L’investigador, nascut el 2 d’agost del 1922, va iniciar-se en l’etologia i l’antropologia per la via autodidacta durant la seva estada a Guinea Equatorial, on va arribar el 1940 fugint de la misèria que havia propiciat la Guerra Civil espanyola i on va trobar feina com a capatàs en plantacions de cacau fins que el 1958 va ser contractat pel Zoo de Barcelona com a conservador del nou Centre d’Adaptació i Recerca d’Ikunde, a Bata (Guinea Equatorial).
Sabater Pi es va sentir fascinat pels africans i per Guinea, un país ‘verge’ i sense europeus, on s’hi va passar trenta anys estudiant els costums i el comportament dels indígenes, així com diferents espècies d’animals poc conegudes en aquella època.
També es va sentir atret pels goril·les i ximpanzés, sobretot perquè els indígenes tractaven molt malament aquestes dues espècies. La carn de goril·la era i és molt apreciada entre la gent de Guinea, motiu pel qual són caçats indiscriminadament. És per això que, durant una recent entrevista a l’ACN, el primatòleg va alertar de que ambdues espècies poden desaparèixer en cinquanta anys.
El científic català se sentia especialment orgullós d’haver descobert que els goril·les i els ximpanzés també construeixen eines. Sabater Pi explicava que fan bastons per a caçar termites i filaments per agafar formigues, i coneixen plantes medicinals. Un descobriment que acosten els humans als goril·les i demostra que ‘són molt pròxims’.
El primatòleg també va descobrir que ximpanzés i goril·les fabricaven nius per dormir o llocs per pernoctar durant el dia. També assegurava que aquests animals són absolutament pacífics, i que només ataquen si se’ls ha atacat abans.
A més d’estudiar als ximpanzés de les muntanyes d’Okorobikó, Sabater Pi va descobrir la granota gegant de les cascades del riu Mbia i va poder caçar una estranya espècie d’ocell indicador de la mel.
El primatòleg va tornar a Barcelona el 1969, coincidint amb la independència de Guinea Equatorial, i va començar a treballar com a conservador del departament de primats i del terrari del Zoo. Tres anys després, amb una beca de National Geographic Society, va continuar els seus estudis sobre els primats de Ruanda, el ‘goril·les de la muntanya’, amb la zoòloga Dian Fossey.
El 1976 es va incorporar al Departament de Psicologia de la UB, introduint per primer cop a l’Estat l’assignatura d’etologia, i va obtenir la plaça de catedràtic el 1987. Després de la seva jubilació, va ser nomenat professor emèrit i va seguir impartint conferències, participant en debats i publicant llibres i articles.
D’altra banda, va cedir la seva obra i el seu fons documental a la col·lecció que duu el seu nom i que es troba al Parc Científic de Barcelona. Es tracta de 5.500 manuscrits, 2.000 dibuixos, 4.500 fotografies i 1.500 diapositives, així com eines dels ximpanzés recopilades durant la seva etapa a Guinea Equatorial.
El Floquet de Neu
El Floquet de Neu era gairebé un nadó quan uns caçadors van matar la seva mare i tota la seva família. Jordi Sabater Pi el va treure de la selva i el va portar al Zoo de Barcelona. El primatòleg català seria conegut des d’aquell moment com l’home que va portar l’únic goril·la albí del món a Catalunya, fet que el molestava perquè aquell cas va ser només una ‘anècdota’ en la seva carrera.
Tot i així, afirmava que va fer una ‘bona obra’ perquè molt probablement el Floquet de Neu hauria mort si ningú l’hagués trobat. Malgrat tot, assegura que el goril·la no va acabar de tenir una bona vida, perquè sempre va viure en una gàbia. Sabater Pi no creu en els zoològics perquè considera que són ‘presons’.
Tot i això, assegura amb vehemència que el Floquet hauria d’haver estat dissecat ‘i ben dissecat’ perquè la gent el continuaria anant a veure al Zoo. ‘Crec que el van mal aprofitar’, assegurava, perquè és ‘molt difícil’ que es pugui trobar de nou un exemplar semblant perquè ‘els goril·les s’estan extingint’ de manera alarmant.
