Divendres, 23 d'abril de 2021 - Edició 1002
La República

Eleccions contra la independència

Cal que els partits del bloc republicà català actuïn conseqüentment. Si en la propera legislatura continuen en el fals autonomisme, no ens quedarà més remei que confiar la feina únicament al poble

R
R 06/02/2021
Manifestació sobiranista al carrer Marina | @GeekIndignado

Fa un parell de mesos, les eleccions al Parlament de Catalunya havien d’aclarir si, finalment, ERC feia el sorpasso a JxCat. Tant la premsa de paper catalana com la madrilenya ho donaven per fet, partint d’unes enquestes que, a més, auguraven que l’independentisme podria superar el 50% dels vots. Aquestes eren dues qüestions realment interessants de les eleccions.

Més recentment, en les noves enquestes, el sorpasso d’ERC no era tan clar, preveient que, bàsicament, les coses quedarien com estan. Per una banda, sense traspàs de vot entre el bloc republicà català i el bloc monàrquic espanyolista i, per l’altra, seguiria la pugna dins el bloc republicà català per l’hegemonia autonòmica. Un conflicte ben viu, que s’intensificaria a mesura que l’estratègia de confrontació promesa pel partit de Puigdemont (qui sap si amb la col·laboració de CUP/Guanyem, encapçalat per Dolors Sabater) pogués decantar el conjunt de l’independentisme cap a posicions més radicals i ajustades al mandat de l’1 d’Octubre.

Ara (tot i que la pandèmia aconsellava retardar-les per salvaguardar el principi democràtic de celebrar-les en condicions de seguretat, llibertat i igualtat) ja sabem que seran el 14F, evidenciant que a Catalunya, darrerament, se celebren quan li convé a l’Estat espanyol. I, en aquest cas, ha decidit que li convenia celebrar-les el 14 de febrer, amb un plantejament polític protagonitzat per la conxorxa del PSOE i els Tribunals de Justícia, amb un acompanyament mediàtic molt ben meditat i orquestrat, tot per la por d’haver d’afrontar quatre anys més de conflicte amb Catalunya (que s’aniria intensificant a  mesura que el repartiment dels fons europeus per fer front a les conseqüències econòmiques de la covid posés de manifest l’habitual discriminació de Catalunya) i les previsibles sentències dels tribunals de justícia europeus condemnant la vulneració de drets fonamentals.

Com que les expectatives electorals del PSC, encapçalats per Iceta, no presagiaven cap possibilitat de fer-hi front, la situació complicava l’estabilitat del govern Sánchez, que va decidir convertir aquestes eleccions en un embat contra l’independentisme. Per això, amb la finalitat de “normalitzar” la situació a Catalunya, es va fer la presentació estel·lar de l’anomenat efecte Illa, que pretenia provocar una embranzida pesoista per augmentar els seus vots molt per sobre del que s’esperava amb Iceta, guanyar les eleccions i fer President de la Generalitat a l’ex-ministre de sanitat (responsable del desastre al davant del ministeri i reconegut internacionalment com el pitjor gestor de la pandèmia), encimbellat per la tradicional enquesta del CIS, convenientment “cuinada”, i proclamada com la veritat incontestable per La Vanguardia, El Periódico, El País, la SER i les televisions espanyoles. Tot per tal que l’independentisme no arribés als 68 diputats.

De moment, l’efecte Illa sembla haver posat el PSC en un lloc preeminent que fa un mes no podia ni somiar i ha comportat que ara ja no es parli tant de si l’independentisme superarà el llindar del 50%, sinó de les possibilitats d’ERC, de JxCat o del PSC de guanyar les eleccions, però, sobretot, del paper que tindrà ERC en la configuració del nou govern: es repetirà una majoria independentista o es conformarà un nou tripartit amb els mateixos actors de l’època Montilla?.

El que es decidirà en aquestes eleccions és si el bloc republicà català seguirà governant Catalunya o no i sembla que segons siguin els resultats, qui podria decidir-ho seria ERC: tornarà a aliar-se amb JxCat per formar govern si s’arriba als 68 escons? Optarà pel tripartit si aconseguís la majoria suficient? Si optés pel tripartit, com volen Tardà i Rufián, l’independentisme perdria el poc poder que encara li queda al front de la Generalitat. Sánchez hauria guanyat amb el beneplàcit del bloc monàrquic espanyolista perquè entre tots ells aconseguirien un objectiu comú: debilitar l’independentisme fins extrems imprevisibles.

Per a neutralitzar l’efecte Illa i fer impossible el tripartit d’esquerra espanyolista, cal que l’independentisme no afluixi i es reforci en aquestes eleccions, per això, cap dels més de 2.000.000 de vots independentistes es pot quedar a casa. Necessitem que el bloc republicà català guanyi de manera contundent, però això, tot i ser important, només és circumstancial.

Possiblement aquestes eleccions no ens portaran la independència, però seria molt lamentable que ens quedéssim engabiats dins l’autonomisme. El nostre objectiu és assolir la independència. És el que volia la gent que va sortir al carrer l’1 o el 3 d’octubre, defensant els seus drets i proclamant la seva victòria (els partits del bloc republicà català, han de ser conseqüents amb el mandat de l’1O, ho saben perfectament encara que, a vegades, “toquin el violí”). Una gent que de cap manera pot estar satisfeta amb els partits que es diuen independentistes disputant-se els vots en unes eleccions de les que no es pot albirar un final de llibertat i d’esperança. Sense unió, sense transversalitat, no serà possible trencar les cadenes, ni tan sols tornar a batallar per un referèndum.

Mentre els partits independentistes naveguin dividits, sense capacitat d’establir un full de ruta i una estratègia conjunta, estarem en l’autonomia que, com el 155 ja va palesar, no és res més que una simple descentralització administrativa. De fet, l’autonomia va finir el 2010 amb la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya, una sentència que va acabar amb tota possibilitat de modificar els punts essencials que reclamava el Parlament de Catalunya. Per això, l’oferta que fa Pedro Sánchez de pactar un nou estatut en la taula de diàleg és un engany. La jurisprudència del Tribunal Constitucional no la pot modificar un nou estatut. El què va ser declarat inconstitucional el 2010, continua essent inconstitucional el 2021. No hi ha cap possibilitat de pactar cap avenç, el Tribunal Constitucional, amb la seva sentencia, ho ha fet impossible.

L’únic que es podria pactar és un referèndum d’autodeterminació i això els nacionalistes espanyols ja han dit mil vegades, per activa i per passiva, que de cap de les maneres. Per tant, deixem-nos de pactes il·lusoris i anem per feina directament cap el nostre objectiu. Cal que els partits del bloc republicà català actuïn conseqüentment. Si en la propera legislatura continuen en el fals autonomisme, no ens quedarà més remei que confiar la feina únicament al poble. I el poble s’haurà d’organitzar com a única solució. I ho farà!, ho farà semblantment a com va fer-ho el moviment independentista fa més de 10 anys. De fet, ja va començant a fer-ho.

(*) En nom d’exigents.cat:

Lluís Carreras, Màrius Calvet, Joan Contijoch, Pere Oriol Costa, Enric de Vilalta, Rosa M. Dumenjó, Josep L. Fernández, Joan Guarch, Jaume Marfany, Rosa M. Quintana i Joan Carles Roca.