Dimecres, 6 de juliol de 2022 - Edició 1441
La República

La política, la ciència de la delinqüència

Aviat hi haurà eleccions, se suposa que la solució és votar als bons perquè marxin els dolents, però qui són els bons?

Cartes dels lectors 03/06/2022

Com deia l’historiador britànic John Emerich Edward Dalkberg Acton, més conegut com Lord Acton; “Powertends to corruptand absolute power corrupts absolutely“, que vol dir; “El poder corromp i el poder absolut corromp absolutament”.

La humanitat sempre ha tingut un problema amb la política. Com si ja no fos prou difícil la presa de decisions i moltes vegades la impossibilitat d’acontentar a tothom, cal afegir la corrupció, que encara complica més el bon desenvolupament de la feina de dirigir un grup humà.

I si bé en altres camps com ara la ciència i la tecnologia s’ha avançat molt, en l’àrea social crec que no hem avançat gaire des de l’imperi romà de fa 2000 anys.

L’egoisme inherent a l’ésser humà, impossibilita una col·laboració més fluida entre tots, fet que facilitaria la governabilitat i com bé diu Lord Acton aquest egoisme creix proporcionalment al poder que es té.

Però si això és trist doncs diu molt poc a favor dels valors que tenim les persones, el que em sembla indignant és que la ineficiència dels polítics no només vingui del seu egoisme, sinó també de la seva falta de preparació. Ja no parlem de títols universitaris falsos, pràctica per desgràcia bastant habitual en polítics actuals de l’estat espanyol, sinó que fins i tot per ocupar els càrrecs, no s’exigeix cap mena de preparació relacionada amb la tasca a fer. Per exemple l’exministre de Sanitat, Salvador Illa, no és metge sinó filòleg, i la seva substituta Carolina Darias San Sebastián tampoc té cap coneixement del món sanitari perquè és advocada. La exministra d’hisenda, María Jesús Montero, és llicenciada en Medicina i Cirugía, però no té cap estudi relacionat en Ciències Econòmiques i José Montilla va ser ministre d’Indústria, Turisme i Comerç i president de la Generalitat de Catalunya, sense tenir estudis superiors. Veient aquesta incompetència, es pot arribar a entendre la manca d’habilitat per dirigir-nos.

Tanmateix el que ja és la gota que fa vessar el vas, és el nivell de corrupció que mostren, com per exemple el famós cas de Luis Roldán, director general de la Guàrdia Civil durant 7 anys, entre 1986 i 1993, que assegurava ser enginyer industrial, llicenciat en empresarials i que en realitat no havia acabat ni el Batxillerat. Però el més greu és que va ser condemnat a 31 anys de presó per frau fiscal, malversació i estafa, havent-lo d’anar a trobar a un país asiàtic després d’estar un any fugat de la justícia.

Un altre cas molt conegut és el de Rodrigo Rato, exvicepresident i exministre d’Economia del govern espanyol. L’Audiència Nacional el va condemnar el 2017 a 4 anys i mig en ser considerat culpable d’apropiació indeguda del patrimoni de l’entitat bancària Caja Madrid i Bankia. Podria fer una llarga llista i de polítics de tots els partits, però seria interminable i això és el que em sembla més indignant de tot, que no hi hagi ni un sol partit lliure d’escàndols i corrupció.

Però el problema no és tan sols aquest, sinó que un cop enxampats és igual que els condemnant a molts anys, doncs al cap de poc ja surten de la presó.

Per exemple, en Luis Roldán, condemnat a 31 anys, només en va complir 15 i dels deu milions d’euros estafats, l’estat només en va poder recuperar un i mig, la resta no se sap on està i no s’ha pogut recuperar. És a dir, el problema de la corrupció va més enllà i inclou fer lleis que protegeixen als delinqüents, quan se suposa que haurien de protegir als ciutadans i anar en contra dels lladres, corruptes i de la delinqüència en general. Però clar, les lleis les fa el poder legislatiu, o sigui els polítics i si les fessin dures amb els delinqüents, ells serien els primers a patir-ne les conseqüències.

A sobre el poder judicial tampoc ajuda gaire a solucionar el problema, perquè les lleis solen ser interpretables i moltes vegades un delicte pot tenir una condemna petita o una de més grossa i ja és casualitat que normalment són més petites, com més important és el delinqüent, encara que potser no és tanta casualitat quan veiem que els jutges en comptes de ser independents i escollits per les seves aptituds o els mateixos companys, són escollits pels partits polítics.

Llavors tenint tot això en compte, quina és la solució?

Per sort Espanya és un país democràtic i cada cert temps els ciutadans poden votar, per tant, la solució hauria de ser tan senzilla com deixar de votar als corruptes i escollir polítics bons, però aquest és el principal problema i el que més m’indigna, hi ha algun partit polític bo?

Hi ha algun partit polític que no menteixi?

