Dijous, 13 de maig de 2021 - Edició 1022
La República

Les bombes saudites de Sánchez

Per als armamentistes espanyols resulta vital la vigència de la llei franquista de secrets oficials del 1968, que permet la total classificació del comerç d’armes per raons de “defensa de l’Estat”

Toni Strubell i Núria Bassa
Toni Strubell Núria Bassa 23/04/2021

Publicat al BRAVE NEW EUROPE

Segons el SIPRI[1], l’Estat espanyol ha accedit en els darrers anys al setè lloc en el rànquing mundial de països exportadors d’armes al període 2016-2020, només quedant per darrere de les grans potències militars del planeta: els Estats Units, Rússia, França, Alemanya, la Xina i el Regne Unit. Les exportacions d’armes made in Spain s’han disparat gairebé un 300% entre el 2010 i el 2019, en clar contrast amb la crisi en altres sectors de l’economia espanyola. Avui, sense haver complert un any i mig el govern de coalició d’Espanya PSOE-Unidas Podemos al poder, l’aposta per aquest sector és tan innegable com xocant. Així, en plena pandèmia de la COVID-19, el pressupost consolidat del Ministeri de Defensa (que inclou organismes autònoms, el Centre Nacional d’Intel·ligència i transferències) creix en 664 milions, un 6,5% respecte a 2020, i arriba a la xifra de 10.863 milions (que es disparen fins a un 10,3% d’augment si tenim en compte les partides de caràcter militar repartides entre tots els ministeris). Però d’aquest pressupost el que més inquieta és que en bona part anirà dedicat  als famosos PEA, els antics “Programes Especials d’Armament”, ara convenientment canviats de nom per maquillar-ne millor la naturalesa. Ha quedat clar, doncs, que no sols no hi ha hagut canvis en la política espanyola d’exportació d’armes respecte a anteriors governs conservadors, sinó que fins i tot hi ha hagut un retrocés. És evident que aquest govern no només sosté la indústria militar, sinó que fins i tot la reforça. I per si això no fos prou, ho ha fet mantenint de forma preferent dos clients controvertits en matèria de compravenda d’armes: Turquia i l’Aràbia Saudita.

Certament, per al govern espanyol, és com si no haguessin existit mai les mobilitzacions i denúncies efectuades per prestigiades ONG en els darrers anys en diversos països europeus per les exportacions d’armes a l’Aràbia Saudita, artífex de la guerra al Iemen. Per exemple, és curiós que els governs de països amb governs força més conservadors que no l’espanyol, com Alemanya, Holanda i Dinamarca, hagin optat per no exportar armes a la monarquia saudita mentre que la “progressista” Espanya no s’ha vist cap pas efectiu en aquest sentit. No cal ser cap endeví per sospitar que la llarga amistat comissionista de l’exmonarca Joan Carles I amb l’Aràbia Saudita (amb milionàries comissions pel contracte de la construcció del TGV entre Medina i la Meca) segurament hi haurà tingut molt a veure amb el fet que la relació comercial armamentista amb aquest país no s’hagi aturat, només reduït en volum. Cal afegir que aquesta discreta reducció no va ser propiciada per evitar una improbable condemna per complicitat en la comissió de crims contra el dret internacional al Iemen, sinó pel que segurament és una estratègica transferència de les vendes de l’Aràbia Saudita als Emirats Àrabs Units i d’altres països de la regió igualment involucrats en aquella guerra i, alguns d’ells, igualment associats amb Joan Carles I. Així doncs, en la pràctica, estem davant una situació en què previsiblement s’alimenta la guerra al Iemen tot camuflant el beneficiari directe de les compres.

