Escrit adreçat als membres del consell d’administració de la CCMA, Rosa Romà (Presidenta) i Lluís Noguera nomenats per ERC i Àngels Ponsa (Vicepresidenta) i Josep Riera i Font nomenats per Junts
Quatre contra tres. Aquesta és la realitat matemàtica del Consell de la Corporació. Quatre representants que diuen defensar la nació contra tres enviats del carrer Nicaragua. I malgrat aquesta superioritat numèrica, el resultat és una humiliació diària: la CCMA ha deixat de ser el pal de paller de la catalanitat per esdevenir una trista sucursal del “regionalisme amable” que el PSC imposa des de la Generalitat.
Ja n’hi ha prou de mitges tintes. El paper d’ERC i Junts a la Corporació no és només “trist”, és una traïció en tota regla al mandat dels qui encara creuen que TV3 i Catalunya Ràdio han de ser eines de construcció nacional. Tenen la majoria, tenen els vots, però els falta el que és essencial: la voluntat d’exercir el poder. S’han convertit en titelles d’un Salvador Illa que, sense moure un dit, ha aconseguit que els nostres mitjans públics semblin una versió amb barretina de la 1 de TVE.
El silenci dels xais independentistes
És insultant veure com Rosa Romà i la resta de consellers de quota independentista assisteixen muts a la desnacionalització dels continguts. Mentre la llengua retrocedeix a les escaletes i el relat polític es tenyeix d’un constitucionalisme ranci, ells es dediquen a fer de comptables de la rendició. Què fan asseguts en aquelles butaques si no és per plantar cara? Com és possible que el PSC governi l’ens amb una minoria de consellers? La resposta és clara: perquè els representants de l’independentisme s’han perdut per la tranquil·litat d’un despatx i un sou públic.
La mort per “desinflamació”
Sota el cinisme de la “modernització” i la plataforma 3Cat, el que s’amaga és una lobotomia nacional finançada amb els nostres impostos. Han comprat el relat de la “desinflamació” a canvi de buidar de contingut polític qualsevol programa que gosi qüestionar l’estat de les coses. ERC i Junts han permès que els socialistes posin la pota en la tria de directors i en la línia editorial, fins al punt que avui és impossible distingir la línia informativa de la Corporació de la que dicta el govern central.
Mestres de la renúncia
No són consellers, són liquidadors. Han decidit que per no molestar l’amo és millor fer-se invisibles. Han passat de ser l’avantguarda de la llibertat d’expressió a ser els censors de la nostra pròpia ambició nacional. Si teniu la majoria i deixeu que el PSC dicti la sentència de mort del caràcter nacional de la Corporació, per què no teniu la decència de marxar?
La història els recordarà com els que van tenir l’última oportunitat de salvar els mitjans públics de la castellanització i la irrellevància, i van preferir l’autonomia de la gàbia. El PSC no ha guanyat la CCMA: ERC i Junts l’hi han regalat en safata de plata.
L’aparador de la rendició: d’Ustrell a un TN de cartó pedra
Aquesta majoria independentista de fireta no només és responsable del que es diu als despatxos, sinó del que ens escup la pantalla cada dia. El màxim exponent d’aquesta deriva és el model Ustrell: un entreteniment buit, despolititzat i marcadament “espanyolitzat” que busca més la complicitat amb el famoseig madrileny que no pas l’excel·lència periodística que s’espera d’una televisió nacional. Han convertit la joia de la corona en un magazín de província on el debat profund ha estat substituït pel somriure complaent cap al sistema.
I què dir dels Telenotícies? Sota la batuta d’un PSC que mana a l’ombra, els serveis informatius han adoptat una visió del món absolutament subsidiària de Madrid. Els problemes de Catalunya es miren amb les ulleres de la delegació del govern espanyol: s’amaga el conflicte, es suavitza l’espoli i es ven una arcàdia feliç que només existeix en la propaganda oficial. Ja no ens expliquen què li passa al país, ens expliquen què vol el sistema que pensem sobre el país.
El cor dels “opinadors del règim”
La cirereta del pastís és la nòmina de tertulians i opinadors. Les taules de debat de la CCMA han esdevingut un refugi de veus grises, gent del sistema sense cap mena de capacitat crítica, dedicats a aplaudir l’estabilitat de la gàbia. S’ha purgat qualsevol indici de dissidència real o de pensament nacionalment desacomplexat per substituir-lo per un exèrcit de “professionals del consens” que repeteixen, com lloros, el catecisme del PSC i els interessos de l’Íbex-35.
ERC i Junts seuen al Consell de Govern mentre veuen com l’ànima de TV3 i Catalunya Ràdio es podreix. Tenen la majoria, però han permès que l’esperit crític s’exiliï de la ràdio i la televisió públiques. Estan finançant, amb el nostre silenci i els seus vots, la conversió de la Corporació en un pur decorat regional sense pols ni vida.
