ACN Brussel·les / Barcelona – La Unió Europea celebra els 20 anys de la seva gran ampliació amb l’ambició d’una nova expansió cap a l’est en un context de guerra entre Ucraïna i Rússia. “Mantinguem-nos forts amb Ucraïna i siguem ambiciosos en l’ampliació i la reforma”, deia la setmana passada la presidenta de la Comissió Europea, Úrsula Von der Leyen en la celebració del vintè aniversari de l’entrada al club comunitari d’una vintena d’estats, gran part del centre i l’est d’Europa. “Va ser un gran èxit, però imperfecte”, assegura a l’ACN Michael Emerson, expert del ‘think tank’ CEPS i que ha ocupat diversos càrrecs a la Comissió Europea. L’experta del Centre de Política Europea (EPC) Amanda Paul afegeix que ara seria impossible fer-ho igual.
“Abans de la invasió russa d’Ucraïna hi havia moltes divergències. Ara hi ha més consens, però continuen les divergències sobre com de ràpid s’ha d’anar i les reformes que s’han de fer”, apunta. Tots dos experts remarquen que la UE ha après algunes “lliçons”, com la necessitat de prestar més atenció a les qüestions d’estat de dret abans d’incorporar nous socis al club.
<strong>La gran ampliació</strong>
L’1 de maig del 2004 Xipre, la República Txeca, Estònia, Hongria, Letònia, Lituània, Malta, Polònia, Eslovàquia i Eslovènia van entrar oficialment a la UE com a estats membre. Era la cinquena ampliació que feia el club europeu i la més gran fins ara. Aquesta unió va permetre a la UE convertir-se en el mercat integrat més gran del món i integrar en el paraigua europeu a tres exrepúbliques soviètiques i cinc estats antigament satèl·lit de la Unió Soviètica. Posteriorment, Bulgària i Romania (2007) i Croàcia (2013) es van sumar al club.
<iframe data-responsive=”” scrolling=”no” src=”/iframeAcn?id=670″></iframe>
<div class=”label-container”><input id=”check_id670″ type=”checkbox” /> <label for=”check_id670″> </label>
<div class=”code-container”><div style=”min-height:620px”><script type=”text/javascript” defer=”” src=”https://datawrapper.dwcdn.net/n6Hlg/embed.js?v=1″ charset=”utf-8″></script><noscript><img src=”https://datawrapper.dwcdn.net/n6Hlg/full.png” alt=”” /></noscript></div><br />
</div>
</div>
Per Emerson, que va treballar durant una vintena d’anys a la Comissió Europea i va ser durant cinc anys ambaixador de la UE davant l’URSS i posteriorment Rússia, la gran ampliació cap a l’est va ser “econòmicament un gran èxit” perquè va fer que alguns d’aquests països, especialment Polònia i Hongria, creixessin més ràpidament que la resta. També considera que aquests països “s’han integrat perfectament” tant a les institucions comunitàries com als valors europeus. “Se senten realment estats europeus. Han fet molt bé la transició”, remarca.
Ara bé, l’expert també apunta que la gran ampliació “no ha estat perfecta” perquè alguns països, especialment Hongria, segueixen tenint “tendències autoritàries”. L’expert considera que Budapest “segueix sent un problema” per a la UE perquè “continua fent servir el poder de veto per fer que el funcionament de la UE sigui molt difícil”.
L’experta del Centre de Política Europea (EPC) Amanda Paul coincideix que la gran ampliació ha estat “un gran èxit” perquè “ha aportat estabilitat i seguretat” a Europa. Tanmateix, considera que hi ha “lliçons que s’han d’aprendre” d’aquest procés. Per exemple, diu, “no es va prestar massa atenció a les qüestions d’estat de dret, anticorrupció, drets i llibertats”. “És per això que va sorgir anys després problemes en aquests àmbits”, diu.
