ERC i PDeCAT es plantegen aprovar els pressupostos de Pedro Sánchez. De fet, la Moncloa ha promès “l’oro i el moro” perquè els dos partits catalans acabin votant-hi a favor en el qual es podria definir perfectament com un vil xantatge.
Paraules, paraules, paraules…
Per una banda, des del ministeri d’Hisenda s’ha promès pagar a Catalunya 1.459 milions en quatre anys per a infraestructures i Mossos. El conseller d’Economia, Pere Aragonès, ha confirmat que el Gobierno es compromet a incloure 200 milions en els Pressupostos del 2019. El ministre de Foment, José Luis Ábalos, ha promès augmentar la inversió en infraestructures i serveis de Catalunya després d’anys on, assegura, hi ha hagut sequera per part de l’Estat. Els propers pressupostos generals de l’Estat tindran en compte la “falta d’inversió” que hi ha hagut al Principat en els darrers anys, afirma Ábalos.
També la portaveu de l’Executiu socialista, Isabel Celáa, ha afirmat que els pressupostos “seran molt beneficiosos per a Catalunya” ja que rebrà 2.200 milions d’euros si, finalment, el Congrés dóna llum verda als comptes.
Un engany que es repeteix
Quan els governs espanyols no han estat sostinguts per una majoria del PSOE o del PP i hi han hagut d’intervenir forces catalanes, l’engany estava servit. Una maliciosa seducció a la qual els partits catalans han picat una vegada i una altra.
Les mentides de Rajoy
L’expresident del Govern, Mariano Rajoy, prometia el que es va qualificar satíricament com una “pluja de milions” abans del referèndum. Deia que el seu Gobierno invertiria uns 4.200 milions en infraestructures. Una xifra que era força inferior a la que demana la Generalitat que llavors assegurava que el deute espanyol amb Catalunya rondava els 10.000 milions en inversions.
Unes mentides que tenien uns capítols anteriors durant el primer Gobierno de l’era Rajoy: el 2015 es va convertir en el pitjor any de la història en inversió de l’Estat en infraestructures de Catalunya. El pressupost de l’Estat per a 2015 va concretar 1.040,5 milions d’inversió a Catalunya, però només es van gastar 736.300.000.
Però és que el 2013, el Govern va aprovar un informe, titulat ‘La deslleialtat de l’Estat respecte a Catalunya, balanç de situació’, que xifrava els incompliments econòmics de l’Estat respecte a Catalunya en 9.375,7 milions d’euros. La xifra incloïa els conceptes del deute de l’Estat en inversions en infraestructures (5.748.000), la reducció dels ingressos finalistes procedents de l’Estat (676 milions), les mesures estatals que comporten més despesa per a la Generalitat (1.715 milions) i les que es tradueixen en menys ingressos (1.239 milions).
Amenaces i xantatges
Durant l’època de crisi més profunda, l’any 2012, qui era ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, va amenaçar Catalunya de pagar 420 milions si incomplia el dèficit. El mateix any que la inversió al Principat va ser un 11,9% del total de l’Estat, lluny del 18,8% d’aportació de Catalunya al PIB estatal. Un fet que es repeteix any darrere any.
Actualment, i passats 5 anys, els últims càlculs del Govern català xifren en 7.600 milions el deute de l’Estat amb la Generalitat.
Un cop més, la justícia espanyola al servei del Gobierno
Si els incompliments polítics no tenen més recorregut, llavors apareix la justícia espanyola. Com quan l’any 2015, l’Audiència Nacional espanyola va fallar a favor de l’Estat dient que no estava obligat a abonar a la Generalitat els 759 milions que la Generalitat li reclamava en compliment de la disposició addicional tercera de l’Estatut corresponent a l’any 2008, perquè aquest deute “no existeix”, assegurava.
La sentència, dictada per la secció setena de la sala del contenciós administratiu de l’Audiència Nacional, desestimava el recurs interposat per la Generalitat contra el ministeri d’Hisenda per la seva “inacció” a l’hora d’abonar aquests fons a la Generalitat.
Zapatero i Aznar, idèntics
Com hem vist, el Gobierno socialista es va passar pel forro la famosa disposició addicional tercera de l’Estatut incomplint constantment les obligacions de finançament de l’Estat amb Catalunya. Ja en aquell moment Zapatero havia promès grans inversions quan dos fets van posar de manifest l’oblit espanyol a les infraestructures catalanes: el gran clot que va aparèixer a les vies de Renfe al Llobregat o la gran apagada a Barcelona quan es va cremar un cable d’alta tensió i va deixar mitja Barcelona a les fosques fins a 4 dies.
Però el seu predecessor fa fer tres quarts del mateix. José María Aznar va haver de necessitar els vots catalans per a formar una majoria parlamentària en el seu primer mandat, l’any 1996. Aznar aconseguia el suport de Pujol per formar Govern i
CiU i el PP van tancar un “acord de governabilitat”. Fonts nacionalistes estimaven en aproximadament 400.000 milions la xifra que rebria els pròxims quatre anys Catalunya gràcies a l’acord amb pactes sobre l’IRPF o competències en Trànsit.
Amb la majoria absoluta del PP, ràpidament, el ‘Pujol, enano, habla castellano’ es va convertir en un bon resum de la deriva ultra dels populars contra Catalunya i País Basc.
No se salva ningú: També Felipe González
L’última legislatura del PSOE de Felipe González va necessitar els vots dels catalans quan l’any 1993 va perdre la majoria absoluta. A diferència del PP, que va passar de la cara amable amb Catalunya quan no tenia majoria (Aznar parlava català en la intimitat) a la seva agressivitat a la segona legislatura, el PSOE dels 80, que va atacar el nacionalisme de la mà de la Fiscalia amb el cas Banca Catalana, va haver d’empassar-se el gripau i intentar seduir CiU. Un pacte que no va esgotar la legislatura quan els nacionalistes catalans van trencar l’acord l’any 1995 i no van aprovar els Pressupostos generals.
Mentides i incompliments endèmics i intrínsecs per part d’Espanya
Es calcula que, per norma general, l’Estat incompleix un 30% de les inversions pressupostades amb Catalunya per any. S’han desgranat els últims anys xifres més concretes com que l’Estat només va executar un 35,6% de l’obra pressupostada a Catalunya el 2016. El 2015 l’Estat va concretar 1.040,5 milions d’inversió a Catalunya, però, finalment, només es van gastar 736.300.000, el 71%.
Comparant Catalunya amb Madrid, l’any passat el Gobierno de Rajoy fins a l’estiu va executar el 24% de la inversió a Catalunya en mig any, lluny del 37% que ja havia invertit a Madrid. A Adif era més escandalós en només acomplir amb el 17% dels 257 milions d’euros compromesos.
‘No a tot’
Presos polítics, exiliats, judicialització i repressió. El Gobierno de Pedro Sánchez no ha significat un canvi respecte al de Mariano Rajoy. Amb accions de cara la galeria insultants com l’execució d’un consell de ministres a Barcelona (com feia Franco) i propostes “estrella” com canviar el nom de l’aeroport del Prat, pactar amb el PP controlar el TS “per la porta del darrere” i l’historial de mentides i enganys són motius més que suficients per a un “no a tot”, és a dir, no als pressupostos.
