Dimecres, 21 d'abril de 2021 - Edició 1000
La República

Ressenya: ELS SETZE JUTGES. CRÒNICA TENDRA I IRÒNICA D’UN PAÍS

Joan Manuel Escrihuela David Ferrer Fermí Puig Viena Edicions Barcelona, 2012 328 pàgines 220 fotografies       La història musical catalana ha estat, per sort, a bastament estudiada i […]

Redacció
Redacció 04/10/2013

Joan Manuel Escrihuela

David Ferrer

Fermí Puig

Viena Edicions

Barcelona, 2012

328 pàgines

220 fotografies

 

 

 

La història musical catalana ha estat, per sort, a bastament estudiada i amb nivells de qualitat excel·lents. Molts, però, d'aquells llibres són cròniques sentimentals o estudis subjectius que es mouen al voltant dels records i la visió que l'autor en pogués tenir.

 

Els Setze Jutges. Crònica tendra i irònica d'un país, ve a ser com l'estudi definitiu (de moment) d'un dels principals moviments musicals del país, que va anar lligat, com no podia ser d'altra manera, amb la represa cultural d'aquella Catalunya arrassada pel feixisme.

 

El llibre està escrit a sis mans per Joan Manuel Escrihuela, David Ferrer i Fermí Puig, i està estructurat es tres parts, cadascuna a càrrec de cada un dels autors. David Ferrer ens traça les vicissituds històriques els Setze Jutges, amb la consolidació del nucli fundador, entre els anys 1958 i 1962, al voltant de Miquel Porter i Moix (amb l'impuls previ de l'activista cultural i més tard polític destacat Josep Benet), Remei Margarit i Josep Maria Espinàs, que acturen junts en públic, juntament amb Delfí Abella, per primer cop com a Jutges el 29 d'abril de 1962. La cançó era una pota més de la recuperació cultural i social del país i així ho expressà Lluís Serrahima en un article a la revista Germinàbit el gener de 1959: “Hem de cantar cançons, però nostres i fetes ara”.

 

A aquell nucli fundacional s'hi afegirien joves cantautors (i aquesta obertura de mires per part dels fundadors, va ser d'una importància cabdal per a la música a casa nostra) com Quico Pi de la Serra, amb un destacat paper com a enllaç amb les nova generació, i més tard Guillermina Motta, Enric Barbat, etc.

 

Ferrer traça l'evolució històrica dels Jutges i en fa una anàlisi detallada tant dels aspectes històrics com dels socials i, evidentment musicals, sense defugir algunes polèmiques com la dels criteris de selecció (amb la famosa Comissió Artística) o els aspectes estil·lístics. Així també es fa referència a alguns dels candidats rebutjats, com ara Pau Riba i Pere Tàpies. Tot plegat fins arribar al final, amb la incorporació del darrer Jutge, Lluís Llach i el final del grup, l'any 1968, per donar pas al col·lectiu de la Nova Cançó.

 

Les biografies i discografia dels Jutges

 

Per la seva part, Juan Manuel Escrihuela ha escrit el perfil musical dels Setze Jutges, començant per Porter i Moix i arribant al darrer Jutge, Lluís Llach. Tots amb la seva data de debut i també amb un dibuix del mateix Escrihuela, reconegut dibuixant 'rock', amb una amplia trajectòria.

 

La part final correspon a un recull de la discografia i les cançons. Es tracta d'una discografia acurada de cada un dels membres del col·lectiu, els discos col·lectius que van tenir participació d'algun membre, i la relació de la seva discografia posterior als Setze Jutges. També s'hi inclouen totes les cançons en català de cada Jutge (pròpies o alienes) de ls quals es té constància fins al final del 1968.

Per acabar Fermí Puig fa una cronologia de tots els concerts, entre 1962-1968, en què hi va participar algun Jutge, una tasca de recerca certament destacable.

 

Un dels aspectes més destacables del llibre Els Setze Jutges. Crònica tendra i irònica d'un país és l'abundant documentació que s'hi aporta, amb fotografies, reproduccions de programes i cartells, documents de la censura i un llarg etcètera que, de ben segur, agradaran els lectors i seguidors de la música al nostre país.