L’assassinat de Carrero Blanco, també conegut pel seu nom en clau «Operación Ogro», va ser perpetrat pel grup armat ETA el 20 de desembre de 1973 contra l’almirall Luis Carrero Blanco, el llavors president del govern d’Espanya durant la Dictadura franquista. L’assassinat va provocar un profund impacte en la societat espanyola de l’època, ja que suposava el major atac contra el règim franquista des del final de la Guerra civil espanyola el 1939.
La desaparició de Carrero Blanco va tenir nombroses implicacions polítiques, en un moment en què es feia evident la decadència física del dictador i amb això, l’agreujament dels primers signes de descomposició de l’aparell franquista que es venien manifestant en els últims anys. Els sectors més immobilistes del franquisme, el denominat «búnker», van sortir reforçats d’aquest succés i van aconseguir influir en Franco perquè nomenés com a successor de Carrero un membre de la línia dura, Carlos Arias Navarro. Per la seva banda, amb aquest atemptat l’organització terrorista ETA va fer un salt qualitatiu en les seves accions armades i es convertia així en un dels principals actors de l’oposició al Franquisme.
Tot i que les autoritats van iniciar una recerca per aclarir els fets, el cas va quedar arxivat al començament de la Transició i mai es van esclarir del tot les circumstàncies. Els autors de l’atemptat tampoc van arribar a ser jutjats per aquests fets i després de la mort de Franco es beneficiarien de l’amnistia concedida el 1977.
La planificació i execució de l’atemptat va ser relatada pels seus propis perpetradors en un llibre publicat a Hendaia l’any següent amb el títol Operación Ogro. Cómo y por qué ejecutamos a Carrero Blanco. En realitat el llibre va ser escrit per Eva Forest, que va ajudar el comando a realitzar l’atemptat i a escapar, i que ho va omplir de pistes falses –com que el comando havia fugit per Portugal– per protegir els seus autors, que van col·laborar amb ella en la seva redacció a Ziburu (França). Va ser ella qui es va inventar el nom del suposat autor del llibre Julen Aguirre i el de tot l’operatiu: Operación Ogro.
El grup de tres etarres que va perpetrar l’atemptat es va nominar «comando Txikia» pel nom d’un dirigent d’ETA mort a trets per la policia, Eustakio Mendizábal Benito conegut com a Txikia. El comando l’integraven Jesús Zugarramurdi, Kiskur, José Miguel Beñarán, Argala, i Javier Larreategi, Atxulo.
Els preparatius van començar més d’un any abans. Segons els testimoniatges recollits pel periodista Luis R. Aizpeolea, tot va començar amb diversos viatges d’Argala a Madrid el 1972. Hi va entrar en contacte amb Eva Forest, esposa del dramaturg Alfonso Sastre, tots dos dissidents del Partit Comunista d’Espanya. Argila ha dit que va ser Eva Forest que li va proporcionar la valuosa informació que el cotxe de l’almirall Carrero Blanco a primera hora del matí feia sempre el mateix recorregut pels carrers de Madrid. La primera intenció dels caps d’ETA després de conèixer la informació que els va donar Argala va ser segrestar l’almirall Carrero i demanar a canvi l’alliberament dels 150 etarres que es trobaven a la presó. Els primers preparatius van en aquesta direcció –arribaren a construir un zulo en un pis d’Alcorcón que els ha proporcionat Eva Forest on retindrien a l’almirall–, però el nomenament de Carrero Blanco com a president del govern amb el consegüent augment de la seva escorta els obliga a un canvi de plans. Es descarta el segrest i es decideix assassinar Carrero. A principi de novembre, segons Luis R. Aizpeolea, Argala «veu que al número 104 del carrer de Claudio Coello, pel qual circula Carrero tots els dies, es lloga un baix. Va veure de seguida el tipus d’atemptat. Excavar un túnel des de dins fins al centre del carrer i col·locar allí un explosiu que faria saltar Carrero al seu pas. La direcció accepta la proposta. Atxulo es fa passar per escultor per justificar el soroll per excavar el túnel des del baix llogat… aprofitant l’experiència d’Argala, que el 1970 va excavar a la rodalia de la presó de Burgos un altre túnel per tractar d’alliberar als presos etarres».
Al túnel del carrer Claudio Coello de Madrid col·loquen tres càrregues antitanc equivalents a cinquanta quilos de dinamita per fer-les esclatar quan passés el cotxe oficial de l’almirall Carrero Blanco després d’assistir a missa. «A les 8.55 del matí [Carrero Blanco] sortia invariablement del portal del carrer Germans Béquer, on vivia, pujava al seu cotxe oficial, un Dodge Dart negre, enfilava el carrer López de Hoyos en el seu començament, entrava al carrer de Serrano i allí es parava a oir missa a l’església dels jesuïtes. Acabada la missa, de nou al cotxe, doblegava per Juan Bravo, enfilava Claudio Coello, i per Diego de León es dirigia de tornada a la seva casa, al carrer Germans Bécquer, a desdejunar abans d’acudir al seu despatx a la seu de Presidència del Govern, al passeig de la Castellana». El cotxe no estava blindat, a diferència dels quals utilitzava Franco, i només portava un cotxe d’escorta on viatjaven dos policies i el conductor, també policia. Al cotxe de Carrero anava un altre policia al costat del conductor. «Era més un acompanyament de protocol o de cortesia que de seguretat».