Espanya, país aliè als grans moviments anti-armamentístics

Des que a mitjans dels anys 90 diverses ONG – entre elles Amnistia Internacional – van iniciar una campanya a favor d’un acord internacional, jurídicament vinculant, que establís les regles i els criteris per a controlar el comerç d’armes, basades en el respecte als drets humans i del dret internacional humanitari, Espanya hi ha viscut força d’esquenes. I si bé el 2014 va entrar en vigor el Tractat Internacional sobre el Comerç d’Armes, la posició de Madrid respecte a aquest Tractat avui segueix sent evasiva i d’incompliment efectiu. Per molt que el tractat obligui els governs a garantir que les seves exportacions d’armes no siguin utilitzades per cometre abusos als drets humans i prohibeixi les transferències d’armes a països on hi ha tensions sociopolítiques vinculades a violacions d’aquests drets humans, diversos països de la UE, entre ells Espanya, no han vist cap obstacle efectiu per accelerar les exportacions d’armes a l’Àsia i al Pròxim Orient, dues zones del planeta que viuen una autèntica cursa armamentista. Tant Europa com Espanya han mostrat una tendència creixent en les seves exportacions d’armes en volum, en termes econòmics, en països destinataris.

 

El sagnant cas de Iemen

El Iemen és sens dubte el punt més calent de la cursa armamentista mundial. És un punt on se sap que aquesta mena d’armament ha estat usat en esgarrifoses accions de guerra per part d’Aràbia Saudita causant la mort –directament o no–- de quasi un quart de milió de persones des de 2015. Fins i tot és possible que Espanya acabi pagant la seva part de culpa als tribunals. Segons informava dies enrere el diari català ARA, l’ONG Mwatana for Human Rights ha reunit proves de 177 bombardejos aeris des del 2015 realitzats amb avions que en part han estat construïts per la indústria espanyola. En aquest sentit, Mwatana, juntament amb d’altres ONG, ha presentat darrerament una denúncia per complicitat en crims de guerra al Tribunal Penal Internacional de la Haia contra Espanya i d’altres països europeus. Concretament demanen que s’investiguin les exportacions d’avions militars i peces de recanvi fabricats a Espanya i venuts a l’Aràbia Saudita, els Emirats i Egipte des de l’any 2015. Malgrat que el govern espanyol insisteix a tirar pilotes fora, tampoc no està gens clar que les cinc fragates que Espanya està en procés de vendre a aquest país no acabin utilitzades en el criminal bloqueig marítim al Iemen que tantes vides està costant. Mentre d’altres països d’Europa han reduït els contractes amb l’Aràbia Saudita, ja sabem que Espanya mantindrà el contracte de venda de 400 bombes intel·ligents al règim de Riad i les cinc fragates de Navantia que es fabriquen a Cadis.

 

Un cinisme infinit del “govern més progressista de la història”

El cinisme mostrat per l’administració Sánchez en tot aquest assumpte és antològic. En unes declaracions fetes darrerament al diari ARA, un representant del govern espanyol ha arribat a afirmar que “si tingués coneixement o hi hagués el risc d’un ús indegut dels materials exportats [a l’Aràbia Saudita] aplicaria la llei i suspendria o revocaria les autoritzacions d’exportacions”. Es veu que el govern de Sánchez no ha tingut coneixement que la provada existència de les seves armes (segons les ONG del Iemen) en mans dels saudites, ha contribuït a desencadenar el que l’ONU ha descrit com una de les pitjors crisis sanitàries del planeta, amb 1,3 milions de criatures en situació de desnutrició severa i una falta greu de medicaments de tot ordre. Fa riure que les autoritats de Madrid es refugien en un opac “certificat d’ús final” que hauria signat l’Aràbia Saudita per assegurar que aquelles armes no s’utilitzarien a la guerra del Iemen. Qui es pot creure això atès l’historial saudita en aquest camp i les ganes de Madrid de seguir fent negoci armamentista? Com ha dit un representant de l’ONG Mwatana for Human Rights, “qui ven armes a Riad sap que està col·laborant amb els seus crims”. O, dit d’una altra manera, a qui ven armes – sigui feixista o socialista –¿com pot estranyar-li que després es produeixin grans crims contra la humanitat?

