En l’article anterior em feia ressò de la polèmica existent entorn a la creació d’embrions mitjantçant transferència nuclear per a obtenir cèl·lules mare amb finalitats terapèutiques.
Aquest debat ètic ha motivat estudis científics que intenten obtenir cèl·lules mare mitjantçant altres tècniques que no impliquin la creació d’embrions.
Recentment, un equip d’investigadors nord-americans i japonesos, liderats pel Dr. Shinya Yamanaka, han aconseguit la diferenciació en cèl·lules nervioses a partir d’un cultiu de cel·lules pluripotencials. La principal diferència radica en el fet que aquestes cèl·lules capaces de diferenciar-se en altres teixits provenen de cèl·lules de la pell. La desdiferenciació de cèl·lules epitelials en pluripotencials s’aconsegueix amb tècniques que modulen la expressió gènica i que es basen en la utilització de virus inactivats per tal de interferir en el genoma de les cèl·lules i inactivar la expressió dels gens que han portat a que es convertissin en cèl·lules epitelials, de manera que es reverteixi el procés.
Aquesta tècnica s’ha anomenat desdiferenciació o inducció de pluripotencialitat. El seu propi nom ja ens indica una de les seves teòriques limitacions: és possible que a partir de cèl·lules desdiferenciades (pluripotencials) es puguin obtenir diferents tipus cel·lulars, però segurament no es podrien obtenir tots els tipus cel·lulars, com probablement succeïria en treballar amb cèl·lules mare d’orígen embrionari. (Totipotencials)
Tot i això, aquest no és el prinicipal problema: a l’induïr la desdiferenciació de les cèl·lules estem implicant els gens relacionats amb el cicle cel·lular, el funcionament dels quals desconeixem i que se sap que estan implicats en processos cancerígens.
Per altre banda, la utilització de virus inactivats per tal de incidir en el genoma és una tècnica experimental, que si bé fa temps que s’utilitza en els laboratoris de biologia molecular, està lluny de poder ser aplicat de forma clínica en humans.
Aquestes investigacions són els primers resultats de les milionàries inversions que està fent el govern dels Estats Units i altres governs ultraconservadors, que promouen i subvencionen qualsevol iniciativa que pugui ser una alternativa a la utilització de cèl·lules mare embrionàries.
Malgrat els seus esforços en difondre qualsevol avenç en aquest camp i silenciar-ne qualsevol de relacionat amb les cèl·lules mare d’orígen embrionari, sembla clar que cap de les dues alternatives ofereix avui per avui suficients garanties com per a plantejar-nos a curt plaç la seva aplicació en humans.
El més adient seria doncs seguir promocionant la investigació en les dues línees, amb la finalitat de veure quina d’elles oferirà més garanties en un futur, posant per davant les possibilitats terapèutiques reals i la seguretat del pacient i no guiant-se per les creences morals o religioses del que segurament és una minoria, especialment en el cas que es tracti de fons públics. En tot cas, tant de bo les dues vies fossin igualment vàlides i poguéssim optar per la èticament menys controvertida.
Josep Oliveras
Biòleg. Màster en tècniques de reproducció assistida
