10. Les amistats –presumptament– corruptes dels reis d’Espanya (9 de març): el particular ‘Luis se fuerte’ de la reina Letizia a l’empresari Javier López Madrid es va fer famós amb el seu “compi yogui”.
9. El membre del govern espanyol vinculat al franquisme, l’Opus Dei, l’aristocràcia, el CNI i el neonazisme (7 de març): amb la reedició del govern del PP, Rajoy va moure fitxes i va situar el ministre d’Educació, Íñigo Méndez de Vigo, com a nou portaveu de l’executiu. Ara bé, no va explicar les connexions familiars amb la flor i nata de la ‘caspa’ espanyola.
8. L’‘arxivilipendiat’ madrileny independentista (30 de juny): només quatre dies després de la nova victòria del PP en les segones eleccions espanyoles, el ciutadà madrileny Luisma López deia per Twitter que els catalans havien de lluitar per la independència tenint en compte la “vergonya d’aquesta Espanya d’avui”. Els insults de l’espanyolisme no es van fer esperar.
7. Els convidats inesperats a la conferència de Mas a Madrid (19 d’octubre): uns dies després que Carles Puigdemont expliqués el ‘o referèndum o referèndum’ a Madrid, Artur Mas també va fer una conferència a la capital espanyola. Com en el cas de l’actual president català, cap representant del PP o del govern Rajoy hi va assistir. Ara bé, setze ambaixadors d’arreu del món no s’ho van perdre.
6. Podria quedar Espanya fora de la UE en cas d’independència catalana? (23 de desembre): l’experta en dret internacional Ana Stanic deia en una entrevista a directe!cat que Catalunya ha de vendre a la comunitat internacional que la seva secessió suposarà la dissolució d’Espanya. Si el món així ho interpreta, el que quedi de l’Estat i la Catalunya independent estaran en la mateixa posició: cap dels dos nous actors tindrà garantida la permanència a la UE.
5. Inés Arrimadas queda en evidència després de la intoxicació de l’any (28 d’octubre): la cap de l’oposició al Parlament, Inés Arrimadas, incendiava la política catalana dient que “porto escorta, perquè sabem què passa” l’octubre passat. Ara bé, el departament d’Interior la deixava en total fora de joc el dia següent.
4. El preu de l’abstenció del PSOE (13 d’octubre): la notícia de l’any a nivell estatal és l’abstenció del PSOE que donava la presidència d’Espanya de nou a Rajoy, prèvia defenestració del secretari general Pedro Sánchez i trencament socialista. La instigadora de la maniobra va ser Susana Díaz, però –presumptament– a canvi de què ho va fer?
3. La internacionalització de la llengua catalana en un escenari únic (22 d’agost): el procés sobiranista del país i la llengua pròpia del país malden per treure el cap a l’escena internacional, i en ple mes d’agost el català va aparèixer sobtadament a una de les cerimònies amb més ressò mundial.
2. L’alcalde de la CUP que va qüestionar la direcció en el moment més crític (7 de gener): els primers dies d’aquest any van ser els més fràgils pel procés, a pocs dies del deadline per investir un president de la Generalitat. I la carta de l’alcalde cupaire de Viladamat criticant de manera molt contundent la direcció del partit per portar el país al límit d’uns nous comicis va portar la situació encara més al límit.
1. De debò l’assemblea de la CUP va quedar en empat? (8 de gener): de tots els episodis inversemblants que el procés independentista ha generat, el més surrealista es va produir a les acaballes de 2015, amb l’assemblea de l’empat de la CUP sobre Artur Mas. Les conseqüències, però, es van allargar fins als primers dies de 2016, i les sospites sobre aquell casual 1.515 a 1.515 també van continuar. Una investigació exclusiva de directe!cat també posava en dubte l’acte polític que havia de decidir el rumb del país i que va acabar no decidint res.
