Dijous, 29 de juliol de 2021 - Edició 1099
La República

Es debat a Londres el grau d’unitat de la llengua catalana al país

La ciutat de Londres ha acollit aquests dies la conferència ‘Unity within diversity in the Catalan-speaking lands’ (‘La unitat entre la diversitat a les terres de parla catalana’), organitzada pel Centre for Catalan Studies (‘Centre d’Estudis Catalans’) de la prestigiosa Queen Mary University of London, en la qual s’ha analitzat la divisió dialectal del català i com aquesta afecta la unitat del català avui en dia. El punt de partida era el fet que, a diferència d’altres llengües en les quals es percep la varietat dialectal com una cosa normal, en el català, a vegades, aquesta varietat debilita el concepte d’identitat nacional. També s’ha discutit per què la fragmentació social, econòmica i política converteixin la varietat dialectal del català en un problema, amb l’exemple més clar del valencià.

Redacció
Redacció 17/09/2007

El Centre for Catalan Studies de la Queen Mary va ser establert el marc del 2006 amb el suport de l’Institut Ramon Llull (IRL) amb la missió de promoure i consolidar la recerca del català al Regne Unit. En aquest temps, el centre ha organitzat amb molt d’èxit altres conferències com la del català a l’era digital del passat mes de juliol. Aquest cop, per a discutir la qüestió de la diversitat dialectal i la unitat de la llengua, el centre ha comptat amb alguns dels principals i més reconeguts experts de la llengua catalana.

Entre els ponents hi havia Joan Veny i Clar, de la Universitat de Barcelona; Joan Martí i Castell, catedràtic de la Universitat Rovira i Virgili i president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans; Lluís Polanco, de la Universitat de València; Nicolau Dols, de la Universitat de les Illes Balears i Josep Maria Farré, de la Subdirecció General de Llengua i Cohesió Social de Política Lingüística.

Joan Veny ha emmarcat el seu discurs en la ponència titulada ‘Diatopismes i normativa’, en la qual ha parlat de l’estudi de les relacions entre la llengua escrita i els dialectalismes i de la presència que tenen les formes diatòpiques dels diversos dialectes (del valencià, del balear, del català rossellonès i del noroccidental). També ha examinat l’evolució d’aquest model de llengua en relació amb la presència de dialectalismes.

‘Des de la Gramàtica de 1912 de Pompeu Fabra fins al darrer diccionari de l’Institut [d’Estudis Catalans], el 2007, hi ha hagut uns titubejos, un anar endavant i enrere’, ha dit Veny, per explicar com s’han anat superant tots aquests problemes i com ‘aquesta presència dialectal, sobretot en el lèxic, ha estat molt important en l’edició del Diccionari [de la Llengua Catalana] del 1995 i del 2007’.

Després va valorar l’aplicació de criteris com el de la territorialitat o el de la presència de mots cultes al costat dels populars en l’elaboració d’aquest diccionari. També va avaluar l’estat actual de la llengua catalana i va confessar que està preocupat. Va explicar que, tot i que el català avui té més presència a l’administració, les escoles i als mitjans de comunicació i que la gent sembla que coneix més la llengua, això no es correspon al carrer. ‘El gran problema és el social, que al carrer no s’usa prou’, va dir.

Creu que el català avui està amenaçat per la forta immigració que està arribant des de fa quatre o cinc anys i que no estan aprenent la llengua. ‘Les institucions i la societat civil tenen problemes per la integració d’aquesta nova societat que acaba d’arribar’, va apuntar.

Veny diferencia, però, la situació que es viu en els diferents territoris de parla catalana: ‘A València les coses estan bastant malament, la ciutat de València està pràcticament perduda pel català, com li va passar a Alacant al segle XIX i XX, el Rosselló està en un nivell de decadència molt fort’.

‘El gran problema’, va dir Veny ‘està en el català del Principat per la presència de gent de fora que això fa que en el carrer, en el metro, no es parli tant, hi ha un ús molt baix del català’.

Un altre del grans canvis que senyala Veny és que ‘aquesta darrera immigració té una presència molt forta als pobles, i aquí hi ha un contrast important respecte de la immigració dels anys 50 i 60, que sobretot se centrava en el grans centres urbans i els pobles quedaven protegits’. Com a solució, proposa l’augment del nivell d’autonomia. ‘No hi ha una altra solució’, conclou.

Una llengua prescindible

Per la seva part, el catedràtic de la Rovira i Virgili, Joan Martí i Castell, va presentar la ponència ‘Unitat i variació lingüístiques: una qüestió ideològica’, en la qual va dissertar sobre la conjugació i contraposició dels conceptes d’unitat i de variació dialectal de la llengua catalana des de la perspectiva de la relació directa entre llengua i nació que, segons Martí i Castell, ‘és tant directe que si la unitat lingüística és forta generalment es reflecteix també la unitat nacional’.

A partir d’això, ha tractat la unitat de la llengua catalana ‘com la unitat de qualsevol llengua de cultura com l’aspecte més destacable perquè funcioni com a idioma cohesiu, com a un referent per a un col·lectiu’.

‘Això no vol dir que la variació dialectal no ha d’entrar en la normativa o en els diccionaris de la llengua catalana’, va matisar Martí i Castell, ‘però sí que, en canvi, s’ha d’anar molt en compte, s’ha de ser molt ponderat i s’ha d’evitar que hi hagi determinades tendències excessivament localistes que voldrien que tant la gramàtica com el lèxic del català s’obrissin potser excessivament en el sentit que una obertura incontrolada podria dur a una fragmentació de la llengua i conseqüentment a una fragmentació de la llengua catalana’.

Martí i Castell no considera que el català avui s’estigui fragmentant però coincideix amb Veny en el diagnòstic que, tot i la seva major presència en l’administració i l’ensenyament, s’està perdent al carrer.

Per a Martí i Castell la ‘gran amenaça’ del català és que no és una llengua imprescindible. ‘Un català pot viure vint-i-quatre hores a Catalunya sense utilitzar per res la llengua castellana i a l’inrevés, és impossible viure vint-i-quatre hores a Catalunya utilitzant només la llengua catalana i per tant quan una llengua no és imprescindible, vol dir que és prescindible’, va raonar.

I va acabar dient que per reconduir una normalització lingüística la primera responsabilitat és de la classe política, més que dels ciutadans. I per fer-ho, per reconduir la normalització els polítics, ‘han de fer que la llengua catalana sigui imprescindible i que no es pugui viure als territoris de llengua catalana sense conèixer i utilitzar la llengua catalana, com fan tots els països’.