Mor l’escriptor barceloní Juan Goytisolo als 86 anys a Marràqueix

Va guanyar el Premi Cervantes el 2014 i és autor d'una extensa obra que comprèn novel·les, contes, llibres de viatges, poesia i assaigs
 
(ACN)- L'escriptor barceloní Juan Goytisolo ha mort aquesta passada matinada als 86 anys a Marràqueix, on residia de feia anys, segons ha confirmat l'agència literària Carmen Balcells citant fonts de l'ambaixada espanyola al Marroc. Nascut el 1931 a Barcelona, Goytisolo és autor d'una extensa obra que comprèn novel·les, contes, llibres de viatges, poesia, assaigs i articles periodístics (de fet, era col·laborador del diari El País).
 
Alguns crítics el consideren el millor novel·lista espanyol viu de començaments del segle XXI gràcies a obres com Campos de Níjar, Señas de identidad, Coto vedado o Makbara. El 2008 el Ministeri de Cultura va atorgar-li el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles en reconeixement a la seva trajectòria i el 2014 va rebre el Premi Cervantes. Era germà dels també escriptors José Agustín Goytisolo (1928-1999) i Luis Goytisolo (1935).
 
Provinent d'una petita família burgesa, Juan Goytisolo era un antifranquista declarat. Amb només set anys, va perdre la mare com a conseqüència d'un bombardeig sobre Barcelona per part de l'aviació franquista. Va estudiar als jesuïtes de Sarrià i al col·legi de la Bonanova i al 1948 va entrar a estudiar dret a la universitat a Barcelona perquè volia entrar a la carrera diplomàtica. Va ser a la universitat, però, on va descobrir la literatura contemporània i on va constatar també el seu ateisme.
 
Després de fer part del servei militar a Mataró, va tenir ocasió de viatjar a París on finalment s'hi instal·là, al 1956, treballant d'assessor literari a l'editorial Gallimard. Va ser a finals dels seixanta quan va començar a incorporar la seva obra la seva fascinació pel món àrab, especialment als seus assajos. Al 2012 declarava que deixava definitivament el gènere narratiu: “Ja no tinc res a dir i és millor que calli”, afirmava.
 
Al llarg de la seva vida, ha impartit classe a diverses universitats americanes i també escrivia al diari El País, on va arribar a ser corresponsal de guerra als conflictes de Bòsnia i Txetxènia. Un dels moments destacats de la seva carrera va ser quan va ser guardonat amb el Premi Cervantes.
 
Escriptor “indignat” i “antinacionalista”
 
Goytisolo recollia la màxima distinció literària de les lletres espanyoles (premi que atorga el Ministeri de Cultura i que està dotat amb 125.000 euros), el dia de Sant Jordi del 2015. El jurat el guardó reconeixia de l'escriptor barceloní “la seva capacitat d'indagar en el llenguatge i les seves propostes estilístiques complexes, desenvolupades en diversos gèneres literaris”. També en destacava “la seva voluntat d'integrar a les dues ribes, a la tradició heterodoxa espanyola i a la seva aposta permanent pel diàleg intercultural”.
 
El seu discurs va ser breu i de marcat caràcter social, on va fer una crida a no resignar-se davant la injustícia. Agafant de referència el personatge més important creat per Miguel de Cervantes, el Quixot, Goytisolo se l'imaginava com un “antiheroi combatent contra el desallotjament dels desnonats, contra els corruptes de l'enginyeria financera o bé, travessant l'Estret de Gibraltar, al peu de les tanques de Ceuta i Melilla com si fossin castells embruixats”. El guardonat tampoc passava per alt el fet que “més del 20% dels nens de la nostra 'marca Espanya' viuen a dia d'avui sota el llindar de la pobresa”.
 
Però van ser una declaracions fetes dos dies abans sobre la relació Catalunya-Espanya (en el decurs en una roda de premsa a la Biblioteca Nacional espanyola), les que més polseguera mediàtica van aixecar. “Jo estic en contra de tots els nacionalismes”, subratllava, tot afegint que era “un disbarat convertir la guerra de successió entre Àustries i Borbons en una guerra entre Catalunya i Espanya”. “S'agafen determinats elements i se'n rebutgen d'altres”, indicava en la seva argumentació. Unes declaracions on també remarcava l'emergència de partits com Podemos i Ciutadans i on va criticar amb contundència el “nucli dur” del Partit Popular, assegurant que es trobava “aferrat als cànons del nacional-catolicisme”.