Àngels Martínez Castells (Mollet del Vallès, 1948) ha impartit durant 30 anys classes de política econòmica sota el mestratge de personalitats com Fabià Estapé i ha militat en l’esquerra transformadora, passant per formacions com el PSUC, el PCC, Esquerra Unida i Alternativa, o Podem, fins a ser diputada de ‘Catalunya sí que es pot’ en aquells dos intensos i apassionants anys del 2015 al 2017 en què Catalunya va tenir a tocar la llibertat. Gens té a veure ni amb el tarannà ni amb els postulats de Coscubiela i Franco Rabell, i per això se’n va distanciar clarament al costat d’altres companys de grup com Albano-Dante Fachín. Sempre es recordarà la força simbòlica de la seva acció el 6 de setembre del 2017, el dia que es va aprovar la llei del referèndum, quan amb tota la parsimònia, com fent que no sentia els advertiments de la presidenta del Parlament, va anar retirant una a una les banderes espanyoles que els diputats del PP havien col·locat als seus escons abans d’abandonar la cambra. La seva és una manera de fer pausada i serena en la forma però radical en el fons. A més del seu compromís polític també ha destacat pel seu activisme social impulsant, per exemple, la plataforma ‘Dempeus per la salut pública’.
Ara, apartada de la primera línia, no deixa de seguir amb el màxim interès el dia a dia de l’actualitat política. Publica regularment articles d’opinió i és molt activa a Twitter. En aquesta entrevista de LaRepública.cat cartografia amb lucidesa el moment actual.
Continua fent recerca sobre economia?
L’economia m’avorreix molt, m’ha avorrit sempre, a mi el que m’ha interessat és la política econòmica perquè té més de política que d’economia, perquè et permet veure les implicacions de les accions. L’economia no m’he l’he creguda mai, allò del principi de la mà invisible d’Adam Smith em sembla una història. Molts cops sembla que amb l’economia es vulgui elevar la comptabilitat a ciència i això és impossible.
Fabià Estapé li va dirigir la tesi doctoral i va ser el primer en contractar-la com a professora a la universitat. El país li ha fet justícia?
No, perquè era un personatge que va incomodar a molta gent. Quan li venia al cap un comentari brillant, per amarg que fos, no se’n podia estar de proclamar-lo. I em deia, Àngels, si a tu se t’acudissin aquestes coses tampoc te n’estaries. En aquest país tenim poca paciència amb les intel·ligències, ens fan gràcia, les sabem gaudir a vegades, però si se’ns creuen per davant ens fan nosa. I com que el gran separador és la mort, aleshores ara no hi ha gaire gent que gosi recordar-lo. L’Estapé era una persona profundament incòmoda i tremendament intel·ligent i crec que en aquest país no se li ha fet prou justícia ni se n’hi farà. Ell sabia que era intel·ligent i exercia d’intel·ligent i, aquí, sembla, a vegades, que agradi més la mediocritat. Ell, el que no suportava, era a les persones mediocres.
Què en va aprendre d’Estapé?
És impossible de dir perquè l’Estapé era moltes coses alhora, no només era un home a vegades temerari amb els comentaris que feia; era un home savi, l’apreciava gent molt diversa com el Joan Sardà, el que va ser el pare del pla d’estabilització, gent com el Josep Pla, que era molta amic seu. Se’n podien aprendre moltes coses no tan sols d’economia sinó de moltes altres disciplines. Era una font de sorpreses: de literatura, per exemple, en sabia un munt. Quan pensaves que sobre una cosa no tenia res a dir, resultava que sí. Una altra persona que també sorprenia sempre era el Manuel Sacristán, catedràtic en aquest cas de Filosofia, però que et podia donar lliçons de Física. Estapé i Sacristán han estat referents importants per a mi.
Quina lectura fa dels resultats del 14-F?
