Dimecres, 29 de juny de 2022 - Edició 1434
La República

José Maria Valverde: “No hi ha estètica sense ètica”

Quantes vegades heu sentit aquesta frase? El seu significat era denunciar el franquisme. La va escriure en una pissarra de la Universitat de Barcelona José María Valverde. La seva vida […]

Joan Vila i Boix 05/05/2019
José Maria Valverde per Elisa Cabot el 1980 / Wikipedia

Quantes vegades heu sentit aquesta frase? El seu significat era denunciar el franquisme. La va escriure en una pissarra de la Universitat de Barcelona José María Valverde. La seva vida el va fer portar aquesta sentència fins al límit.

El catedràtic de la Universitat de Barcelona era un home de fortes conviccions. Va néixer a Valencia d’Alcántara el 1926 i va pertànyer a la primera generació d’intel·lectuals que va traçar tota la seva carrera en el si del franquisme. Poeta, traductor, professor. A ell li devem el magnífic “Vida y muerte de las ideas. Pequeña historia del pensamiento universal”. Va morir a Barcelona, 1996. Va ser descrit d’aquesta manera: “Un home de tots els temps, amb el temps d’un home, igual a tots els homes”. O altrament anomenat un Sòcrates cristià. Que només es coneixia a ell mateix d’oïdes. “A José María Valverde cal empadronar-ho en un municipi intel·lectual i moral on les tradicions cristiana, humanista i socialista van conviure, conviuen en diàleg difícil però necessari”. Abans de marxar a un l’exili solidari el 1964 va escriure “no hi ha estètica sense ètica” a la seva aula universitària.

Aquesta és l’església on van ser dipositades les cendres de José Maria Valverde a Guatemala

El seu pensament

El 1964, els professors: José Luis López Aranguren, Agustín García Calvo i Enrique Tierno Galván van ser separats de les seves càtedres a les universitats espanyoles per participar en una marxa estudiantil d’oposició al règim franquista. Havien donat suport a unes tímides reivindicacions estudiantils i el règim volia donar exemple. En ser expulsats, dos professors més van marxar en solidaritat. Antonio Tovar i José María Valverde. El segon, es va fer fotografiar amb una pissarra on hi havia la frase: “Nulla aesthetica sine ethica. Ergo: apaga y vámonos”. En aquell moment va començar un periple per Amèrica que el portaria, dècadess després a ser enterrat a la diòcesi guatemalenca del Quiche. Va tornar a l’Estat espanyol el 1977, quan Adolfo Suárez va restituir la seva càtedra. Uns anys també en els quals va desenvolupar el seu pensament polític.

El marxisme sempre va ser l’element central del pensament de Valverde, qui va militar al partit comunista de Catalunya durant el franquisme, però els anys previs a l’exili i sobretot a Amèrica, el seu pensament anirà virant cap a la teologia d’alliberament. El poeta pertanyia intel·lectualment a aquest corrent marxista. Un moviment cristià que va tenir el seu apogeu als anys seixanta i setanta del segle XX. Com ho descriu Josep Vives: “És un fenomen complex, que abraça des de posicions radicalment marxistes fins a una correcta teologia eclesial”. Una ideologia basada en el potencial alliberador de Jesús: “Crist salvador allibera l’home del pecat, arrel última de tota ruptura d’amistat, de tota injustícia i opressió, i el fa autènticament lliure, és a dir, viure en comunió amb ell, fonament de tota fraternitat humana” (G. Gutiérrez, a Teologia de la Liberación, Salamanca, 1972). O de manera més concreta: “Una idea que el cristianisme ha de prendre partit a favor dels pobres, per començar en el fet econòmic i polític. Això és tot”. Com escriurà el mateix Valverde. El poeta va trobar en aquest pensament una fórmula per poder superar les injustícies. L’any 1982 va definir així la revolució: “Revolució es diu un alt amor al proïsme, sota l’amor a Déu”.