<strong>Moment oportú</strong>
Ambdós experts defensen que la gran ampliació es va fer correctament. Paul assegura que “és el que s’havia de fer en aquell moment”. “Potser era massa ambiciós, però la UE era una organització diferent en aquell moment. Més petita i menys fragmentada”, diu, tot remarcant que en aquell moment “s’entenia que era una cosa que havia de passar”.
“No hi havia cap país que estigués en contra de l’ampliació. Ara és diferent. Abans de la invasió russa d’Ucraïna hi havia moltes divergències. Ara hi ha més consens, però continuen les divergències sobre com de ràpid s’ha d’anar i les reformes que s’han de fer”, afegeix.
Malgrat defensar també que “poques coses s’haurien d’haver fet diferent” en la gran ampliació, Emerson considera que, per exemple, s’hauria d’haver acabat amb la unanimitat per aplicar l’Article 7, que pot arribar a deixar un país sense dret a vot al Consell. Per determinar si un país ha comès una infracció dels valors fonamentals de la UE, cal la unanimitat entre els caps d’estat i de govern de la UE, exclòs el país en qüestió de la votació. Això, alerta l’expert, pot portar a una aliança entre els governs amb tendències autoritàries, com passava amb Hongria i Polònia quan hi governava el partit Llei i Justícia.
<strong>Brussel·les prepara la nova ampliació</strong>
“Avui, la voluntat d’unir Europa i completar la nostra unió és més important que mai”, va assegurar dijous dimecres passat Von der Leyen en la commemoració dels vint anys de la gran ampliació a Estrasburg. Brussel·les veu els Balcans “cada cop més a prop” i recentment ha decidit iniciar negociacions d’adhesió amb Ucraïna, Moldàvia i Bòsnia i Hercegovina.
Malgrat que el líders de les institucions comunitàries apunten a preparar-se per a una UE amb més de 30 membres, l’expert de CEPS defensa que les grans ampliacions com la del 2004 són una cosa del passat. Per Emerson, “el model de les grans adhesions ja no es pot aplicar” perquè els països que aspiren a l’adhesió “són massa heterogenis com per entrar-hi tots junts”.
La UE ha reconegut l’estatus de país candidat a Ucraïna, Moldàvia, Albània, Bòsnia-Hercegovina, Macedònia del Nord, Montenegro, Sèrbia, Geòrgia i Turquia. Per altra banda, Kosovo és un candidat potencial.
Si bé la guerra a Ucraïna ha donat un nou ímpetus a la política d’ampliació cap als Balcans i més a l’est, els dirigents europeus admeten que primer han d’abordar una reforma interna que asseguri el bon funcionament de la UE amb una trentena d’estats a bord.
A finals de març la Comissió Europea va plantejar reduir les decisions que es prenen per unanimitat, així com el nombre de comissaris. D’altra banda, Brussel·les també veu clau millorar el finançament per preparar l’adhesió i reforçar la política agrària.
Tot i haver un cert consens sobre la necessitat de reforma, Emerson augura que el procés no serà fàcil, una opinió que comparteix Paul. L’expert de CEPS veu possible, per exemple, que els països més petits “es resisteixin” a cedir el seu poder de veto en les decisions que requereixen la unanimitat dels 27. “Temen la dominació de països grans, com són Alemanya, França o Espanya”, afegeix.
Per la seva banda, l’experta d’EPC creu que és possible que l’abast de les reformes finals no sigui el que creu que és necessari. Avisa que el procés serà “molt difícil” perquè “alguns països no volen que es faci cap reforma”. “La reforma de la UE serà més difícil que la dels candidats. No veig que hi hagi voluntat política per a les reformes, cosa que em sembla preocupant i decebedora”, subratlla.
Tot i així, ambdós experts remarquen que el context geopolític, amb “amenaces que no tenen precedents des de la creació de la UE”, forçarà la reforma. La incògnita, apunten, serà l’abast dels canvis.
