L’ecosistema polític català afronta una sacsejada estratègica de cara a les eleccions generals del 29 de novembre després que el PSC i els Comuns hagin segellat un pacte d’ajustament al Senat. La formació liderada per Ada Colau ha acordat la retirada total de les seves candidatures a la cambra alta a les circumscripcions de Girona, Lleida i Tarragona, concentrant tot el teixit electoral d’esquerres en la papereta socialista. Com a contrapartida directa, el PSC cedirà als Comuns un senador per designació autonòmica al Parlament de Catalunya un cop es constitueixin les cambres.
Aquesta coalició d’interessos —que evoca l’antiga fórmula de l’Entesa Catalana de Progrés vigent entre el 2000 i el 2011— funciona com una reacció defensiva d’emergència. S’ha activat exactament 24 hores després que el Partit Popular i Vox pactessin una aliança estratègica similar en 23 províncies de l’Estat, mitjançant la qual Alberto Núñez Feijóo sacrifica les llistes dels populars a Girona i Tarragona per cedir el lideratge exclusiu de la dreta espanyola a la formació d’ultradreta de Santiago Abascal.
La maquinària estatal contra la paràlisi sobiranista
El tauler que s’acaba de perfilar deixa al descobert dues maneres radicalment oposades de mesurar els temps polítics. Mentre els grans blocs d’obediència estatal prioritzen la rendibilitat matemàtica del Senat —on el sistema d’elecció majoritari premia les llistes més concentrades—, el sobiranisme català es manté impermeable a la lògica de la unitat d’acció.
| Bloc Polític | Estratègia al Senat per al 29-N | Objectiu Declarat |
| Eix d’Esquerres (PSC – Comuns) | Retirada dels Comuns a Girona, Lleida i Tarragona per unificar el vot en el PSC. | «Barrar el pas a la dreta i l’extrema dreta» i salvaguardar l’autogovern. |
| Eix de Dretes (PP – Vox) | Retirada del PP a Girona i Tarragona; integració d’independents afins en 23 províncies. | Assolir una majoria de 3/5 parts per controlar els nomenaments del TC i el CGPJ. |
| Espai Independentista (ERC, Junts, CUP) | Dispersió absoluta. Llistes separades i confrontació directa per l’hegemonia de l’espai. | Supervivència partidista i disputa del relat propi del bloc. |
Les esquerres apel·len a la «responsabilitat» davant el control institucional
Des del flanc progressista, els portaveus han tancat files en titllar de «moviment absolutament vergonyós» l’aliança entre els populars i l’extrema dreta. La portaveu del PSC, Lluïsa Moret, ha assegurat de forma contundent que l’estratègia de Feijóo suposa «deixar Catalunya en mans de l’extrema dreta» i ha remarcat la paradoxa que el líder del PPC, Alejandro Fernández, «haurà d’agafar la papereta de Vox» per votar a Tarragona.
Per la seva banda, el portaveu dels Comuns al Parlament, David Cid, ha alertat del «risc històric» que suposa la possibilitat que Vox aconsegueixi senadors electes a Catalunya per primera vegada. Tot i que la competició interna entre el PSOE i la confluència del Front Ampli es mantindrà completament oberta a les llistes del Congrés, ambdós partits han conclòs que el perill d’un Senat controlat per una majoria de tres cinquenes parts de la dreta —capaç de blindar de forma unilateral òrgans constitucionals— exigia «parar els peus» a les llistes conservadores amb pragmatisme homogeni.
L’independentisme, «atrinxerat» en una lògica divisiva
Mentre la política d’àmbit estatal s’ordena en dinàmiques de blocs compactes per optimitzar fins a l’últim sufragi a les demarcacions de menys pes demogràfic (on es reparteixen els mateixos 4 senadors que a Barcelona), les formacions independentistes acudeixen a les urnes completament fragmentades. La incapacitat crònica d’ERC, Junts i la CUP per articular un front comú s’interpreta des de diferents altaveus com una vulnerabilitat crítica que els pot abocar a la irrellevància a la cambra alta.
Davant d’aquesta unificació de l’adversari, les reaccions de l’independentisme han estat tímides i disperses. Des d’ERC, formacions com la liderada de manera adjunta per Jordi Albert s’han limitat a desmarcar-se dels moviments de l’esquerra estatal, oferint el seu partit com un «lloc refugi» per als electors desencantats amb els equilibris entre el PSC i els Comuns. Amb tot, la manca d’una estratègia coordinada condemna el vot sobiranista a la dispersió en un sistema electoral dissenyat, precisament, per premiar les aliances majoritàries.