L’atemptat estava previst per al dia 18 de desembre però la presència a Madrid del secretari d’Estat nord-americà Henry Kissinger va obligar a ajornar-lo al dia 20, ja que el carrer Claudio Coello està prop de l’ambaixada dels Estats Units, i per tant en aquests dies era previsible que augmentessin les mesures de seguretat en aquesta zona de Madrid. D’altra banda, s’ha especulat sobre com va ser possible que els serveis de l’ambaixada no detectessin la construcció del túnel on els etarres van col·locar els explosius que van provocar la mort de Carrero Blanco, però, com assenyala l’historiador britànic Charles Powell, «no resulta tan sorprenent si es té en compte que per aquelles dates no hi havia una clara percepció d’amenaça terrorista a la capital espanyola».
Atemptat
El matí del 20 de desembre de 1973, com solia fer cada dia abans d’acudir a la seu de la Presidència del Consell de Ministres, Carrero Blanco va anar oir missa a l’església de San Francisco de Borja. Després de la celebració religiosa va tornar al seu cotxe. Quan circulava pel carrer Claudio Coello, al voltant de les 09:27, els membres d’ETA van activar les càrregues explosives al moment en què el vehicle va passar per sobre de la zona, assenyalada amb una pintada vermella sobre la paret. L’explosió, que va acabar a l’instant amb la vida de Carrero Blanco, va ser tan violenta que va obrir un gran cràter en l’asfalt i el cotxe, un Dodge 3700 GT de gairebé 1800 quilos de pes, va volar per l’aire i va caure en el terrat de la Casa Professa annexa a l’església on havia oït missa poc abans. La seva filla Ángeles, que solia acompanyar-lo, no ho va fer aquest dia, la qual cosa va evitar més morts. Posteriorment també van morir els acompanyants que anaven al vehicle al costat de Carrero, l’inspector de Policia José Antonio Bueno Fernández i el conductor del vehicle José Luis Pérez Mogena.
L’etarra Jesús Zugarramurdi, Kiskur, havia donat el senyal a José Miguel Beñarán, Argala, que, enfilat a una escala i camuflat amb una granota d’electricista, detona les càrregues explosives. Kiskur i Argala surten corrent en direcció al carrer contigu de Diego de León on els espera, al volant d’un automòbil, Javier Larreategi, Atxulo. «El cotxe enfila cap a la glorieta de Rubén Darío, i davant de l’Escola de Policia, al carrer de Miguel Ángel, els etarres canvien de vehicle i es dirigeixen al seu refugi al carrer del Hogar d’Alcorcón. Els tres militants d’ETA romandran amagats fins a la fi de mes al refugi d’Alcorcón, del que els traurà el seu contacte a Madrid, Eva Forest. Un camió els traslladarà després a Hondarribia (Guipúscoa). Des d’allí van anar a França després de travessar el riu Bidasoa».
Que es tractés d’un atemptat terrorista era llavors tan inconcebible que els policies que viatjaven en el cotxe d’escorta darrere del de Carrero, i que van resultar ferits a causa dels rebles que van caure sobre el seu vehicle després de l’explosió, només van comunicar per ràdio a la Direcció general de Seguretat: «Hi ha hagut una explosió. Que enviïn un altre cotxe per escortar al president, que el meu està enfonsat». En principi van pensar que el cotxe de Carrero no havia estat afectat per l’explosió, però al no trobar-lo als carrers adjacents, van arribar a pensar que es podia trobar en el fons de l’enorme forat inundat d’aigua que hi havia al centre del carrer. Uns jesuïtes van comunicar que el cotxe es trobava a la terrassa del seu edifici amb tres persones atrapades dins. Els policies segueixen pensant que s’havia tractat d’un accident, d’una explosió de gas, i aquesta és la hipòtesi inicial que sosté el ministre de la Governació Carlos Arias Navarro, però la inspecció que els tècnics que van inspectar el terreny van descartar que es tractés de gas, la qual cosa no deixa una altra opció que l’atemptat terrorista. La hipòtesi de l’explosió de gas va semblar plausible a molta gent, ja que l’any anterior n’hi havia hagut una a Barcelona que havia causat divuit morts, a més d’altres incidents semblants.
Reivindicació de l’atemptat per ETA
A les onze de la nit del mateix dia 20 Ràdio París en el seu informatiu en castellà va informar que ETA acabava d’emetre un comunicat en el qual assumeix l’autoria de l’atemptat, al que qualifica de «justa resposta revolucionària» a les morts de nou membres de l’organització en les mans de la Guàrdia Civil. Hi van afegir que constitueix «un avanç en la lluita contra l’opressió nacional, pel socialisme a Euskadi i per la llibertat de tots els explotats i oprimits dins de l’Estat espanyol».
L’objectiu de l’atemptat, segons indicava el comunicat, era també intensificar les divisions llavors existents en el si del règim franquista entre els «aperturistes» i els «puristes». Segons declaracions posteriors d’un dels membres del Comando Txikia, Carrero Blanco era «una peça fonamental» i «insubstituïble» del règim i representava al «franquisme pur»:
| « | L’execució en si tenia un abast i uns objectius claríssims. A partir de 1951 Carrero va ocupar pràcticament la prefectura del Govern en el Règim. Carrero simbolitzava millor que ningú la figura del «franquisme pur». D’altra banda, va arribar a ser insubstituïble per la seva experiència i capacitat de maniobra i perquè ningú aconseguia com ell mantenir l’equilibri intern del franquisme […]. | » |
El cap del govern basc a l’exili, Jesús María de Leizaola, després de conèixer el comunicat va declarar a París que no creia que «darrere de l’atemptat es trobi una facció d’ETA» i que estava convençut que el «comunicat és fals», la qual cosa va obligar ETA a emetre un segon comunicat reafirmant la seva autoria. Uns dies més tard ETA va convocar una roda de premsa clandestina en algun lloc del sud de França en la qual un encaputxat va explicar en basc la planificació i objectius de l’atemptat mentre un altre encaputxat va traduir el que deia al francès.
Font: Viquipèdia