El que hi hauria d’haver és un govern del que va votar la gent no només el 14-F sinó l’1 d’octubre. Nosaltres encara seguim defensant la vigència de la votació de l’1-O. Va ser una tria defensada cos a cos i això implica un salt qualitatiu en la manera de fer i defensar les coses aquí a Catalunya. Jo em vaig enamorar de la gent de Catalunya l’1 d’octubre perquè vaig veure que la gent realment estava disposada a dir i a defensar davant de les porres que som una nació i a portar la seva dignitat per sobre del risc de rebre garrotades. El sol fet de desafiar la por i ser-hi va ser fantàstic. Si la gent vol llegir aquestes eleccions en una clau diferent a la de l’1-O li desitjo molta sort però no l’encertaran. O es llegeixen els resultats del 14-F des de l’1-O o no s’entén què va passar aquell dia. Hi ha gent que en qualsevol aspecte de la vida es cansa i es desanima quan les coses no van com ells voldrien però la realitat és que el 14-F, amb la pandèmia i tot i que feia un dia rúfol i molta gent no va anar a votar, els que sí que van anar-hi van fer-ho seguint el mateix esperit de l’1-O: desafiant diferents elements i amb la mateixa voluntat d’afirmació que aquell dia. I això es veia. No hi havia aquell esperit entremaliat i aquella èpica però sí que hi havia la consciència que ens hi estàvem jugant molt. Això la gent ho va entendre molt bé i per això es va aconseguir superar finalment el 51% de la gent que s’afirma com a poble.
Si els polítics no sabessin estar a l’altura d’això no ho entendria i em sabria molt greu. Tot i que jo a la meva vida n’he viscut tantes de coses, que tampoc em sorprendria massa, però em sabria molt greu, perquè d’oportunitats com aquesta de revalidar un 1-O n’hi ha poques.
Ara hi ha de marge fins al 12 de març, que és quan s’ha de constituir el Parlament. És optimista?
Fa uns dies vaig felicitar una companya d’un partit independentista i em va dir no sé què de com estan les negociacions i li vaig dir que no me les expliqués, primer perquè no puc fer-hi res i per altre cantó perquè les coses han de canviar. Han de saber que, tot i l’obligació que tenen de fer les coses ben fetes, la gent té pressa. No és des del 14 de febrer que la gent espera, la gent s’espera des de l’1-O.
D’aquí aquesta pressa?
Clar. I perquè s’ha donar resposta a la sensibilitat social i nacional expressada a les urnes. Hi ha qui les vol presentar com a oposades però no ho són de cap manera, l’avenç nacional s’ha aconseguit també per una lògica popular, en el sentit d’afavorir les classes populars, les classes treballadores. Això Josep Termes ho va explicar molt bé. No es pot dir ara em poso el barret d’esquerres o de comunista o de no sé què, els barrets estan molt més lligats entre si. Qui diu que ara el que toca és un govern d’esquerres (i sovint qui ho diu ni tan sols és d’esquerres) ja està explicant el que vol, vol generar confusió, perquè la gent ho ha dit claríssim el que vol, el resultat de les eleccions dona un mandat tan clar que cadascú s’ha de posar els seus prejudicis propis a la butxaca i treballar per aconseguir allò que representa l’1-O.
Què s’ha de fer ara? Un acord que doni resposta al mandat de l’1-O?
A l’esperit de l’1-O. Passa una mica com amb ‘La flauta màgica’, el llibret no es bo però la música és excelsa. La lletra de l’1-O potser no és tan bona com hauria de ser i es pot millorar moltíssim però la música no la podem perdre perquè és meravellosa.
Amb les noves querelles contra els membres independentistes de la Mesa del Parlament, els recursos contra el tercer grau dels presos polítics, el judici als síndics electorals de l’1-O es constata que el govern espanyol actual, que alguns defensen que és el més progressista de la història, continua apostant per la via repressiva?