Des de jove, Valverde, havia estat en contacte amb intel·lectuals americans com ara Coronel Urtecho, E. Cardenal, Pablo Antonio Cuadra o Carlos Martínez Rivas. En el seu exili americà, va estar en contacte amb els poetes Julio Ycaza, Luis Rocha i Fernando Silva. Rocha escriuria aquest poema dedicat a Valverde; A una Nicaragua que por ahora ya no existe,/ porque aquel presente que nos levantaba en vilo / se tornó en Saturno devorando a sus hijos. Segurament una resposta a la concepció del poeta de Barcelona a la reflexió, “el capitalisme del nord només devora els homes pel seu anhel d’acaparar i créixer”.

La solidaritat de Valverde torna a actuar

Guatemala des del 1960 fins al 1996 va estar en guerra civil. Diferents grups guerrillers combatien el poder de l’Estat, que actuava bàsicament en suport dels latifundistes i empreses dels EUA, com ara la United Fruit Company, mantenint els pagesos en un estat de pobresa permanent i el país en una economia colonial. L’exèrcit de Guatemala, súbdit dels interessos dels EUA, va practicar l’estratègia de terra cremada en les poblacions que no mostraven un suport total al govern. D’aquesta manera, la solidaritat de Valverde va tornar a intervenir d’una forma brutal sobre la seva vida.

La població de Quarto Pueblo (Quiche) va ser víctima de la política de terra cremada en una regió del país especialment important pels seus recursos naturals. Es calcula que van morir 324 pagesos en tres dies d’orgia de sang el març del 1982. A l’estiu del mateix any, en un viatge a Nicaragua Valverde té notícia de la matança del poble de la regió de Quiche, en tenir contacte amb els entorns de Juan Gerardi, Bisbe d’El Quiche el 1982. Pel qual pot ser informat dels fets ocorreguts, i amb els quals expressa una gran solidaritat alhora que denuncia els fets amb els altaveus al seu abast.

Carta del Bisbe de Quiche a la família de Valverde

Valverde, des de finals dels anys vuitanta fins a la seva mort, participarà en totes les iniciatives internacionals del moviment sandinista, organitzant des de Barcelona l’activisme cultural proper als revolucionaris de Nicaragua i els països veïns. Era una habitual de les manifestacions davant del consolat dels EUA a Barcelona i molt pròxim al PSUC. Una de les seves últimes reflexions publicades resava així: “Quina necessitat de feixisme hi ha a Espanya mentre tinguem a Felipe González per a treure les castanyes del foc al capitalisme usant el terme “socialista”, amb Aznar preparat per al recanvi? I més encara a Itàlia: allí no fa falta un Mussolini amb uniforme de dol semi-militar si es té a Berlusconi amb el seu vestit creuat…”

Aquesta solidaritat rebé la bona voluntat dels pobles de Nicaragua i Guatemala. El primer li donarà la ‘Orden de la Independencia Cultural Rubén Darío’ la més alta condecoració cultural del país centre americà. Guatemala, voldrà enterrar les seves cendres en una parròquia feta ad hoc pels màrtirs de Quarto Pueblo i on “els ancians i ancianes de Quiche seran els seus custodis”. En la missiva dedicada al poeta, s’expressa com ell va fer dels guatemalencs i catalans homes units per la solidaritat i va convertir les dues nacions en terres germanes. Així, les cendres del poeta, descansen a l’Estat i a Quiche.

José Maria Valverde, doncs, va ser un poeta que fora de publicar les millors traduccions al castellà de Shakespeare, va fer de la seva posició política el leitmotiv de la seva vida. Va ser estimat per lectors, pagesos, estudiants i sandinistes. Fins al punt que aquell amb qui va mostrar solidaritat el van voler custodiar una vegada mort. Una vida doncs, que sempre va girar entorn de l’amor cap a l’altre. Una vida que en el fons, sempre es va ordenar sota la frase: “no hi ha estètica sense ètica”.