Dissabte, 4 de juliol de 2020 - Edició 709
La República

Cap complexitat ens pot fer creure que l’Estat no és enemic

Complexa és la realitat i savis són els que se’n dieu i s’ho creuen, però ni la complexitat és inabordable ni la saviesa una virtut adequada -quan no va acompanyada […]

Cartes dels lectors
Cartes dels lectors 05/01/2020
El president del govern espanyol en funcions i candidat a la investidura, Pedro Sánchez, aplaudint al Congrés dels Diputats el 5 de gener del 2020. (Horitzontal)

Complexa és la realitat i savis són els que se’n dieu i s’ho creuen, però ni la complexitat és inabordable ni la saviesa una virtut adequada -quan no va acompanyada d’altres- per encarar des de la primera línia el món on vivim.

La Junta Electoral Central d’Espanya considera que cal inhabilitar Quim Torra com a president de Catalunya i Oriol Junqueras com a eurodiputat. Una molt intel·ligent jugada d’escacs que situa els jugadors en llocs realment complicats. Avui mateix, 4 de gener de 2019, era previst que comencés a Madrid el Ple d’Investidura de Pedro Sánchez, el darrer obstacle per a aquest govern de coalició d’esquerreta que, amb l’abstenció d’ERC, sembla que protagonitzaran PSOE i Podem. En el mateix moment, el Parlament de Catalunya acollia un ple per tal de ratificar Torra com a president de Catalunya, desobeint així aquesta intervenció de la JEC en les resultats de les darreres eleccions catalunyeses amb l’excusa que Torra va penjar una pancarta i uns llaços grocs. ERC ha decidit obviar que el PSOE va ser part imprescindible per a la dissolució de la Generalitat que va fer possible el referèndum d’autodeterminació del 2017 i, també, de la repressió que ha portar desenes de persones a la presó, l’exili o a patir violències físiques. Ho ha fet a canvi d’una promesa de diàleg que fins i tot ells saben que no serà res més que fum. Però ERC sembla que ha triat ser la nova Convergència i per a això ha de deixar d’enfrontar-se a qui mana, perquè si no ho fa és ben clar que no aconseguirà l’estabilitat necessària per fer i desfer, per remenar les cireres en definitiva, objectiu primer d’Aragonès i voltants.

Algú dirà, com a llibertàries o com a independentistes revolucionàries o com a anticapitalistes o fot-li «hache», què ens importa això. I jo li respondré que ens importa i molt. Perquè aquesta maniobra de la JEC és una mostra clara de com, a l’Estat espanyol, la separació de poders ni existeix ni ningú no l’espera. I no l’espera ningú perquè qui més qui menys ja sap que el poder judicial -i sobretot aquella part que decideix les coses de veritat- és part orgànica, familiar i «de montería» de la dreta extrema. I aquesta, a l’Estat espanyol és espanyolista fins a més enllà d’on pensem que és possible, i d’un espanyolisme tan ranci que fa fàstics només d’olorar-lo. No parlo en sentit figurat. A l’Estat espanyol, tothom sap que, quan alguna cosa realment important està en joc, la decisió de la gent no pinta res de res i són els homes de lleis qui acaba garantint el seu manteniment, la seva immutabilitat.

Per què insisteixo, doncs, sobre aquesta inexistent separació de poders de què tothom ja està informat? Doncs perquè qui vulgui canviar les coses i el moment històric que estem vivint cal que tingui clar a qui i a què s’enfronta. I quan dic «qui vulgui canviar les coses» no em refereixo a qui té com a màxim objectiu continuar vivint en l’espai de confort de la colleta d’amics enrotllats, les manis de compromís, els concerts del rotllo i els pòsters i enganxines «guapes». Em refereixo a qui intenta fer política transformadora perquè aposta per canviar les condicions de vida de la majoria de les persones, intenta acabar amb les dominacions que patim o intenta situar les llibertats sense cotilla en el centre dels objectius vitals i les formes de fer d’una part important de la població. Cal tenir ben clar que davant hi tenim un poder dictatorial sense concessions a res que no sigui ell mateix i la classe social per a la qual fa feina. I davant d’aquest poder dictatorial hi ha moltes formes de lluitar, a voltes fins i tot contradictòries, alguns cops divergents, sovint diverses però totes necessàries, incloses parts la col·laboració a què ara estem assistint.

