[Ressenya] EN BUSCA DE LOS DISCOS PERDIDOS

Eric Spitznagel
 
Traducció d’ Héctor Castells
 
Editorial Contra
Barcelona, 2017
300 pàgines
19,90 €
 
Deu ser difícil explicar la passió per la música a qui no té passió per la música. Són aquelles regles misterioses que fan estimar els vinils, navegar per un mar de músiques d’un autor a un grup, d’un estil a un encreuament. De Liverpool a Nova York, dels Balcans a Louisiana.
 
La música no té, certament, regles objectives. Uns tema ens agrada o no, i no sabem perquè. Un disc, una cançó o un grup ens poden marca la vida. I quan sentim una cançó en un lloc insospitat, al nostre cervell s’encenen els llums del records.
 
La vinilmania no és una malaltia reconeguda oficialment. Però ha estat àmpliament estudiada. Nick Hornby va escriure a Alta fidelitat la passió per la música, el col·leccionisme, les llistes estrafolàries i la vida desordenada de Rob Fleming i els seus amics. Allò podia ser una història de ficció, tot i que alguns estem convençuts que la cosa era tan real com la vida mateixa.
 
Com real és l’aventura que Eric Spitznagel ens explica a En busca de los discos perdidos, que per si algú es perd porta el subtítol d’ Old records never die.
 
A la recerca dels discos perduts
 
El periodista americà Eric Spitznagel va arribar a tenir una importantíssima col·lecció de discos de vinil amb uns quants milers d’exemplars, de la que, per motius de la vida, es va anar desprenent amb el pas dels anys. Però va arribar un moment, casat i amb un fill, amb la crisi dels quaranta i amb la sempre precària feina de periodista freelance, que va decidir recuperar  la col·lecció que havia creat des de ben petit, quan va rebre els discos del seu germà gran i en va anar afegint al llarg de la vida.
 
Però no es tractava de recuperar exemplars d’aquells discos, ni tant sols en format CD. Ell volia recuperar exactament els mateixos discos que una vegada van ser seus. Els discos tenien anotacions, els telèfon d’alguna antiga xicota, recordava com l’agulla saltava en un moment determinar d’una cançó, o havien servir com a amagatall de fulles de marihuana i la carpeta feia aquella olor característica. Així que va dedicar-se a fer recerca de detectiu per a recuperar en botigues de segona mà, fires i altres col·leccionistes aquells exemplars que una vegada van ser seus.
 
La cosa té, evidentment, un punt de surrealisme i al llarg de llibre se succeeixen els capítols hilarants i alguns de més sentimentals. Però a qui li agrada la música i els vinils se sentirà especialment identificat, perquè aquells discos, com els que buscava Spitznagel, com els llibres, ens acompanyen al llarg de la vida i ens recorden moments, persones o emocions.
 
A En busca de los discos perdidos també hi ha molta música, clar, que és la base de tot. I un pròleg de Jeff Tweedy, de Wilco . No us el perdeu, és un llibre meravellós i divertit.
 
Ramon Moreno
@RamonMoreno1967