Divendres, 18 de juny de 2021 - Edició 1058
La República

FOTOS EXCLUSIVES: Un acord cuinat entre el bestiar i el verd dels prats

Isaac Peraire, l’amfitrió, narra a ‘LaRepública.cat’ alguns detalls de la decisiva reunió de dissabte al Mas Soler de Prats de Lluçanès entre Pere Aragonès i Jordi Sànchez

Gerard Gort
Gerard Gort 18/05/2021
Jordi Sànchez i Pere Aragonès, d'esquena dissabte a Mas Soler. Cedida.

Mas Soler, a Prats de Lluçanès, rep moltíssimes visites tot l’any. La majoria de gent interessada en conèixer el cercle tancat que desenvolupen per portar directament del camp al plat els productes agraris i ramaders. Però també s’hi prodiguen força els polítics. Darrerament hi han passat, per exemple, Quim Forn, Dolors Bassa, Oriol Junqueras o Raül Romeva, o la que va ser la cap de llista de la CUP, Dolors Sabater. S’hi ha parlat i molt de política, i potser fins i tot s’hi han ordit confabulacions. Però segur que mai havia estat escenari fins dissabte passat d’una reunió tan decisiva per a l’esdevenir polític del país.

El mateix Pere Aragonès telefonava la tarda del divendres l’Isaac Peraire per sondejar-lo per si podrien acollir-los a Mas Soler dissabte al matí amb el secretari general de Junts, Jordi Sànchez. Peraire, company de militància amb Aragonès des del temps de les JERC i actual vicesecretari general de Coordinació Interna, Territori i Organització d’ERC, ho comenta amb la família, que fa 120 anys que porten la masoveria d’aquesta històrica masia que ha anat passant de generació a generació, i fent gala de l’hospitalitat que els caracteritza, de seguida li fan saber que hi trobaran discreció, les portes obertes de bat de bat i que no els faltarà de res. No és l’única opció que planejava Aragonès però acaba sent l’elegida. I a jutjar pels resultats la tria és encertada. L’escenari no és determinant però sí que condiciona, més encara en el punt mort en el qual es trobaven les negociacions fruit d’una desconfiança mútua que s’havia anat congriant des del 2017 entre dos socis mal avinguts però obligats, per responsabilitat, a reconciliar-se i a teixir noves complicitats. L’entorn bucòlic d’aquest paratge rural, juntament amb les atencions dels amfitrions, de ben segur que va ajudar a propiciar que Aragonès i Sànchez superessin els recels.

Els amfitrions van vetllar en tot moment, sense pecar d’intrusius, perquè Aragonès i Sànchez tinguessin bona cobertura, la nevera plena i puguessin parlar o fins i tot discutir amb tranquil·litat. En un moment decisiu d’una negociació com aquesta les dues parts han de saber equilibrar la transigència amb la defensa ferma dels seus postulats. Fer concessions mútues requereix de molta mà esquerra i més quan les relacions són tibants. Que aquest cop només compartissin taula els dos homes que tenien el màxim poder de decisió en els respectius partits (Junqueras i Puigdemont havien delegat en ells), sense terceres persones, havia de facilitar les coses. Massa sovint les fòbies i les fílies personals acaben decantant la balança. Aquell dissabte Aragonès i Sànchez sabien que s’havien d’entendre. I així va acabar sent.

Jordi Sànchez i Pere Aragonès a la taula rodona de l’eixida del Soler dissabte. Cedida

 

Isaac Peraire explica a LaRepública.cat que com a membre de la direcció d’ERC era ben conscient de la transcendència de la trobada: «si aquell cap de setmana no hi havia acord, ja fos per governar en coalició o en solitari, probablement ens veiem abocats a una repetició electoral». Per això, diu, es van conjurar per procurar que poguessin treballar sense que ningú els molestés: «aquell dissabte no teníem visites però aquí entra i surt molta gent i no volíem que res ni ningú els destorbés». Així que estaven a l’aguait per tal que res no els interrompés. Tant Pere Aragonès com Jordi Sànchez van arribar al Soler de n’Hug molt puntuals a les deu del matí i la jornada seria maratoniana. No s’aixecarien de la taula fins entre dos i tres quarts de nou del vespre. La idea era enllestir el principi d’acord aquell mateix dissabte però finalment va fer falta una trobada l’endemà, en aquest cas en una altra masia, Can Magarola, a Alella, a la comarca d’Aragonès: el Maresme. I previ pas de Sànchez per Lledoners, atès que tenia permís però havia de tornar a dormir a la garjola.

Per esmorzar: embotits del negoci familiar. Per dinar els van encarregar, com no podia ser d’altra manera, més menjar de proximitat. Tot de Prats de Lluçanès: menjar per endur de l’Avi Ciscu, iogurts de Santa Eulàlia elaborats amb llet de la casa, i coca del forn Cal Finus. Aragonès i Sànchez despatxaven en una taula rodona a l’eixida del Soler. Una jornada de treball intensíssima. Un cara a cara decisiu, tan sols interromput per alguna trucada als respectius homes i dones de confiança i per un balsàmic parèntesi: un passeig de mitja hora per l’explotació agrària i ramadera acompanyats dels amfitrions.

«La meva família sempre ha estat molt hospitalària. Quan ho vaig comentar a casa tots contents d’ajudar-hi i amb el secret ben guardat», diu Peraire. Assegura que «només ho sabíem la família estricta: el meu pare, la meva mare, els meus germans i ja està». «Reivindico l’esperit hospitalari de la meva família», apunta Peraire.

En el terreny més polític Peraire, coreligionari des de fa 20 anys del que serà el nou president de la Generalitat, es declara «molt emocionat». «Si no hagués estat per la repressió a Oriol Junqueras o Marta Rovira els hauria tocat ser presidents abans que a Aragonès però les circumstàncies ho han precipitat», apunta. I ell que el coneix bé creu que «serà un molt bon president: és seriós i rigorós però també sap fer conya quan toca; està preparat i és una persona molt íntegra que sabrà aportar al país paciència, perseverança i dedicació». I Peraire espera que quan el nou Govern desplegui les seves polítiques recordi el lloc on es va cuinar l’acord que el va fer possible i posi en valor el món rural, la pagesia i la sostenibilitat. Una demostració que les coses importants no tenen perquè passar sempre ni a Barcelona ni a les grans ciutats. També és l’hora de l’equilibri territorial.