ACN Los Angeles – Montse Ribé i David Martí tornaran al Dolby Theater de Los Angeles com a nominats a un Oscar 17 anys després de fer-ho per primer cop. Si el 2007 va ser ‘El laberinto del fauno’ el film que els va permetre recollir l’estatueta daurada i els va catapultar fins a la primera línia de la indústria cinematogràfica mundial, aquest diumenge poden repetir l’experiència gràcies a la feina “invisible”, “progressiva” i “realista” a ‘La societat de la neu’. En essència, se senten iguals que quan van ser seleccionats a Hollywood per primer cop i mantenen l’aposta per projectes de totes dimensions, dels més ambiciosos als més petits. “Ens prenem la feina amb la mateixa il·lusió”, defensen en una entrevista amb l’ACN des de Los Angeles.
Alliberats de pressió, no es veuen com a favorits a la categoria de millor maquillatge i perruqueria, on competeixen juntament amb Ana López-Puigcerver amb grans produccions com ‘Maestro’, ‘Oppenheimer’, ‘Pobres criaturas’ i ‘Golda’. “Seria al·lucinant, no m’ho acabaria de creure”, diu amb un somriure Martí.
El que sí que tenen clar és que reaccionarien abans en cas que es repetís una crisi d’encàrrecs com la que van viure després del primer Oscar, quan tothom va pensar-se que el seu catxet havia pujat i que els seus serveis haurien assolit preus prohibitius per a molts projectes petits pels que encara treballen. “Tenim experiència i no reaccionaríem tan tard”, asseguren tots dos. Alhora, també creuen que la visibilitat del primer oscar va ser petita respecte l’actual, en què tot és “molt més gran”: “s’ha multiplicat per mil”.
<strong>Una nominació per a una feina “invisible”</strong>
Preguntats per l’ACN pel secret de la seva feina, Montse Ribé creu que rau en el fet que la història sigui “realista” i que l’espectador no es plantegi que allò que veu és “fictici”. “Sempre ens basem en allò real, que a vegades no t’ho acabes de creure i ho has d’ajustar. En ‘La societat de la neu’ això no va caldre”, recorden.
Alhora, i a diferència de l’experiència a ‘El laberinto del fauno’, estan convençuts que el fet que el càsting del film fos tan gran fa que tothom sigui “important” i que la feina de maquillatge i perruqueria hagi de “progressiva”, “invisible” i “molt real” a ulls de l’espectador.
