Pau Riba ha estat un dels grans noms de la música al nostre país. Personatge inquiet, inconformista, radical, perfeccionista, ha destacat per la seva música i per la qualitat de les seves lletres. Jaume Sisa l’ha definit com un «mestre» i les noves generacions l’han adoptat com un model, no en va el seu disc Dioptria és considerat com el disc fundacional d’allò que s’ha anomenat rock català.
Pau Riba és, efectivament, cantautor, però no només això. La seva faceta com a dissenyador i portadista ha estat destacada i reivindicada, així com també la seva faceta literària. De fet, un dels trets característics de Pau Riba és, precisament, el vessant literari, que es pot manifestar en forma de llibre o, més sovint, a través de les seves cançons. El periodista i escriptor Josep Maria Hernández Ripoll deia que Pau Riba «és un malabarista de l’abecedari» i que «una de les seves aficions més entremaliades és jugar amb les paraules».
Creativitat, cultura, com a representant —malgrat ell, en certs moments— d’una família distingida de les lletres del país: els seus avis eren el poeta i traductor Carles Riba i la poetessa Clementina Arderiu, d’una banda; i de l’altra, Pau Romeva, traductor, polític i pedagog.
De fet, l’inconformisme i la literatura es donen la mà en Pau Riba en el primer tema que va enregistrar en forma de disc. «Taxista», publicat el màgic any 1967, iniciava una carrera que s’ha perllongat, amb alts i baixos però de manera constant, fins avui dia. Ja en aquell primer tema, el jove Pau Riba criticava el sistema —econòmic en aquest cas— amb la incipient industrialització i mecanització que comportava la pèrdua de llocs de treball i l’arribada de l’atur, quan aquesta paraulota era, encara, desconeguda. Va tirar d’ironia per reivindicar que si no hi havia feina aquí, n’hi devia haver al cel:
Taxista, porta’m al cel,
és que busco feina i potser al cel n’hi haurà.
Ja la terra és plena de plegats de mans!
Vull veure si té sant Pere
un racó per escombrar,
algun núvol que es desinfli
o algun sant per raspallar,
una porta que grinyoli
o un cargol per cargolar
qualsevol pany que no s’obri
o quelcom per adobar.
Del Grup de Folk a Dioptria
Pau Riba era rebel i va recollir les influències musicals del folk i el rock que venien del món anglosaxó. Aquest fet —i també que cantés «com una regadora», segons el que va dir Lluís Serrahima— va ser determinant perquè els Setze Jutges no l’acceptessin a les seves files: la cançó francesa no era el seu miratge. Alguns Jutges representaven l’ancient régime i Pau Riba i els joves que ranejaven la vintena i que es van aplegar en un altre col·lectiu, el Grup de Folk, tenien altres perspectives. Pau Riba vestia amb «uns pantalons verds, una jaqueta violeta, una cabellera important i aquell aire despistat que encara té ara», com recordaria Jaume Sisa del dia que els dos cantautors es van conèixer, l’any 1967. I li agradava el folk de Bob Dylan.
En aquells agitats anys del final de la dècada dels seixanta, Pau Riba encara té temps de compondre un dels seus grans temes i un dels temes més reconeguts de la història de la música catalana, «Noia de porcellana», que contràriament a la interpretació popular no és una cançó d’amor, sinó de desamor o revenja cap a «un estil de noia, aquestes noies cregudetes, que caminen amb el cap alt i no miren els altres perquè estan convençudes que són aquí perquè els altres les mirin a elles».
I és que Dioptria, el disc on era inclosa la «Noia de porcellana» —que havia estat editada en single l’any 1968—, és una de les fites més indiscutibles del rock català: el millor disc de tota la història per a la revista Enderrock, i també ha estat triat entre els millors discos espanyols per la revista Rockdelux. Els temps havien canviat, com cantava Dylan, i Pau Riba s’havia electrificat, havia provat els àcids i emprenia nous camins amb l’arribada de la nova dècada dels setanta. El disc s’edita en dos volums, per qüestions discogràfiques, però la seva concepció unitària ens dona una precisa dimensió de les pretensions de Pau Riba i del tractament de les cançons.