Ni intento ni vull justificar les posicions de qui ha decidit uns moviments que, penso, són un autèntic suïcidi per als moviments de transformació social i nacional als països Catalans. I en aquest sentit, que tinguin ben clar els manaires de l’Estat que no pensem ni rendir-nos, ni callar, ni aturar-nos ni deixar de lluitar. I que també ho tinguin clar aquells que, fins ara al nostre costat, opten per tàctiques i acords que els poden situar automàticament a l’altre costat del camp de joc. No ens rendim ni seguirem les seves passes, però tampoc situarem totes i cada una de les opcions que no siguin exactament les nostres com a enemigues. Realment, això seria de molt ximples o directament una forma de renunciar a canviar res.

Ara bé, potser hi ha algunes coses que val més que tinguem clares ara que sembla que es vulgui fer una altra neteja de cara a qui sempre l’ha tingut bruta.

En l’actual situació, de cap de les maneres podem caure en la trampa de netejar la imatge del PSOE, una organització tan mafiosa ara com quan Podem i Iglesias els deien el nom del porc com a garantia que eren, i són, del règim del 78. Cal dir i repetir que va ser el PSOE  (al costat del franquisme reciclat de la UCD al PP) qui va construir aquesta forma de governar a l’Estat espanyol, autoritària i despòtica, que sotmet l’economia social al capital multinacional, amb total impunitat per als corruptes i l’exèrcit i la seva violència com a garantia final de la inalterable unitat de l’Estat. I tenim més que clar i continuem pensant que l’Estat espanyol no és reformable. Això comporta que algunes no perdrem ni un segon de les nostres vides intentant reformar-lo perquè, entre altre coses, això ens impossibilitaria canviar res aquí.

Entre els objectius de mínims que ens hem fixat, la majoria els mantenim inalterables, perquè precisament són de mínims. Cal alliberar les preses i facilitar el retorn de les exiliades, acabar amb la repressió. Cal deixar clar que l’autodeterminació no és cap idea forassenyada que cal aparcar per aconseguir altres objectius diuen que més assumibles, i per deixar-ho clar cal exercir-la. Cal que cap dret social es perdi i en creixin de nou, i que el mercat no mani damunt parts centrals de les nostres vides com l’habitatge o el medi natural. I cal, sobretot, deixar clar que tot és possible i que qui continua pensant que això és així no és ni utòpic, en el seu pitjor sentit, ni dogmàtic. Ben al contrari, són aquestes les úniques persones que podran construir el futur perquè són les úniques que hi creuen i no són preses del passat, un passat que és ara i del qual no n’esperem res.

En resum per a qui no segueixi les quatre coses que he exposat, allò bàsic i central continua essent el carrer i ser-hi per exigir-hi la demanda de llibertats, d’independència, de justícia social i no deixar-lo mai. Perquè és allà on lluitem, on hem nascut i crescut, on hem après la complexitat del món i de la dominació, però sobretot on li hem plantat cara i on n’hem esmicolat les formes anteriors. Cap institució ens donarà mai res, cap ens farà lliures, però seria de ximples no tenir clar que les nostres realitats també es construeixen des d’elles. Davant seu, o les dissolem o intentem no patir-les tant com les patim. Ser-hi pot ser part d’una opció tàctica però mai un objectiu per si mateix, perquè els objectius els continuem construint des de baix i a baix no hi ha palaus.

 

Jordi Martí Font

 

Relacionats