A l’entrevista, Isabel-Clara Simó deixa clar que escriure en català és també una militància: “Si tu tries el català, has de tenir molt clar que diguin el què diguin tu ets un escriptor de segona. És injust però és així. Ets un ciutadà de segona i inferior als altres. Però vostès tenen tots els seus drets lingüístics, i jo no tinc els meus. Una persona que és de cinquena categoria en la literatura espanyola, li doneu programes de televisió i li doneu portades, i escriptors que funcionen a Catalunya, no tenen ni les engrunes”.
Isabel-Clara Simó i Monllor va néixer a Alcoi, el 4 d’abril de 1943. És llicenciada en Filosofia a la Universitat de València, on va conèixer els primers grups nacionalistes que, sota el mestratge de Joan Fuster, anaven descobrint el seu propi país. Es va dedicar a l’ensenyament a Bunyol (Altiplà de Requena) i a Figueres (Alt Empordà). En el 1968 es va casar amb Xavier Dalfó, fundador de Canigó, revista que, després de diversos expedients, escorcolls domiciliaris, detencions, judicis i lluita per tirar endavant la publicació, va haver de tancar. A l’any 1973 s’instal·la a Barcelona, exerceix de professora a l’Institut Sant Josep de Calassanç i més tard passa a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra. Mentrestant, es va doctorar en Filologia Romànica.
És autora de diversos reculls de narracions, entre els quals destaquen És quan miro que hi veig clar (1979), premi Víctor Català; Històries perverses (1992), guardonat amb el premi Crítica Serra d’Or 1993. Destaquen, a més a més les novel·les T’estimo Marta (1986); Els ulls de Clídice (1990); La salvatge (1993); El Mossèn (1994); La innocent (1995); El professor de música (1998); i T’imagines la vida sense ell? (2000).També ha escrit novel·les per a joves: com Raquel (1992), Joel (1996), De nom, Emili (1998) i la narració per a infants, En Jordi i la sargantana (2000). Les seves obres han estat traduïdes a l’alemany, anglès, basc, castellà, francès, gallec, italià, neerlandès, suec.
