La publicació oficial al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) de la pròrroga de la central nuclear d’Almaraz (Càceres) fins al juny del 2030 ha sacsejat l’agenda energètica catalana. El Ministeri per a la Transició Ecològica ha justificat la mesura per la inestabilitat geopolítica a l’Orient Mitjà i la volatilitat del preu del gas. Tot i això, entitats ecologistes com la Fundación Renovables han qualificat la decisió de «retrocés». Denuncien que la manca de diligència institucional per desplegar les energies netes acaba servint d’excusa per perpetuar instal·lacions envellides.
L’efecte dominó a les plantes catalanes
L’extensió de la vida útil d’Almaraz ha reactivat de manera immediata les demandes del sector pro nuclear a Catalunya. L’associació de propietaris ANAV, la patronal Foment del Treball i els batlles d’Ascó i Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant han reclamat aplicar el mateix criteri als reactors tarragonins.
Els defensors de la prolongació utilitzen dos arguments centrals per pressionar l’administració:
- Dependència elèctrica: Recorden que l’energia nuclear representa vora el 55,8% de la producció elèctrica a Catalunya.
- Dificultat logística: Els batlles locals adverteixen que desmantellar simultàniament els set reactors de l’Estat espanyol abans del 2035 és tècnicament inviable. [1, 2]
Ingressos municipals versus seguretat ambiental: El xantatge econòmic als municipis nucleats que posa en perill el país
La posició de les administracions locals també evidencia la forta dependència econòmica dels municipis de la Ribera d’Ebre i el Baix Camp respecte als impostos generats per l’activitat atòmica. A Ascó, per exemple, els tributs de la central suposen prop del 90% del pressupost de l’Ajuntament.
Plataformes antitransició nuclear assenyalen que aquests fluxos de diners actuen com a mecanisme de cooptació sobre el territori. Aquesta dependència econòmica posa en un segon pla el debat sobre el risc real d’operar reactors més enllà dels seus 40 anys de disseny original. El desgast estructural dels components i l’acumulació de residus radioactius d’alta activitat sense magatzem definitiu continuen sent els principals perills denunciats pel teixit ecologista.
El problema és la fatiga de materials i això és una segura falla. No és:
SI passarà, sinó De Quan passarà.
És una bomba de temps, i la bomba… nuclear. La fatiga de materials és un ben conegut aspecte per als enginyers de Centrals Nuclears. El que sorprèn és que reporters i directors s’apuntin a aquest holocaust
A Bhopal (químic) desastre… per fatiga de materials, Txernòbil (Nuclear)… Per fatiga de materials, Thireless submarí nuclear… per fatiga de materials.
I a Tarragona ni hi ha tres centrals superdesgastades. Això, comportaria un desastre de proporcions més gran que la Central de Txernòbil. I Repsol ho sap i el Governo de espanya també ho sap i ho saben les Universitats. Què estan cuinant? Quo Vadis? espanya?
Val la pena engreixar-los? la independència és millor que la dependència d’una nació catalanofòbica.