Jo no m’ho he cregut mai que fos el més progressista de la història, i sí, és evident que continua per la via repressiva perquè la unitat d’Espanya és un desig compartit. Això ho expliquem al llibre que vaig fer amb l’Albano Dante Fachín. I hi ha una anècdota que no surt al llibre però que és molt il·lustrativa. Quan vam anar a Madrid a explicar l’1-O al Pablo Iglesias i al Pablo Echenique hi ha un moment que el Pablo Iglesias em pregunta «però tu aniràs a votar l’1 de octubre?» i jo li dic «i tant que sí, amb les dues mans, i quina llàstima que ja no ho puguin fer els meus pares i els meus avis, perquè duem a dins aquesta necessitat d’afirmar-nos com a poble i com a nació». I no ho entenien perquè ells tenen interioritzada la unitat d’Espanya com un bé immutable.
Jo havia defensat durant anys, amb el meu amic Miquel Caminal, una Espanya federal o confederal, i una de les discussions que teníem era si era millor l’opció federal o confederal i em deia que l’important era l’esperit més que la forma concreta de si federació o confederació. Nosaltres érem més aviat confederalistes, però ell abans que jo ja va veure que això amb aquest Estat era impossible. Ja abans que arribessin al poder el Pablo Iglesias i el Pedro Sánchez, amb Rodríguez Zapatero, tampoc hi havia aquesta sensibilitat, va prometre allò de «donaré suport a l’Estatut que aprovi el Parlament de Catalunya» i després que ja es va veure el què.
Decebuda de la resposta de l’Estat espanyol o és la que esperava?
No vull fer futurismes i afirmar categòricament que l’esquerra espanyola més transformadora no pugui arribar a entendre mai la voluntat de ser de Catalunya, tant de bo, però no s’ha fet bona pedagogia, i ho veig gairebé impossible. Jo vaig militar molts anys al PSUC, a la clandestinitat i durant els primers anys de la transició, i puc dir que la llibertat que tenia el PSUC de fer política al marge del PCE sobre les qüestions fonamentals era trenta vegades més gran que la que hi ha ara a Podemos en relació a Podem. L’ordeno y mando de Madrid en el si de l’esquerra mai havia estat tan fort com ara. Jo vaig viure quan el PSOE va entrar en el PSC i aquella mateixa nit vaig parlar amb dos militants i els vaig dir que allò era el final del PSC, advertint-los que el PSOE no els deixaria viure, i el temps m’ha donat la raó. Després el PSUC va anar a la baixa quan va tenir lloc una ingerència massa forta per part del Carrillo però durant molts anys el PSUC era una altra història. El PSUC estava arrelat en la gent i sabia el que volia la gent, i la gent tenia clar que Catalunya és una nació. I alguns em parlen com si això ho haguès après ara d’ERC o de Junts, quan de la qüestió nacional n’havia pres consciència estant al PSUC. Els vells militants del PSUC ho tenien claríssim. Quan arribaven a Catalunya militants comunistes del PCE d’Andalusia o d’Extremadura perquè s’establien aquí per treball i entraven en el PSUC acceptaven que el PSUC era el PSUC, no el PCE, i comprenien perfectament que a Catalunya la qüestió social i la qüestió nacional anaven unides. No calia fer cap esforç perquè ho entenguessin perquè el pensament sobre això era molt més clar.
I què pensa ara quan veu que part d’aquest espai polític com el que representen els comuns insisteix en aquesta falsa divisió entre esquerra i nació?
És una divisió falsa i interessada i només així s’explica que Foment del Treball també demani un govern d’esquerres. Jo no voldria malparlar de ningú però als Estats Units quan els senadors i congressistes van a sopars amb els lobbys acaben fent polítiques a favor dels interessos d’aquests lobyys i no dels territoris i de la gent. La valentia del PSUC es va perdre i, per tant, ara, que ningú es reclami hereu del PSUC.
Quan es va fer el primer gran míting del PSC a Catalunya amb la Capmany, el Reventós i companyia, els del PSUC els vam ajudar a omplir-lo i vam ser-hi. Aquella Catalunya sí que era una Catalunya d’esquerres, però era una altra gent. Això que tenim ara de l’Illa i tots aquests és la pitjor versió del PSOE, la de les clavegueres de l’estat, que ja no es distingeix en molts casos de la pitjor manera de fer política del PP.
D’aquell PSC històric ja no en queda res de res?
