L’establishment econòmic i polític aprofita el desgast de l’exili per desactivar el procés, aïllar Aliança Catalana i bastir un front d’ordre liderat pel PSC i un Junts domesticat.
Els passadissos del poder a Barcelona i Madrid no fan vacances, i l’estratègia fa mesos que es cuina a foc lent. Aprofitant el llarg i complex escenari d’exili del president Carles Puigdemont —que manté el partit en una permanent tensió excepcionalista—, els poders econòmics, velles glòries polítiques i l’actual direcció del PSC han engegat una maquinària de precisió: transformar Junts per Catalunya en la Convergència i Unió (CiU) del segle XXI.
L’objectiu final no és cap altre que certificar la mort definitiva del Procés unilateral i estabilitzar la governabilitat de Catalunya sota l’eix de l’ordre, el pragmatisme i la gestió autonòmica.
- El retorn de la vella guàrdia i el flirteig patronal
La pressió no arriba només des de fora, sinó especialment des de dins i des de la rereguarda. Figures de pes de l’antic espai convergent, com l’expresident Artur Mas o l’exconseller Felip Puig, han multiplicat les seves aparicions i declaracions públiques. El missatge és clar: cal abandonar la retòrica de la confrontació, tocar de peus a terra i recuperar l’esperit del “peix al cove” i de la centralitat centralitzada en l’economia.
Aquest relat sintonitza perfectament amb les demandes de les grans patronals (Foment del Treball, Cercle d’Economia), que demanen a crits un Junts previsible, soci de l’estabilitat fiscal i allunyat de sotracs institucionals.
- El PSC i la geometria de la «Sociovergència»
Des de l’Ajuntament de Barcelona fins al Palau de la Generalitat, el PSC de Salvador Illa veu en aquesta mutació de Junts la peça clau per tancar el cercle. Davant d’un bloc d’esquerres clarament desgastat, els socialistes saben que el tripartit d’esquerres tradicional pot no ser una opció aritmètica o política sostenible a llarg termini.
La gran aposta de futur de l’establishment és la sociovergència: una gran coalició —formal o informal— entre el PSC i un Junts administrat i desbravat. Aquesta aliança d’ordre no només garantiria la pau autonòmica, sinó que blindaria les grans infraestructures i projectes econòmics compartits per ambdós aparells.
- El mur de contenció contra Aliança Catalana (AC)
Un altre factor accelera aquesta operació: el creixement electoral i discursiu d’Aliança Catalana. L’auge de la formació de Sílvia Orriols amenaça de capitalitzar el vot independentista més indignat i radicalitzat, especialment el que se sent defraudat pels partits tradicionals.
Davant d’aquest escenari, les elits polítiques de Barcelona necessiten un Junts fort en l’àmbit de la gestió d’ordre, la seguretat i la centralitat per fer de dic de contenció i evitar que la dreta independentista populista esclati definitivament.
- Esquerra Republicana com a crossa necessària
En aquesta equació, el que quedi d’una ERC fragmentada i en plena crisi d’identitat post-tripartit jugaria un paper de complement textual. Si la sociovergència pura genera massa anticossos en les bases de Junts, un “tripartit d’ordre” (PSC, Junts i el sector moderat d’ERC) seria la fórmula perfecta per donar cobertura de país a un Govern destinat, essencialment, a girar full.
El pols està fet. Amb Puigdemont encara condicionat per la persecució judicial i el laberint de l’amnistia, l’establishment accelera el pas per lligar en curt el futur de Junts abans que el president pugui reorganitzar les files. La batalla entre la legitimitat de l’exili i el pragmatisme dels despatxos de Barcelona viurà en els vinents mesos el seu capítol definitiu.
- La darrera cruïlla de Puigdemont: front ampli o jubilació forçosa
En aquest tauler d’escacs, el futur polític de Carles Puigdemont penja d’un fil i d’una sola decisió estratègica. L’exiliat de Waterloo es troba davant d’una cruïlla inevitable: o llança un contraatac fulminant per aglutinar un front ampli independentista —capaç de trencar les costures de la vella Convergència i plantar cara a l’ofensiva de l’establishment— o acceptarà, per acció o per omissió, el destí que les forces d’ordre li han reservat. Per a les elits barcelonines i madrilenyes, l’escenari ideal passa per convertir la figura del president en una icona de museu, un referent moral buit de poder real. Si Puigdemont no aconsegueix mobilitzar les bases descontentes i subvertir la refundació pragmàtica del seu partit, el corrent de fons de la sociovergència acabarà per jubilar-lo políticament, tancant definitivament l’etapa de la confrontació institucional.
