Avui fa exactament nou anys que el Parlament de Catalunya va aprovar una Declaració d’Independència que va néixer morta, sepultada instantàniament sota la catifa dels despatxos oficials. Des de llavors, el balanç és demolidor: nou anys llançats directament a la paperera de la història pel processisme, convertits en un autèntic suïcidi assistit de l’establishment. Mentrestant, l’espanyolisme més desacomplexat ha anat «a per totes», ocupant de dalt a baix les institucions catalanes davant la passivitat d’uns líders més ocupats a destruir-se entre ells que a plantar cara a l’Estat.
El panorama actual és el d’una guerra civil sagnant i caïnita dins l’independentisme. El triumvirat clàssic viu en un laberint de desorientació absoluta:
- ERC i Junts continuen atrapats en les seves lluites intestines pel control del relat buit, firmant xecs en blanc a canvi de molles que l’Estat incompleix sistemàticament.
- La CUP, diluïda en debats interns i refundacions permanents, ha perdut la capacitat de sacsejar el tauler polític.
Mentre les tres sigles històriques naufraguen perdudes, el carrer ha vist néixer nous actors que es queden a les portes del sistema o que directament s’auto flagel·len en la seva pròpia impotència tàctica. És el cas d’Aliança Catalana, una formació que s’omple la boca de retòrica hiperventilada i unilateralitat, però que a l’hora de la veritat demostra les mateixes febleses que critica: no gosen ni presentar-se a les eleccions espanyoles per anar a fer política contundent a Madrid. Prefereixen el confort de la trinxera local i l’agitació digital abans que rebre els cops del combat real a camp obert.
Nou anys després, la veritat és implacable. Fora de les nòmines i de les cadires oficials fa molt de fred, i el processisme ha preferit la comoditat de viure del record d’un Primer d’Octubre que ja no saben com gestionar. Un autèntic desert polític on els únics que avancen són aquells que tenien com a objectiu, precisament, liquidar la victòria de fa nou anys.