En campanya electoral tots prometen moltes coses bones i a la que tenen el poder, la meitat no les compleixen i l’altra meitat només si els beneficia a ells.

El més típic són les obres, prometen fer inversions en carreteres, vies de trens, hospitals, col·legis i després les poques que es fan, tenen un sobrecost impressionant.

Un exemple és l’estació de l’AVE de la Sagrera, Barcelona. Les obres es van aturar fa anys perquè es van acabar els diners destinats a fer-la.

Puc entendre que una obra s’allargui o que surtin imprevistos que faci que sigui una mica més cara de fer, però de nou estem en un cas de corrupció, on quan encara faltava molt per acabar-la, el cost ja tenia un increment del 258%, que en aquest cas són 9.5 milions d’euros, però és que, a sobre, hi ha 82 milions que no saben on han anat, havent-hi pagament realitzats per feines que en veritat no s’han fet.

I és que aquest és el delicte més utilitzat pels polítics, encarir els preus per quedar-se’n una part, el que ve a ser cobrar comissions i això és molt més greu del que sembla, primer perquè no són comissions petites i segon perquè aquests sobrecostos impliquen que moltes vegades no es puguin fer coses necessàries, com escoles, hospitals, carreteres, etc. Perquè amb l’excusa que no hi ha prou diners, no es fan, però potser n’hi hauria suficients si no es pagués de més.

Un altre cas indignant són les retallades, ens diuen que no hi ha prou diners per beques o equipaments escolars i puc entendre que en temps de crisi hi hagi menys diners, però el que decideix que es retalla són els polítics i quina casualitat que els seus sous o tota la màfia que tenen muntada no la toquen.

Una família humil ha de poder viure amb un SMI, Sou Mínim Interprofessional, de 950€ al mes (i gràcies al fet que ha pujat molt els últims 4 anys, perquè el 2016 era de 655€ i el 2008 de 600€) en canvi, els consellers i secretaris del govern de la Generalitat de Catalunya, tots passen dels 100.000€ anuals, pobrets, amb “tant” poc s’entén que retallin en educació i no en els seus sous.

I al Gobierno de España la situació no és que sigui millor, però és molt sorprenen que cobrin més els dirigents del Govern de Catalunya, que no és més que un govern d’una Comunitat autònoma, que el del Gobierno de l’estat.

El sou del president del Gobierno de España, Pedro Sánchez, és de 84.845€ anuals, en canvi, el del president de la Generalitat de Catalunya, Joaquim Torra era de 153.235€. Com pot ser que el president d’una comunitat autònoma de 7 milions de persones, cobri quasi el doble que el president del govern del país al qual pertanys?

És més difícil dirigir a 7 milions de catalans, que a 47 milions d’espanyols, entre els quals hi han aquests 7?

I si això fos poc, un cop acaben la seva feina, seguiran cobrant durant anys gran part d’aquesta quantitat i quan es jubilen cobraran una pensió que en el cas de Torra, pujarà a 92.000€ anuals, tot gràcies a haver sigut president tot just 2 anys.

També és indignant les dietes que cobren molts polítics. Entenc que si són de fora de Madrid hi han d’estar-se a la capital per anar al Congrés, doncs necessitaran pagar el lloguer d’un pis o un hotel, però és pràctica habitual comprar-ne un i també reclamar cobrar les dietes, que en teoria només són pels diputats que venen de fora.

Per tot això i més coses que millor no recordar perquè encara em sentiria més indignada i potser no podria dormir del mal humor que em quedaría, em torno a preguntar: Quina solució hi ha?

Aviat hi haurà eleccions, se suposa que la solució és votar als bons perquè marxin els dolents, però qui són els bons?

Això és indignant, podem escollir qui ens ha de manar, però les opcions són tant dolentes que es com si no poguessin i la solució no sembla fácil, perquè costa pensar que surtin polítics bons, doncs en veritat no deixen de ser un reflex dels votants i els catalans i espanyols, no ens caracteritzem precisament per ser gaire honestos, sinó més aviat pel contrari.

Com a curiositat, quan viatjo amb els meus pares per Europa, veig plantes a fora del Lidl, qui en vol una l’agafa i entra a pagar-la, aquí les han de tenir a dins, perquè si no a fora no hi quedaria ni la taula on les deixen.

Potser la solució passa per una bona educació, que es basi tant en els coneixements, com en els valors, però de nou ja s’encarreguen els polítics de que no sigui així, potser tenen por que la majoria de gent tingui un mínim de cultura perquè així els hi seria més difícil manipular-nos.

Però internet ha permès fer un gran pas a la humanitat i mentres abans molts escàndols ni se sabien, cada dia se saben més coses i potser no passin gaires anys fins que hi hagi un despertar col·lectiu que faci lliurar-nos de tots els delinqüents que ens manen.
O això espero

 

Estel Boix