevol persona que s’oposi democràticament a la monarquia espanyola i qüestioni l’statu quo. Aquesta política cal atribuir-la al fort component nacionalista i d’extrema dreta que controla el poder judicial. Aquest té un marcat sentit “patrimonialista” pel que fa a l’Estat, independentment de si mana el PSOE o el PP. El cert és que el que no poden aconseguir políticament, els poders fàctics de l’Estat ho aconsegueixen en els tribunals que aquests partits controlen. Aquesta realitat fa que molts creguin que no serà possible cap negociació efectiva ni cap pacte amb Catalunya fins que no canviï aquesta situació. Però cal no oblidar que es tracta d’un canvi que no figura a l’agenda de ningú. En el futur previsible, la “indestructible unitat d’Espanya” – base de l’actuació jurídica a Espanya – continuarà impedint el tracte de reconeixement, respecte i igualtat envers el poble català que és l’ingredient essencial de tota negociació.

Sens dubte, tota aquesta situació és el resultat d’un conflicte centenari entre Espanya i Catalunya. L’únic que ha canviat en els darrers temps és que molts catalans ara senten que les coses han anat massa lluny. Veuen que no tenen res a guanyar sotmetent-se als dictats de Madrid. Tot i que un partit independentista – Esquerra Republicana de Catalunya – sembla haver cedit a la vella idea del president Pujol (1980-2003) de pescar favors a Madrid, el cert és que l’estabilitat duradora que s’exigeix només serà factible en el futur si a Espanya s’hi restableixen els drets humans i es permet als catalans exercir el dret a l’autodeterminació.

Foto de Susa Bonilla. Agraïments a Miquel Strubell.

 

Relacionats