En primer lloc, i en relació al comentari de la setmana passada, crec que val la pena recordar que la intenció d’aquest espai és conscienciar a la societat d’una malaltia dels nostres temps que s’anomena infertilitat, que pot esdevenir una veritable font de problemes psicològics i conjugals.
Per altre banda, cal explicar a la societat els avenços científics d’una manera el més didàctica possible per tal que tingui una opinió, sigui la que sigui, basada en la informació.
La setmana passada us explicava aquells casos en què és indicat recórrer a un tractament de Fecundació in vitro (FIV). Una bona part de l’èxit d’aquesta es basa en l’atzar: cadascun dels processos ha estat optimitzat durant els anys i les taxes d’embaràs per pacient són altes en la majoria de grups poblacionals, però el fet que un cicle en concret funcioni o no té molt a veure amb l’atzar.
És per tal de donar les màximes garanties en un cicle de FIV i intentar que l’atzar tingui el menor pes possible, que ens cal induïr una estimulació ovàrica en la dona que se sotmetrà a aquest tractament.
Per tal de seguir parlant del tractament de fecundació in vitro, és possible que calgui assentar primer unes bases fisiològiques del cicle mestrual femení.
Quan una nena neix, disposa ja de tota la reserva d’òvuls que utilitzarà al llarg de la seva vida. Es parla que en nombre voltarien els 400.000. Aquests es troben en un estadi intermig en el procés maduratiu i necessitaràn un nivell concret d’hormones per tal d’acabar el procés.
Aquest estadi concret és especialment fràgil des del punt de vista genètic, i això explica el fet que a mesura que avancen en edat, les possibles anomalies cromosòmiques en la descendència augmentin.
Quan la dona és adolescent, aquests òvuls reempendràn de nou el procés maduratiu. Aquesta reempresa és constant en la dona, desde la pubertat fins a la menopausa, de forma independent al cicle menstrual i fins i tot no s’aturaria encara que quedés embarassada. És un imparable rellotge de sorra en el que es va escorrent la reserva ovàrica de la dona.
La inmensa majoria d’aquests centenars d’òvuls que continuen la maduració no la acabaràn, sinó que degeneraràn: si bé la reempresa de la maduració és independent d’hormones, la finalització sí que en depèn. És per això que en condicions fisiològiques tan sols un d’aquests òvuls que ha reiniciat el procés l’acabarà, gràcies al pic de la hormona fol·liculo-estimulant (FSH) que es dóna en el dia que correspon amb la ovulació. Aquest òvul escollit entre els centenars que han reemprès el procés en aquell mes concret serà ovulat, alliberat a les Trompes de Fal·lopi i susceptible d’ésser fecundat.
Doncs bé, la estimulació ovàrica prèvia a un tractament de FIV el que pretén és aconseguir que en comptes de que un sol òvul finalitzi el procés maduratiu, ho facin un nombre major que ens permeti donar expectatives d’embaràs a la dona, de forma ideal al voltant de la desena.
Això s’aconsegueix bàsicament elevant el nivell d’hormona FSH circulant, ja que com hem vist és el factor limitant en el moment de finalitzar la maduració ovocitària.
És evident que el desig de tots seria que les taxes d’eficiència en FIV fossin tan altes que no calgués induïr una estimulació perquè n’hi hagués prou amb l’únic òvul madur que es genera cada mes de forma fisiològica.
Si bé estem molt lluny d’aconseguir-ho, i és probable que no ho fem mai donat que la eficiència reproductiva de la espècie humana és molt baixa, és ben cert que la tendència és cada vegada a estimular menys les pacients, donat que les tècniques van augmentant el rendiment i ens calen menys òvuls per aconseguir que aquella parella torni a casa amb un embaràs.
Josep Oliveras
Biòleg. Màster en tècniques de reproducció assistida