Però Pau Riba no ha estat mai, precisament, un conformista. Sempre anant per lliure, sense lligams preestablerts, Pau Riba i la seva dona, Mercè Pastor, marxen a l’illa de Formentera l’any 1971, on s’estarà uns quants anys en «eufòria creativa». Viu en llibertat, lluny de la «civilització» i de l’ofec cultural de la capital. Pareix dos fills i un altre disc fonamental, Jo, la donya i el gripau, un grapat de cançons fresques i vitals, enregistrat en directe i a l’aire lliure, de manera casolana; que contrastarà amb el seu retorn l’any 1975, en què s’endolla al rock més dur i contundent amb un altre disc de títol treballat: Electròccid àccid alquimístic xoc. És el Pau de les mil cares, que dirien alguns, o el Pau inconformista i inquiet, el que ha estat durant tota la seva trajectòria musical, cosa que li va permetre connectar amb les noves generacions, tant de públic, com de músics.
Canet Rock
Pau Riba torna a estar de moda just quan la dictadura fineix al llit i els seus nombrosos concerts no deixen ningú indiferent. Provocador o xòuman, es converteix en un mite i algunes de les seves actuacions han passat a la història, com el famós concert del Price i la participació al festival Canet Rock de l’any 1977, on la seva interpretació es va convertir en tota una performance musical que va generar, com se sol dir, «diversitat d’opinions», i fins i tot un periodista va escriure que Pau Riba havia «matat» el festival. En realitat, Riba va elevar el festival a la categoria de mític. Esclar que aquells eren temps en què s’anava als festivals a «descobrir» músics i grups. I aquell dia Pau Riba va escriure un nou capítol de la seva atzarosa biografia en un festival amb el qual sempre havia estat vinculat i ho estaria encara fins a la seva desaparició l’any 1978. El cartell que va dissenyar per a aquella edició, amb el lema «Contrita contradictio Virgo inseminanda», va suposar un escàndol de dimensions importants, que avui, vist el panorama, l’haurien portat a la garjola.
Pau Riba es va convertir en una icona de la contracultura barcelonina, en un moment en què la paraula reflectia la vitalitat creativa de la capital. Eren els temps de Nazario, Mariscal, Ocaña…, la ciutat estava en ebullició. L’any 1981 publica el disc Amarga crisi i el 1986 crea l’«artefacte» cultural Transnarcís (un disc amb potets d’olors de flors que fan referència a les cançons; doble vinil transparent, textos en format elapé i paper pergamí…), en el qual fa un brillant joc literari i musical, que el confirma com un gran cantautor i un músic brillant. Seguirà, però, un llarg període de sequera que no es trencarà fins al 1993, quan edita (ja en format CD) Disc dur, produït per Pep Sala i amb nombroses col·laboracions, que pretenia ser la línia de continuïtat amb la seva carrera i la connexió amb les noves fornades que militaven en allò que ell va inaugurar: l’anomenat rock català. I és que Pau Riba generava admiració entre els joves músics.
Personatge polièdric
Pau Riba continua produint discos i, sobretot, espectacles, com De Riba a Riba, en què musica poemes dels seus avis Clementina Arderiu i Carles Riba i també temes propis, o Jisàs de Netzerit, convertit en llibre i disc, amb el subtítol de «Capítol zero de la guerra de les galàxies» (de nou premonitori, no em direu que no), i en el qual s’endinsa en el món de les nadales, que porta de gira amb el grup De Mortimers, amb el qual estableix una profitosa aliança.
Pau Riba segueix treballant i publicant discos referencials amb cançons marca de la casa i espectacles diversos. També publica llibres i col·labora en mitjans de comunicació, i reedita algunes de les seves obres mestres, com Jo, la donya i el gripau, l’any 2011, en una bella caipsa d’aniversari; o la reedició de Taxista en single per a col·leccionistes. I encara, el 2013 publicarà Mosques de colors, un treball a quatre mans amb Pascal Comelade, així com d’altres projectes.
Deia Pau Malvido que Pau Riba «juga a construir un puzle, un trencaclosques». És la polièdrica del personatge. Ha estat cantautor, sí, perquè escriu les seves pròpies cançons, i és també el pare del rock català, i un xòuman com Frank Zappa, a qui va conèixer i admirar; ha estat un poeta, com ho demostren les lletres de les seves cançons; i escriptor, que ha publicat diversos llibres i ha col·laborat en mitjans de comunicació; i artista que ha dissenyat portades i cartells i bona part de la seva obra. I per damunt de tot, Pau Riba ha estat un perfeccionista renaixentista, centrat en la seva mateixa obra i el seu personatge.
La mort de Pau Riba deixa la cultura catalana una mica més òrfena.
(Una primera versió d’aquest article es va publicar a la revista Encesa Literària, publicada per Edicions Cal·lígraf)