No. El que representa aquell PSC està ara a ERC o han muntat organitzacions pel seu compte. Hi ha un moment que el PSC va passar de ser una tragèdia de partit a ser una comèdia. Ara són una comèdia del que havien estat.
Com veu l’intent d’ERC de fer un govern amb Junts i la CUP que també inclogui els comuns?
Crec que no se n’adonen que posar els comuns al Govern és posar el portaveu del PSC dins del govern, això ho vaig veure claríssimament el temps que vaig ser diputada. Això seria posar una corretja de transmissió del PSC dins del govern, que potser ho volen perquè pensen que això els servirà després, però crec no tenen prou bagatge ni prou intel·ligència ni sobretot prou mala llet per neutralitzar-los. I, per altra banda, l’aportació que poden fer els comuns amb el que ara són és molt minsa, no hi ha quadres com els que va tenir Podem en un primer moment a Catalunya, no hi són, i, per tant, a què hem d’aspirar? Una altra vegada a un ministeri de les plurinacionalitats? Jo no ho acabo d’entendre a no sé que es pensin que són més llestos que el PSC i que encara que posin una veu interessada del PSC dins del govern els podran neutralitzar. Jo crec que no. Jo crec que no es pot posar la guineu dins del galliner.
Quan deia que el govern ha de recollir l’esperit de l’1-O parla d’un executiu integrat per ERC, Junts i la CUP?
Si tots volen ser-hi, sí, però de fórmules de govern n’hi poden haver moltes. Podria ser que no hi siguin la CUP o Junts però sí que pugui haver-hi gent del seu entorn o identificada amb aquests espais que puguin formar-ne part. Per a mi és més important qui hi ha al Govern que no quins partits en formen part. L’important és que hi hagi gent honesta i competent, gent que en sap, que té les prioritats molt clares, que tinguin un ego molt domesticat, gent empàtica, amb la mínima intel·ligència social bàsica que s’ha de tenir, no que siguin gent que ocupa el lloc per ocupar-lo sinó que hi siguin perquè volen fer política per a la gent. Sé que això defuig una mica el que s’està discutint aquests dies però concebre-ho així potser facilitaria les coses.
Tenim pressa també per demostrar que som tot el que diem que som. Aquestes crítiques i insults que hi ha entre els partits no les entenc, demostren un baix nivell que no ens el mereixem. I menys encara en aquests moments, no ens ho podem permetre. S’ha de tenir la moral, l’ètica i la manca d’ego que va tenir el Barça l’altre dia quan va remuntar l’eliminatòria de la Copa del Rei contra el Sevilla: veies que els davanters corrien a defensar, que el Piqué pujava a fer el gol, aquella cooperació és un exemple a seguir: s’ha de ser un equip.
Quin missatge enviaria a la gent que s’inquieta perquè veu que passen els dies i no hi ha acord?
Que recordin la música de l’1 d’octubre. Que recordin la música i es deixin estar de la lletra. La lletra la posen moltes vegades els diaris de l’Ibex o els interessos creats, o la vol posar la patronal, o el Cercle d’Economia, o a vegades també alguns programes de TV3. La lletra l’hem de fer i la farem amb el debat constituent, amb iniciatives de veritat que respectin i recullin el que pensi la gent. Recordo una vegada que el PSUC, encara en la clandestinitat, em va enviar a xerrar amb un grup de treballadors d’una gran fàbrica i el Solé Barberà em va dir: «no se t’acudeixi explicar-los què és la plusvàlua», doncs això. No hem d’explicar a la gent què és la plusvàlua, ho sap perfectament. Per tant, no hem d’explicar a la gent què és Catalunya, ho sap perfectament.
Per tant, la clau, és la música de l’1 d’octubre?
N’hi ha que diuen «s’ha de passar pàgina de l’1-O»; ni parlar-ne, de passar pàgina. Hem de continuar fins que la música surti excelsa, que la gent digui, oh, quin concert, mai a la vida he anat a un concert com aquest. Fins que no surti perfecte, fins que no ploris d’emoció del del goig, del bé que s’interpreta aquella música, hem seguir recordant i millorant la partitura de l’1 d’octubre.
