Dijous, 22 d'abril de 2021 - Edició 1001
La República

Crònica a peu de carrer d’una Diada on el poble ha clamat per fer un pas endavant

Sona la mateixa banda sonora que el 27 d’octubre, quan Txarango ressonava a la plaça Sant Jaume de Barcelona. I la canten i la ballen les mateixes persones al llarg […]

Marina Bou Cabero
Marina Bou Cabero 11/09/2018
Manifestació de l'11 de setembre de l'any 2018 / Marc Puig

Sona la mateixa banda sonora que el 27 d’octubre, quan Txarango ressonava a la plaça Sant Jaume de Barcelona. I la canten i la ballen les mateixes persones al llarg de la Diagonal, perquè si la Diada d’enguany ha servit per a alguna cosa ha estat per renovar l’esperit que la declaració política d’independència va fer aflorar en el poble de Catalunya. Han passat moltes coses (en uns mesos marcats per la repressió de l’Estat espanyol i les divisions entre els partits independentistes) però els qui s’han mobilitzat aquest 11 de setembre encara volien seguir cantant i ballant. Pels presos, pels exiliats i perquè -malgrat tot- encara creuen en l’oportunitat històrica d’assolir la República Catalana.

“Som República i ho hem de demostrar”, diu en Josep Maria, mestre de 57 anys que ha vingut des del Pla de Santa Maria per “mostrar la força del poble” en un moment en què “el món ens mira”. Celebra la transversalitat del moviment independentista, que jo mateixa veig amb els meus ulls quan busco veus per entrevistar. Em trobo amb tres noies de 25 anys que han vingut en autobús des de Valls “per fer República” en una Diada especial que té en el record el que va significar l’1 d’octubre. “Que s’adonin que no deixarem de lluitar, que som més a prop d’aconseguir-ho”, diuen per reivindicar la jornada com “un clam a la democràcia”. Els presos polítics i els exiliats són al cor i els llavis de tots i cadascun dels assistents a la manifestació.

No hi ha una sola persona que no parli dels ‘Jordis’ o l’empresonament i exili del Govern legítim. Però el que podria haver-se traduït en una certa aura de tristor, s’ha convertit en un clam encara més fort per la defensa dels seus drets i llibertats. La Gemma, de fet, no havia estat mai independentista i la repressió de l’Estat va fer-li canviar d’opinió. “M’hi han abocat”, diu aquesta barcelonina de 70 anys. Va amb la seva filla, la Xantal (de 44 anys), que assegura defensar la República des de la “indignació”. Aquesta mare i filla no han faltat en anys a la cita dels catalans per la Diada. Tampoc un grup de dones entre 70 i 80 anys que van equipades per descansar quan el cos no els permeti estar-se dempeus a la manifestació. “Encara que no ens trobem gaire bé, és una obligació moral, expressar el que pensem i sentim”, diuen. I dediquen un minut a la memòria dels pares, que també haguessin volgut venir.

L’Àlex té 22 anys i també vol seguir aquesta lluita pels que no poden fer-ho. Casteller de Sants, no creu “totalment” en la via unilateral i per això creu “important fer accions per ser escoltats” i aconseguir acords. “Cal tornar a reivindicar que som una nació”, remarca. També ho creu l’Helena, una noia de 18 anys que ve des de Tarragona per viure aquesta Diada de manera especial després de l’1-O. “Som joves i ens va impactar, és la nostra gent i no creiem que hàgim fet res dolent”, afirma. Potser per joves com l’Helena, la Marta (barcelonina de 35 anys) creu que la Diada era enguany més necessària que mai, per reivindicar el “recorregut fet fins a dia d’avui”.

Un recorregut en què societat civil i institucions han anat de la mà i pel qual la Rosa (de Lleida i 58 anys) ha demanat no abandonar els qui “se l’han jugat per nosaltres i ho estan patint”. Un recorregut que ha aconseguit sumar persones d’arreu del món, com l’Aldacy, que fa 15 anys que va arribar a Cambrils des del Brasil i que ara celebra la Diada vestida amb la samarreta de l’ANC per denunciar la “injustícia” dels presos polítics i la manca de llibertat d’expressió a l’Estat espanyol.