Escoltar Alfred Bosch mai no defrauda. El candidat republicà a l’alcaldia de Barcelona és un tipus que transmet seguretat i confiança, d’una gran solidesa intel·lectual, amb les idees molt clares.
Val a dir que el seu paper al capdavant del republicanisme en l’ajuntament de Barcelona no ha estat gens fàcil. En l’arena de la política municipal quan no és governa, un té ben poques possibilitats de fer-se visible, de situar les seves propostes en el debat públic. Bosch se n’ha sortit sense necessitat de recórrer a una oposició efectista o d’oportunitat, sense caure tampoc en la temptació del tacticisme per interessos de partit.
Dijous passat a la Sala del Rellotge de l’Escola Industrial de Barcelona, Bosch, va desplegar les raons que l’impulsaven a lluitar per la capital del país en uns moments extraordinàriament complicats, marcats per la repressió brutal de l’Estat contra l’independentisme. Ho va fer sense acritud, posant de manifest que no estava allà per a fer cap retret però això no li va impedir fer una radiografia de la situació nítida.
En una clara al·lusió a la proposta de Jordi Graupera, Bosch, va renúncia al projecte d’ERC en favor de cap front polític sense negar, però, la necessària col·laboració entre totes les forces republicanes per a fer front als reptes polítics més immediats. Tot plegat, Bosch va reivindicar la fórmula Barcelona, que no és cap altra que la de suma del talent i la col·laboració. Una recepta, va recordar, sense la qual la ciutat no ha funcionat i que Ada Colau no ha sabut fer seva durant aquestes anys decebent milers de ciutadans que li van fer confiança just quan la crisis econòmica triturava les expectatives de benestar de tantíssima gent.
Certament, a hores d’ara, la ciutat sembla que hagi caigut en una espècie de somnolència, totalment mancada del lideratge polític necessari. Colau sembla desapareguda, literalment atrinxerada darrere de les seves propostes polítiques convertides gairebé en dogma de fe, incapaç d’establir complicitats. Alguns dels seus col·laboradors més sòlids, com Jaume Asens, semblen més allunyats que mai de l’alcaldessa. Sense Pisarello a molts barcelonins els costaria reconèixer l’existència d’un govern municipal.
Altrament, com va assenyalar el candidat d’ERC, el govern no ha sabut fer front als reptes principals com el problema d’habitatge, o el del turisme massiu. No ha estat tampoc gens eficient en el desenvolupament de polítiques bàsiques com les de mobilitat o de promoció econòmica.
Bosch té projecte i el defensar amb convicció. Projecte per a resoldre el problema de l’habitatge mitjançant un gran pacte que permetés la construcció pública o projecte per a millorar les condicions de vida dels barcelonins amb propostes com la gratuïtat de les escoles bressol.
Havia vingut, va dir, no per a fer promeses sinó per a proposar reptes, per a encapçalar la defensa de la ciutat i no permetre que ningú li fes mal a cap dels seus barris, dels seus ciutadans.
En un moment tan complicat per a Barcelona i per a Catalunya, algú amb el perfil de Bosch, dialogant i alhora capaç de defensar amb fermesa les seves idees, és una oportunitat. No ho tindrà gens fàcil. Hi ha perills enormes com la possible atomització del vot republicà o l’emergència d’un bloc polític i social reaccionari en la Barcelona de les classes populars que podria desestabilitzar enormement la ciutat. Tampoc són els millors moments per al seu partit que hostilitzat sense descans per l’Estat, amb alguns dels seus principals dirigents en presó o a l’exili o judicialment amenaçats, necessita ara més que mai un reforç del seu lideratge intern.
Com sigui, el candidat d’ERC no sembla gens atemorit ni cansat. Malgrat tot, encara té marge i possibilitats. Tot dependrà de les sinergies que sigui capaç de generar sobretot en la complexa societat civil de la ciutat.
Francesc Viadel