 

La particular situació d’Espanya, amb el suposat “Govern més progressista de la història” compost pels “socialistes” (perdoneu-nos que fem servir cometes, però fer servir aquest mot per descriure el PSOE és un sacrilegi polític) fa que la cosa sigui encara més perversa. Com era de preveure, en negociar-se els acords de govern, els socialistes es van reservar tots els ministeris més involucrats en el Deep State (Interior, Defensa, Economia) deixant les secundàries en mans d’un Unidas Podemos en hores baixes. Els d’aquest partit van insistir a introduir un mecanisme per poder inspeccionar el material i l’ús que se li dóna. Però d’això en fa més d’un any ja i no se n’ha aplicat cap mesura. L’opacitat continua irreductible. Com denuncien les ONG antimilitaristes, no ha canviat res respecte a l’etapa del PP. Un prometedor decret de 2020, el 494/2020, per controlar l’ús del material ni s’ha aplicat ni realment n’ofereix garanties de cap mena. El PSOE no ha dubtat un segon en prioritzar el factor econòmic sobre qualsevol altra consideració.

 

El cert és que per fer-ho, el govern s’escuda en el tradicional secretisme que acompanya l’armamentisme i el sector militar. Espanya, malgrat ser el 7è país exportador d’armament al món, està lluny d’adoptar els protocols de seguretat final que ja existeixen a altres països armamentistes (sovint, amb governs molt més de dretes com als Estats Units, Suïssa o Alemanya). I malgrat que una responsable del govern espanyol anunciés que no hi havia “cap element que tingui més pes que la protecció dels drets humans” en matèria de comerç d’armes o que “ni l’interès econòmic ni el de preservar llocs de feina”, qui s’ho pot creure a hores d’ara? Malgrat tot, sí que s’ha pogut saber que la situació sí que ha creat tensions dins el govern espanyol quan la recentment nomenada ministra de Drets Socials, Ione Belarra va etzibar a la ministra de Defensa, la “socialista” Margarita Robles, que Espanya no era una “democràcia plena” si venia armes als països àrabs. A la qual cosa Robles va respondre, no sense raó, que no hi havia cap veto per part de la UE a la venda d’armes que estava fent Espanya als països àrabs.

 

En resum cal veure que hi ha tres raons principals que expliquen que l’actual sector de l’exportació d’armes espanyol sigui tan desbocat. Una és la tolerància de la UE envers aquestes activitats (de moment només ha estat amb Turquia en la Guerra Síria que hi ha hagut restriccions mitjanament efectives). Certament, atorga a Madrid l’excusa perfecta per a la continuïtat de les seves exportacions d’armament. Una segona raó que pot adduir Espanya és que l’Aliança Atlàntica li exigeix aquest compromís armamentista. Només faltaria explicar per què pocs estats de la UE han fet un augment pressupostari tan significatiu com Espanya. Però una tercera raó també té molt de pes. I és la que proporciona el mur d’opacitat que li ofereix l’actual marc jurídic espanyol. Per als armamentistes espanyols resulta vital la vigència de la llei franquista de secrets oficials del 1968, que permet la total classificació del comerç d’armes per raons de “defensa de l’Estat”. I qui encara va reforçar aquesta opacitat jurídica – o sorpresa – va ser el “socialista” Felipe González, que l’any 1987 va convertir en matèria reservada totes les actes de la Junta Interministerial per al Comerç i el Control del Material de Defensa i Tecnologies de Doble Ús (JIMMDU), encarregada justament d’atorgar les llicències a empreses espanyoles per a l’exportació d’armament. Davant d’aquest historial, qui pot dubtar que algun dia els “socialistes” espanyols hauran de justificar davant del món la seva criminal implicació en aquesta perversa i anti humanitària activitat. I qui sap si davant els tribunals internacionals també.

Toni Strubell i Núria Bassa

[1] The Stockholm International Peace Research Institute.