Les irregularitats detectades per l’Interventor General
L’informe assenyala que totes les auditories ordinàries de l’Interventor General de la Generalitat, Josep Maria Portabella, entre els anys 2002 i el 2008, van detectar ‘anomalies fonamentals’ en incompliments a la legislació sobre subvencions i sobre contractació pública del Consorci. L’única de les tres entitats que integren el conglomerat conegut com a Palau de la Música que té caràcter públic i, per tant, pot ser fiscalitzada.
Tot i que es van detectar aquestes irregularitats, l’Interventor General no va encarregar un informe especial, ja que va considerar que no era necessari perquè ‘aquest tipus d’informes s’han de produir quan hi ha evidències de responsabilitats penals o comptables’. Una situació que, segons Portabella, no es donava.
L’Oficina Antifrau conclou que Portabella, Interventor General des de l’any 1990, no va informar mai per escrit de les ‘evidenciades irregularitats’ als successius titulars del Departament d’Economia i Finances.
L’hotel del Palau, el PI i l’Ametlla del Vallès
L’informe de l’OAC, a més, és taxatiu en avalar l’argumentació que han donat repetidament els partits del Govern per rebutjar, com volia CiU, que la comissió investigués també sobre el cas de l’hotel del Palau. Però l’OAC va més enllà i desautoritza el mateix tripartit quan també alerta que tampoc era objectiu de la comissió tractar sobre la requalificació urbanística d’uns terrenys de Millet a l’Ametlla del Vallès i el conveni entre Millet i Àngel Colom per saldar els deutes del fracassat Partit per la Independència. Sobre aquests tres temes, l’OAC conclou que ‘ultrapassen les facultats del present pronunciament’.
Això sí, l’informe posa en dubte, en el cas de l’hotel del Palau, que l’interès públic avalés l’operació urbanística, en què hi van intervenir, a més de la Fundació del Palau i Olivia Hotels, també l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat. Posa en dubte l’actuació de Ramón García Bragado, Carles Martí i Ramon Masseguer -imputats per la jutgessa-, entre altres. i sobre la declaració de la directora general de Patrimoni, Immaculada Turu, conclou que les argumentacions que dóna sobre la naturalesa del conveni ‘atempten contra els més elementals principis d’obligacions i contractes de dret civil i només poden tenir com a explicació lògica justificar la manca de tràmits ordinaris’.
‘Indefinició’ a les primeres sessions
En el punt que fa referència a l’objecte de la Comissió d’investigació, l’Oficina Antifrau assenyala que ‘una primera consideració a destacar és la indefinició, durant les primeres sessions de la Comissió, de quin havia de ser l’objecte dels treballs parlamentaris’. De fet, indica que les intervencions dels diputats ‘ha fet palesa la radicalment oposada visió que tenien de l’objecte de la Comissió un cop que aquesta ja havia estat formalment constituïda’ i va repassant les posicions dels diferents partits. Segons l’OAC, pel tripartit, ‘la comissió s’havia de centrar en un eventual finançament irregular dels partits polítics en el context general del cas Palau; pel PPC, a més del finançament irregular de partits, calia examinar el control efectiu dels diners públics, i pel Grup Mixt calia investigar prioritàriament tot el que va passar al Palau de la Música”.
L’OAC apunta que la finalitat que es pretén aconseguir i l’objecte de tot procés és ‘fonamental’ i adverteix que ‘si no apareix clarament delimitat, es corre el risc que el resultat pretès no s’assoleixi i que es malmetin esforços en el camí’. Recorda que el president de la Comissió, Pere Vigo, pren ‘la determinació d’evacuar consulta a la Mesa del Parlament’ i ‘no és fins la quarta sessió que es coneix el pronunciament d’aquesta’ sobre l’abast dels treballs de la Comissió: ‘Els grups parlamentaris sotasignants (…) sol·liciten la creació d’una Comissió d’investigació en relació a les irregularitats detectades en la gestió del Palau de la Música sobre la possible utilització d’aquesta institució com a font de finançament irregular de la fundació vinculada a CDC’.
‘L’actitud desafiant’ d’alguns compareixents
L’Oficina considera, en aquest mateix punt, inadmissible ‘el fet que diverses persones de les que han comparegut hagin mostrat una actitud desafiant o, fins i tot, bel·ligerant amb els membres de la Comissió’. I posa com exemple que algú ha posat en dubte la pròpia comissió com Àngel Colom o el representat de l’empresa Hispart, S.A. Manuel Parra, que va ‘fer perdre el temps a la Comissió amb l’absurda i interminable lectura d’un llistat de fins a 178 clients’. Assenyala que ‘les formes tenen un paper molt important’ i que ‘a cap compareixent no se li permet faltar el respecte a la comissió’ i a aquesta ‘li correspon impedir, de manera activa, que això succeeixi’ amb advertiments o posant fi a la compareixença.
També creu que no sempre els membres de la Comissió han disposat amb l’antelació suficient de la documentació que havia de servir de base per als interrogatoris. Segons l’OAC, ‘aquesta disfunció podria ser fàcilment salvable si la presidència de la comissió disposés de prou marge de maniobra per a decidir el seu ajornament o, fins i tot, noves compareixences’. L’Oficina Antifrau considera que ‘la decisió hauria de recaure exclusivament en la presidència, en comptes de sotmetre-la cada vegada a votació’. ‘Això resultaria coherent amb l’opció d’una presidència unipersonal, faria guanyar agilitat als treballs i, al mateix temps, seria respectuós amb el pla de treball inicial que, aquest sí, hauria estat fixat amb la participació dels portaveus dels grups parlamentaris’.
